La unitat popular i la lluita de classes

Per Albert Portillo i Eloi Gummà


L’obertura d’un debat estratègic sempre és un bon moment per a llançar hipòtesis, encetar autocrítiques o dur a terme noves anàlisis. En aquest sentit, el rol de les esquerres radicals des del 15M i el procés sobiranista permet entrellucar una crisi estratègica general, que va molt més enllà de la mateixa esquerra independentista i no és aliena a la crisi de les esquerres europees. Hi ha algunes notes comunes en l’esfondrament despietat de SYRIZA, la bancarrota de Die Linke o la demolició programada del corbynisme en el si del Labour Party, per esmentar alguns exemples, però en el cas català també hi ha ingredients propis.

Per aquest cantó, sobresurt la incompetència estructural d’ERC per a ser ni tan sols una força keynesiana de centre esquerra, lluny fins i tot del mirall escocès. Les actuacions lepenistes i tatcherianes de la Conselleria d’Educació en són una mostra de com de gran els queda a alguns fins un projecte socialdemòcrata, no diguem ja plenament republicà i socialista. Per no parlar dels flirtejos amb els macropojectes, que lluny queden del programa ecosocial de «la casa i l’hortet» o del Pla Macià de 1932 per a enverdir Barcelona. Però el declivi, en curs, del progressisme governamental català és segurament l’element més superficial, més enllà de l’obsessió d’aquest per a decepcionar les seves pròpies tradicions republicanes.

El nus del problema sembla radicar-se en el paper de les esquerres catalanes en un escenari defensiu marcat per les frustracions tant de l’1O com del 15M. El marc general ofensiu de les elits europees, plantejant sense embuts la militarització d’Europa contra enemics interns i externs, disciplina progressistes decimonònics, socialdemòcrates ocasionals i ecologistes uniformats amb el verd caqui militar. 

És per això que davant d’aquest nou context, necessàriament, l’autodeterminació necessita replantejar-se sobre nous angles. Tenint present tant les noves dinàmiques de concentració de la riquesa, i d’empobriment generalitzat, com les dinàmiques internacionals d’enfrontament entre elits. És més patent que mai que la lluita militar entre elits i blocs imperials influeix de manera directa en el marc nacional de la lluita de classes. Alhora que el racisme torna a plantejar-se com a solució principal de la classe mitjana per a sobreviure. En conseqüència, l’autodeterminació no pot restar aïllada d’aquestes tendències, almenys en una perspectiva emancipadora.

És per això que es pot reconèixer sense embuts que el Moviment Socialista ha posat el dit a la nafra en senyalar que al llarg del procés sobiranista ha mancat una perspectiva de classe de l’autodeterminació. Ja que, si bé, una perspectiva burgesa, CiU i derivats, ha estat present: «Espanya ens roba», programa ancorat en l’espoli fiscal però sense plantejar mai cap mena de reforma fiscal basada en impostos directes i progressius (menys encara del frau fiscal català tant denunciat per Arcadi Oliveres); la perspectiva petit-burgesa d’ERC ha estat incapaç de desmarcar-se del to marcat per la dreta catalanista. Fins al punt que el marc de l’estat-nació elitista ha estat ben present en els progressistes republicans, des dels esgarips classistes de Puigcercós, «a Andalusia no paga impostos ni déu», fins a la més recent oposició al transport públic gratuït, vergonyosament absent de FGC. 

Així, l’autodeterminació com una qüestió de poder, en termes de traspàs d’una classe social a una d’altra, ha estat o bé absent o bé incapaç de concretar-se en un projecte estratègic amb el vigor de confrontar amb les perspectives burgeses i petit-burgeses. 

Encara més patent, tenint present la dimensió internacional de l’autodeterminació, perquè cap país s’autodetermina en el buit sideral. El marc europeu, vassall dels EEUU i l’OTAN, és un factor de primer nivell a l’hora d’entomar l’autodeterminació des d’una posició popular i de classe. Perquè planteja la dimensió antiimperialista de l’autodeterminació i alhora en condiciona la política d’aliances.

