Ni Putin, ni OTAN: No a la guerra!

La invasió d’Ucraïna per part de Putin ha desfermat una onada de solidaritat amb el poble ucraïnès víctima d’una invasió militar que no es pot qualificar d’altra manera que no sigui pel que és: un acte imperialista fruït d’una estratègia militarista i autoritària que evoca les guerres de conquesta de l’antiga geopolítica imperial tsarista.

No es pot obviar però que aquesta invasió neix d’un marc de rivalitats imperials amb els Estats Units i el seu braç armat, la OTAN, que han convertit la península europea en un autèntic camp de mines en instal·lar nombroses bases militars, sitges de míssils de tota mena, ports i aeroports de caràcter bèl·lic… etc., un armament que és un perill no només per a una de les dues superpotències sinó sobretot per als mateixos pobles d’Europa.

Davant d’un context com aquest que corre el risc de degenerar en una escalada militar, a més a més de la crisi humanitària que ja ha provocat amb centenars de milers d’ucraïnesos i ucraïneses convertides en refugiades de guerra, i de la crisi econòmica europea en curs, fins i tot abans d’unes sancions econòmiques que d’aplicar-se no afectaran només a Rússia, cal preguntar-se que podem fer les esquerres del sud d’Europa per a aturar la guerra i evitar que Rússia i els Estats Units converteixin Europa en el seu camp de batalla. Doncs, d’anàlisis sobre la guerra a Ucraïna ja n’hi ha moltes, com les que de forma brillant ha escrit Rafael Poch[i], però d’orientacions per a bastir una estratègia per a la pau, antimilitarista i en defensa de la neutralitat i el no alineament, no n’hi ha pas tantes, tot i meritoris esforços com els del Centre Delàs[ii]. Amb aquest article espero contribuir a aquelles iniciatives que tracten de corregir unes trajectòries que fins ara no han fet sinó atiar la cursa armamentista a Europa i les rivalitats militars que ensangonen avui als pobles europeus.

El negoci de la indústria militar: un afer de règim

Des de la península ibèrica tota crítica al bel·licisme ha de ser obligatòriament una crítica a la indústria militar i, per tant, a la política de l’Estat espanyol consistent en vendre armes als membres de la OTAN, així com d’altres països aliats d’aquest bloc militar. Una política d’Estat que contribueix a una cursa frenètica d’armament entre els diferents blocs geopolítics segant recursos als respectius Estats del Benestar alhora que endeutant les nostres economies per culpa dels diferents complexos industrials-militars.

El pacifisme és un eix troncal de tota proposta antineoliberal perquè tots els recursos que es destinin a l’exèrcit i a la indústria militar són oportunitats perdudes per a la Renda Bàsica, la reducció de la jornada laboral, el Green New Deal o el dret a l’habitatge. Desmilitaritzar els Pressupostos Generals de l’Estat ha de ser el primer pas, desmantellar el lobby militar el següent i aquest difícilment podrà dur-se a terme amb èxit mentre no s’investigui la monarquia i el seu paper, cada cop més evident, com a ceptre patronal de la indústria miliar. “L’exèrcit, tal com està organitzat, no és tan sols la institució més cara, sinó la més antisocial per al desenvolupament dels interessos dels pobles”[iii], va deixar dit Pi i Margall. I si això era cert per a la seva època ara encara ho és més. L’any passat el Centre Delàs xifrava la despesa militar real en  21.623 milions d’euros, és a dir: set vegades més diners que els adreçats a l’Ingrés Mínim Vital, que els destinats a fomentar el treball (7.405 milions), els serveis socials (5.201 milions), la inversió en habitatge (2.253 milions) o en Cultura i Esport (1.148 milions).[iv] Més cridaner encara és que el bloc industrial militar sostingui les seves operacions exportadores emparant-se en la legalitat franquista, com explicava recentment Alejandro Pozo del Centre Delàs:

“les decisions es prenen en una junta interministerial les actes de la qual són secretes des de 1987 emparant-se en les competències d’una Llei de Secrets Oficials que data ni més ni menys que de 1968.”

Un secretisme transversal que agermana el PP i el PSOE en moltes d’altres qüestions; una d’elles el paper director de la monarquia com a destacat bufet de negocis del bloc industrial militar.

Una política republicana per la pau

En conseqüència, des d’una perspectiva republicana, el pacifisme ha de guiar la política exterior de les institucions; com a alternativa a l’imperialisme, a la cursa armamentista i a unes despeses que només afavoreixen la militarització de l’economia i la vida social.

