Per Ivan Montemayor
“I no desesperem, que el calvari a recórrer ha de ser llarg”
Salvador Seguí, Salvador Seguí, 1920
Cadis, desembre del 2021.
La ciutat acaba en flames després de les dures protestes dels treballadors del metall. La vaga ha estat la guspira que ha encès l’incendi del malestar social acumulat en un territori que acumula molts problemes: precarietat, atur juvenil i pobresa. La lluita de classes sempre torna. Com és habitual, els mitjans es van centrar en les imatges de barricades amb contenidors i pneumàtics cremant per criminalitzar les protestes.
Ara bé, ¿per què protestaven els treballadors i veïns de la Badia de Cadis? De que van discutir els sindicalistes amb la patronal durant intenses negociacions? Com va començar tot? La resposta és la inflació: els treballadors volien augmentar les pujades dels salaris regulades en convenis col·lectius.
Un escenari de major inflació, que avança animada per la pujada de l’electricitat (i especialment del gas natural), podria portar-nos sense remei a una situació de pèrdua de poder adquisitiu per a les classes treballadores. De fet, ja hem vist com la inflació està tenint un impacte directe en els inquilins d’habitatges de lloguer, al ascendir les rendes amb les pujades d’aquest gener. Els salaris, a diferència dels lloguers, no tenen mecanismes tan automàtics per adaptar-se als escenaris inflacionaris. I no és cap casualitat.
Si mirem cap enrere, podem recordar com la hiperinflació de la dècada dels setanta va provocar un significatiu malestar en les classes treballadores. La crisi del 1973, derivada del conflicte del Yom Kippur, va provocar una pujada mai vista dels preus del petroli. En aquesta conjuntura de crisi econòmica, Europa va viure impressionants vagues i protestes obreres, i és en aquest context que l’antifranquisme es desenvolupa als centres de treball. A Catalunya, la crisi industrial i l’augment de l’atur van fer que ciutats com Sabadell fossin protagonistes de vagues com la Vaga General Política de 1976.
Tornant al present, hem tancat el Febrer amb una pujada dels preus de més del 7%, i això suposa la major pujada interanual des del 1989. Ja l’any 2021 ha estat un any marcat per processos d’augment de preus i problemes d’escassetat de matèries primeres i d’augment del cost de l’electricitat. Aquí caldria, sense caure en discursos apocalíptics, adonar-nos que estem arribant als límits naturals del planeta i que la nostra dependència del gas natural pot provocar greus pujades a la factura de la llum.
D’altra banda, està la guerra. L’agressió imperialista de la Rússia de Putin per controlar Ucraïna ha vingut acompanyada de fortes sancions econòmiques que inclouen l’expulsió del sistema interbancari SWIFT. Però hi ha excepcions, el començ de petroli i gas natural amb una potència productora com Rússia de moment s’ha exclòs de les sancions. És evident que Rússia pot usar el retall de les provisions de gas natural com arma econòmica, i que tot això tensionarà intensament el mercat elèctric. És d’hora per preveure que pot passar i la incertesa està servida. Tota especulació pot ser sempre precipitada, però res ens pot fer pensar que en aquest context es moderi una escalada dels preus que abans o després repercutirà a les nostres classes populars quan vagin a fer la compra setmanal al seu supermercat.
De creure a Keynes, era sabut a l’època on l’economista va escriure Les conseqüències econòmiques de la pau que Lenin havia assegurat que la millor forma de destruir les bases de la societat capitalista era “corrompre la moneda”. La inflació posa en alerta els sectors empresarials ja que intensifica els antagonismes de classe. No per res, el president de la CEOE afirmava fa poc que la inflació és el “pitjor enemic” d’Espanya. Segons la patronal, s’ha de promoure una contenció salarial que eviti una espiral inflacionària, de manera que ara no tocaria pujar els salaris. Només les empreses més productives tindrien la capacitat de fer pujades salarials de, com a màxim, un 2,5% d’augment.
Podran mantenir CCOO i UGT la seva política de concertació alhora que amenacen amb la capacitat per promoure vagues sectorials? El cert és que el sindicalisme més combatiu ara per ara es troba al País Basc. Tot seguit vindria Catalunya, on ha augmentat durant la darrera dècada el pes de sindicats alternatius en sectors precaris, i podem destacar la central llibertària Confederació General del Treball. Per tant, de moment podem viure una tensió entre concertació i conflictivitat, que pugui posar en alerta a les diferents patronals per intentar arribar a pactes preventius que suposin pujades de salaris assumibles per les patronals.
Per força, hi hauran sectors o bé directament empreses concretes que no podran assumir alhora una pujada dels costos de l’energia i els costos laborals. És aquí on pot haver un augment de la conflictivitat laboral, en els sectors amb menys projecció futura i que ja es consideren obsolets. Com podran la indústria automobilística o el sector del metall encarar un augment de les matèries primeres, un augment dels salaris i a la vegada un molt possible estancament de les ventes? Com podran competir per abaixar els preus sense rebaixar els salaris? A més a més, des del 2011 la participació dels beneficis empresarials en el PIB supera a la dels salaris, la qual cosa ja ens mostra que els nivells d’acumulació de plusvàlua s’assemblen més a les condicions prefordistes que no pas al segle XX. La lluita de les classes treballadores ha d’estar dirigida a redistribuir aquests enormes beneficis.
I com afecta tot això als sectors menys sindicalitzats? Repartidors d’Amazon, cambrers, riders, becaris, treballadors externalitzats en enormes Call Centers, falsos autònoms i un llarg etcètera de força de treball precària pot ser el major perjudicat. Aquests són els sectors que la patronal considera menys productius i que per tant no haurien de ser susceptibles de pujades salarials. Si bé el fenomen de la Gran Dimissió ens mostra un rebuig al treball i un desig de major temps vital que cal no ignorar, la realitat és que les persones treballadores sense una “comunitat laboral solidària”, en termes de Guy Standing, difícilment poden lluitar per pujades de salari.
Potser només les renúncies massives poden generar una situació de manca de força de treball que condicioni als empresaris a pujar els salaris com incentius per no abandonar les feines. Finalment, també es poden veure molt perjudicats els pensionistes que cobren subsidis o els perceptors de rentes mínimes si aquestes no augmenten a la mateixa velocitat que la inflació. En aquest escenari inflacionista, la necessitat d’una Renta Bàsica Universal suficient per a cobrir necessitats vitals es fa més urgent que mai.
A vegades tenim tendència a veure més les limitacions i les derrotes, de manera que la desesperança ens paralitza i ens allunya de la paciència necessària per avançar. Una pandèmia seguida d’una guerra internacional semblaria la més trista de les perspectives, propera a la catàstrofe. Però recordant les lluites del passat és evident que en moments així és quan hem de defensar que existeixen horitzons de futur. Una societat més igualitària, pacífica i feminista. Un món els homes no haguem de ser carn de canó de guerres imperialistes ni mà d’obra barata d’empresaris cobdiciosos. No morir ni en guerres, ni en accidents laborals, ni en suicidis per la crisi de salut mental.
Com deia Paco Candel, hem de fer més bell el món de la classe treballadora. Sens dubte, les forces sindicals que vulguin estar a l’avantguarda i avançar-se a un temps marcat per la crisi econòmica i els estralls de la manca de recursos naturals, s’haurien de plantejar augmentar el nivell de combativitat per negociar amb major força. Es troben en l’etapa adequada per passar a l’ofensiva per a reclamar pujades de salaris, i també disminucions de la jornada laboral.
Veurem el despertar del sindicalisme?