L’oposició frontal de Junts al pacifisme n’és clarament una mostra: així com Míriam Nogueras ha clamat per defensar “la pau i la llibertat des de l’OTAN” l’exconsellera d’acció exterior de Junts, Victoria Alsina, encara va ser més explícita: “Defensar que l’Aliança Atlàntica és una organització útil també ho és. I no només això, fer-ho projecta a Catalunya com a soci fiable i responsable, compromès amb la seguretat comuna dels seus aliats.”

Lamentablement, també aquí el republicanisme progressista ha seguit sense dubtar-ho els alineaments militaristes i otanistes de la dreta independentista, tal com es pot comprovar tant en relació a la guerra russo-ucraïnesa com vers el genocidi del poble palestí.

Amb aquest teló de fons sobta força que, en ocasions, tota la discussió estratègica sembla quedar reduïda a debats culturalistes sobre la identitat catalana, sovint estèrils quan no directament funcionals a la dreta i la naixent extrema dreta catalanista. Per això, el recent article de Guillem Fuster i Roger Guimerà, tot i els meritoris esforços per combatre el nou “independentisme ulsteritzador que neix i creix des de dins de l’independentisme d’esquerres” i que es proposa “garantir els drets dels catalanoparlants aïllant-los de tots aquells que no ho són”,  ensopega al no llegir correctament nous fenòmens i resulta insatisfactori per superar per l’esquerra plantejaments ja esbossats per Carod-Rovira

Val a dir que la metàfora de l’Ulster no hi ajuda gaire en tot plegat. Més tenint en compte que l’esquerra republicana irlandesa sempre ha tractat de forjar la unitat civil del poble irlandès des d’un angle de classe. Sigui al segle XVIII amb el líder Wolfe Tone quan deia que: “Si els homes amb propietats no ens ajuden, hauran de caure; i ens alliberarem nosaltres mateixos amb l’ajuda d’aquesta àmplia i respectable classe de la comunitat que són els homes sense propietats”[i], o al segle XX amb Gerry Adams en postular el camí cap a una república independent: “[que] només s’aconseguirà si aquesta lluita és encapçalada pels grups socials més radicals i en particular la classe obrera”[ii].

En l’article es presenta l’”independentisme ulsteritzador” com l’altra cara de la moneda d’un naixent “esquerranisme nacionalment acomplexat” que “compra la teoria lerrouxista/soleturista de les dues catalunyes (una Catalunya burgesa i nacionalment catalana enfrontada a una Catalunya treballadora i nacionalment castellana) i acaba defensant postulats obertament catalanòfobs i espanyolistes”. En aquesta segona perspectiva s’hi ubiquen, segons els autors, tant el Moviment Socialista com el que representa políticament la poeta Juana Dolores. Un plantejament que accepta acríticament els esquemes i els fantasmes construïts pel catalanisme conservador i que porta a definir realitats que s’expressen en termes eminentment de classe a Catalunya com a forànies i anticatalanes. 

Per una banda, seguir sostenint a aquestes alçades que les tesis de Solé Tura venien a presentar ”una Catalunya burgesa i nacionalment catalana enfrontada a una Catalunya treballadora i nacionalment castellana” només pot ser deshonest o bé una mostra de com predomina encara la visió hegemònica del catalanisme conservador a l’hora de comprendre la història del nostre país. La lectura de la seva obra mostra clarament com el que s’està plantejant és, per contra, el relleu de la classe treballadora com a classe dirigent del catalanisme. Igualment, és un error no comprendre que en l’expressió anticatalanista del lerrouxisme hi predominava el seu component popular i de classe contra la Lliga Regionalista, que era en aquell moment l’expressió política predominant del catalanisme. Un fet que explica l’adscripció de molts futurs dirigents del catalanisme d’esquerres com Layret i Companys al republicanisme de masses que representava llavors el  lerrouxisme.

Per altra banda, res del que s’ha plantejat des d’aquestes posicions recentment permet ubicar-les com a espanyolistes, el que sí que permet percebre és un allunyament respecte de l’independentisme i la política d’aliances en clau nacional que ha vingut plantejant l’esquerra durant els darrers anys. És aquí quan resulta central saber comprendre que aquest allunyament de l’independentisme no es dona per una adscripció identitària espanyolista sinó per un rebuig a la composició de classe i l’hegemonia interna que ha expressat l’independentisme recent. L’abscència d’aquesta lectura és una clara mostra de limitació estratègica de l’independentisme dels darrers temps, consistent en la seva incapacitat per llegir certes expressions de classe a Catalunya i incorporar-les a dins del seu projecte polític.