“La veritat, i no l’argúcia, ha de ser la base de les negociacions; el dret, i no el poder, la dels tractats. Ha de buscar-se la pau en l’enllaç dels interessos dels pobles, no en un equilibri impossible. Ha d’abolir-se el dret d’intervenció, principalment el dret d’intervenció a mà armada.”[v]

Així, posicions com el no alineament i la neutralitat afavoririen un rol actiu de l’Estat en favor de la pau, la desmilitarització i el diàleg, tal com ha ocorregut històricament quan països com el Moviment de Països no Alineats, els països llatinoamericans de l’ALBA o aquella Suècia d’Olof Palme han fet sentir la seva veu i el seu pes. Els països de l’Europa del Sud podrien jugar un rol en favor de la distensió i la desmilitarització de les rivalitats imperials si constituïssin un bloc independent de la OTAN. Però per a això és imprescindible desentendre’s d’una política de sancions econòmiques o amenaces militars com preconitzen la OTAN, els EEUU o els països de la UE. El no alineament i el neutralisme permetrien articular un bloc diplomàtic no només contra la guerra sinó també a favor del desarmament nuclear tal com va aconseguir l’esquerra llatinoamericana en arribar al poder al llarg de la primera dècada del segle XXI. Una política que en el cas d’Amèrica Llatina va aconseguir fer net de bases militars dels Estats Units. Com va argumentar temps enrere E. P. Thompson, permetria sostenir una política exterior plenament sobirana fent més segurs, i pacífics, els nostres països:

“El desarmament nuclear europeu —l’expulsió de les armes i de les bases, i l’allunyament respecte de les diplomàcies dels blocs— constituirà un acte d’autodeterminació que afectarà als punts més sensibles del poder.”[vi]

Autodeterminació contra la guerra

L’autodeterminació ha de ser la base de la pau i el diàleg. El reconeixement de totes les sobiranies; la del poble ucraïnès però també les de les Repúbliques de Donetsk i Lugansk, serà la millor manera de resoldre els conflictes civils i militars des d’una perspectiva democràtica. Una Generalitat republicana faria bé de recordar-ho, així com una Moncloa progressista podria aprendre’n alguna lliçó.

Tots els processos de pau exitosos, malgrat les singularitats de cadascun i les diferències amb l’actual conflicte militar, ens aporten una guia bàsica per a que el diàleg i la pau esdevinguin un camí constructiu i no una imposició: el reconeixement de totes les parts en conflicte, la universalitat en el suport a totes les víctimes, el rebuig de totes les violències i la incorporació dels reclams polítics i socials dels bàndols. Com explicava abastament un arquitecte exitós d’un procés de pau, ni exclusions ni imposicions a l’hora d’abordar la pau:

“Res pot ser acordat fins que tot hagi estat acordat i totes les qüestions importants han de ser abordades d’una manera àmplia i profunda per a que almenys existeixi la possibilitat que el canvi sigui efectivament el resultat d’aquestes deliberacions.”[vii]

Es tracta com expressava un conegut líder de l’esquerra abertzale de generar un marc compartit de beneficis per a tots els bàndols i anular la deriva securitària, militarista en aquest cas, que «viu i s’enriqueix del conflicte»[viii].

Des dels Acords de Divendres Sant a Irlanda al procés de pau colombià podem extreure una síntesi positiva en aquest sentit que, de fet, els Acords de Minsk encetaven. L’autodeterminació pot ser aquest principi troncal en una política exterior democràtica, tal com l’han adoptat Repúbliques com Mèxic en la seva Doctrina Estrada[ix], que garanteixi un món multipolar, divers i pacífic enlloc dels actuals blocs militars oligàrquics en guerra.

El Green New Deal contra l’economia de guerra

En aquest sentit, davant la crisi econòmica en curs el Green New Deal pot ser una estratègia pacifista i de xoc contra la inflació en curs. De tal manera, que l’establiment de serveis públics gratuïts, com a França el transport públic, serveixi per combatre la pèrdua de capacitat adquisitiva de la població amb mesures igualitàries i redistributives. El Green New Deal també seria, de fet, una manera de concretar el pacifisme en unes inversions antagònicament oposades a la despeses industrial-militars, a més a més de servir per a reduir la dependència energètica vers els respectius blocs imperialistes. Perquè els exèrcits tenen una important petjada ecològica, les indústries militars són especialment contaminants i les guerres constitueixen autèntiques catastrófiques ecològiques per a les persones, el medi ambient que les sosté i en els ecosistemes que les envolta. Motiu pel qual el pacifisme és sobretot un combat ecològic i social. El Green New Deal només pot ser possible a partir de la desmilitarització de l’economia com suggeria un dels informes de l’any passat del Centre Delàs:

“La transició ecològica passa necessàriament per processos de desarmament i desmilitarització: reducció de la despesa militar, conversió de la indústria armamentística en indústria d’energies renovables, i desmantellament de l’arsenal nuclear.”[x]

De la resolució d’un petit nombre de qüestions a les que cada cop s’enfronta la humanitat amb un grau d’urgència cada cop més imperatiu depén no ja que puguem avançar cap a una revolució democràtica i socialista sinó que puguem garantir l’esdevenidor de la humanitat, com confessava Ernest Mandel en una carta Antoni Domènech escrita encara durant la guerra freda[xi]. La barreja de crisi climàtica i guerra nuclear són algunes d’aquestes qüestions ben presents en la guerra actual.

Abordar un camí transformador d’aquests obstacles és difícil però necessari si volem que el sud d’Europa pugui arribar a ser un bloc regional de contrapoder amb capacitat mediadora en la catàstrofe provocada per l’imperialisme rus i ianqui. El rebuig a les invasions ha de representar una negació total a les solucions de força i, per tant, la seva contrapartida ha de néixer de l’afirmació de les solucions de dret i de respecte als pobles. Una via republicana cap a la pau i l’autodeterminació que és, de fet, la única manera d’encetar un Green New Deal tot desmantellant les indústries de la guerra, recordant el vell clam pacifista de Jaurès; “A partir d’ara, si volem, podem reaccionar contra les fatalitats de la guerra que conté el règim capitalista.”[xii]

Notes

[i] En concret els darrers escrits a Contexto. Veure: Poch, R., “Putin cruza el Rubicón”, Ctxt, publicat el 24 de febrer de 2022 i del mateix autor; Poch, R., “Putin mueve ficha imperial”, Ctxt, publicat el 23 de febrer de 2022.

[ii] Com els seus imprescindibles dos darrers informes: Calvo, J. (coord.), Preparados para la guerra, Informe 51, Barcelona, Centre Delàs d’Estudis per la Pau, 2021; Bohigas, X.; Ortega, P. i Sánchez, Q., La despesa militar real de l’Estat espanyol per a 2022, Informe 50, Barcelona, Centre Delàs d’Estudis per la Pau, 2021.

[iii] Pi i Margall, F. La reacción y la revolución, Barcelona, Publicaciones de La Revista Blanca, [1854], p. 295.

[iv] Com resumia Rivas, N., “El gasto militar se camufla en los presupuestos”, El Salto, publicat l’11 d’octubre de 2021.

[v] Pi i Margall, F., La reacción y la revolución, Barcelona, Publicaciones de La Revista Blanca, [1854], p. 278.

[vi] Thompson, E. P., “Notas sobre el exterminio, la última etapa de la civilización” en Opción Cero, Barcelona, Editorial Crítica, 1983, p. 90.

[vii] Adams, G., “Las últimas tendencias políticas (y musicales)“ a La búsqueda de la paz, Tafalla, Txalaparta, 1997 [1996], p. 295.

[viii] Otegi, A., “Prólogo” a Abdullah Öcalan, Hoja de ruta: Hacia la paz en el kurdistán, Tafalla, 2013, p. 19.

[ix] Sánchez, A., “Doctrina Estrada” a Eduardo Devés i Silvia T. Alvárez (ed.), Problemáticas internacionales y mundiales desde el pensamiento latinoamericano, Ariadna Ediciones, 2020, pp. 217-220. Doctrina incorporada a la Constitució de Mèxic que troba el seu precedent en la formulació del president mexicà republicà federal Benito Juárez qui la resumí així; “entre els individus, com entre les nacions, el respecte al dret aliè és la pau”.Veure: Cosío, D., “La doctrina Juárez”, Historia Mexicana, 11(4), 1962, pp. 527–545. Recuperat de:

https://historiamexicana.colmex.mx/index.php/RHM/article/view/931

[x] Brunet, P. i Meulewaeter, C. (coord.), Militarismo y crisis ambiental. Una reflexión necesaria, Informe 47, Barcelona, 2021, p. 8.

[xi] Mandel, E., “Carta a Antoni Domènech” a Mientras Tanto, núm. 12, juliol de 1982, pp. 140-142.

[xii] Jaurès, J., “La paix et le socialisme”, L’Humanité, 9 juillet 1905.

Deja un comentario