En definitiva, cal abandonar les caricatures i les anàlisis fàcils i apostar per comprendre que hi ha realitats de classe a Catalunya que, si no s’expressen explícitament en termes nacionals, és perquè l’independentisme no s’expressa explícitament en termes de classe. És aquí quan emergeix com a central la qüestió de l’hegemonia a l’interior del moviment nacional;  només amb una hegemonia de les esquerres i un plantejament d’autodeterminació vinculat a la lluita de classes serà possible incorporar aquestes realitats.

Finalment, en el nostre cas, tampoc hauríem de tenir por a trencar el tabú del marc ibèric de la lluita de classes, com reclamava pòstumament Arcadi Oliveres: “fa falta explicar-nos més i millor a la resta de l’Estat espanyol”[iii] o el mateix David Fernàndez en vindicar el llegat de James Connolly, és a dir: “Des d’una persistent i solida voluntat de complicitat -de classe- amb la resta de pobles de l’Estat espanyol, en clau democratitzadora, solidària i de mutu respecte.”[iv] 

És impossible obviar les escales geogràfiques de la lluita de classes, i això que han tingut molt present els treballadors bascos de Tubacex en solidaritzar-se, amb caixes de resistència, amb els treballadors gaditans del metall quan aquests feien vaga i eren reprimits pel govern progressista, ha mancat en l’independentisme quan s’ha produït grans lluites de classe no només a d’altres parts de l’Estat espanyol sinó també a nivell europeu. Per exemple, vers les grans vagues franceses de l’any passat contra la reforma de l’edat de jubilació de Macron. Obviar el marc ibèric, europeu i internacional de la lluita de classes segurament és la millor manera de torpedinar qualsevol procés efectiu d’unitat popular ja sigui a Catalunya o als Països Catalans. Però això que les diferents esquerres basques, la reformista i la revolucionària, tenen meridianament clar resta per aprendre en el nostre cas, malgrat l’evidència formulada per Argala: el que ens uneix als treballadors espanyols i francesos “no és la pertinença a una mateixa nació, sinó a una mateixa classe” [v]. 

Perspectiva fraternal de classe que ens convé reprendre també contra el racisme quan veiem que a Catalunya s’assaja a escala municipal el mateix bloc oligàrquic que a França: l’aliança de Macron i Lepen, de liberals i extrema dreta, contra la classe treballadora migrant africana.

La unitat popular, com a factor històric i social, només es pot entendre com a necessitat estratègica de les classes treballadores. I en aquells moments en que s’ha plantejat de tal manera ha estat per renunciar a ser furgó de cua de ningú i, en canvi, aspirar a ser la locomotora d’un procés d’emancipació. Si hem de prendre referents, llatinoamericans, irlandesos o francesos, que sigui copsant aquesta virtut i assajant noves temptatives de canvi social  i polític. Si creiem, com Jean-Luc Mélenchon, que: “La unitat popular és la solució a la crisi oberta”, podríem també començar a pensar en com construir una Catalunya insubmisa.

Notes


[i] Berresford, Peter. Historia de la clase obrera irlandesa, Hiru, Guipúscoa, 2013 [1985], p. 110.

[ii] Adams, Gerry. “Republicanismo y socialismo” a Hacia la libertad de Irlanda, Txalaparta, Nafarroa, 2003 [1991], p. 171.

[iii] Oliveres, Arcadi. Paraules d’Arcadi: què hem après del món i com podem actuar, Barcelona, Angle Editorial, 2021, P. 130.

[iv] Fernàndez, David. “Esperanzado Erin (Connolly reloaded)” a James Connolly: La causa obrera es la causa d’Irlanda, Tafalla, Txalaparta, 2014, p. 19.

[v] A Aizpurua, Mertxe. Argala. Pensamiento en acción. Vida y escritos, Baigorri Argitaletxea, Iruñea, 2019, pp. 348.

Deja una respuesta