Blai Burgaya i Balaguer
El «jo» de qualsevol persona està constituït per un seguit d’identitats superposades: de gènere, ètniques, familiars, de classe, religioses… Per tant, la nostra identitat personal està condicionada per la relació i posició que tinguem respecte d’aquestes identitats compartides, sempre en moviment. I des de fa segles, una de les identificacions col·lectives més influents i amb major capacitat de subjecció són, sens dubte, les identitats nacionals.
La idiosincràsia nacional de Catalunya, on hi ha diverses identitats nacionals en disputa i que constantment se sobreposen, fa que hi hagi un debat persistent sobre la identitat nacional. Un debat que recentment s’ha vist accentuat a conseqüència de la fi del procés. I és que l’esfondrament de l’horitzó independentista ha generat una reacció de reafirmació identitària no en termes politicocívics sinó culturals des de sectors polítics diferents i per motius heterogenis. D’aquesta manera, s’han començat a posar en dubte alguns dels consensos que havien conformat la identitat catalana contemporània. Una identitat porosa fruit d’una matriu entre el nacionalisme liberal-voluntarista i el republicanisme («és català qui viu i treballa a Catalunya», «Un sol poble») que ara alguns pretenen abandonar en favor d’una visió més essencialista de la identitat nacional.
Si els catalans ens entresquem constantment en aquest debat és perquè tenim una llengua minoritària i formem part d’una nació que no és un estat, en això estem tots d’acord. Tanmateix, la persistència d’aquest debat interminable fa que ser català en alguns moments pugui semblar esgotador. És esgotador quan des d’alguns sectors se’ns intenta convèncer que només des de l’independentisme es pot defensar la llengua i la cultura catalanes i des d’altres sectors se’ns intenta convèncer que defensar-les implica tenir una idea pujolista de la nació.
Sense dubte, és un ús problemàtic de la idea de politització de la llengua i la cultura perquè planteja el focus de conflicte a través d’una concepció binacional de la societat, quan els castellanoparlants, així com els catalanoparlants, no són un bloc ni social, ni polític. Entendre Catalunya com un país on existeixen dues comunitats diferenciades, i on no hi ha convivència entre llengües és problemàtic perquè no respon a la realitat.
Segons les últimes enquestes del CEO, més del 65% dels catalans i catalanes expressen que la seva identitat està construïda tant des de la catalanitat com des de l’espanyolitat. Per tant, és igual de disfuncional voler construir la identitat catalana només des de l’independentisme com ho és fer-ho des d’un suposat xarneguisme.
Cal partir de la identificació i modificació de les condicions socials i culturals discriminadores que es pateixen en l’accés a la catalanitat com a identitat. Això implica plantejar-nos si realment té algun valor analitzar aquestes qüestions des del terreny psicològic, parlant d’alienació, d’adoctrinament o de complex d’inferioritat nacional, en comptes de fer-ho en termes d’anàlisi de model productiu, d’estratificació social o de funcionament institucional propi. Només així serà possible actualitzar la catalanitat a les realitats de classe i de referencialitat cultural del nostre temps.
Però obrir les finestres de la catalanitat a tota la nova realitat social catalana també vol dir entendre que ara mateix hi ha uns 1.250.665 catalans i catalanes que han vingut d’altres països, sent els principals Marroc, Romania i la Xina. I això implica que apostar per una catalanitat basada en l’afirmació essencialista i no en l’obertura cívica genera moltes dificultats per sentir-se part d’aquesta comunitat nacional que no té un Estat al darrere a totes aquestes persones que tenen altres identitats nacionals més enllà de l’espanyola.
Plantejar un debat sobre la catalanitat com si encara fóssim als anys setanta és trampós. Catalunya no és, ni ha estat mai, una comunitat híbrida i, per tant, pensar que Catalunya serà independent quan tothom parli català és un argument essencialista en la visió nacional i profundament culturalista pel que fa al projecte polític.
Per construir un discurs nacional hem d’atendre’ns al demos polític català, les seves característiques demogràfiques i les estructures socials persistents. La qual cosa no equival a dir que l’estratificació social, la classe, és l’únic element a tenir en compte a l’hora de pensar en l’accés a la identitat catalana. Però sí que equival a dir que ha de ser tingut en compte.
Des d’aquest punt de vista, és evident que la possibilitat de plantejar aquest debat des de la teoria decolonial queda desacreditada. Dir que Catalunya és una colònia és absurd. Ni l’estructura de classes al nostre país és la d’una colònia ni patim característiques colonials, ni hi ha dues comunitats estanques. Intentar pensar Catalunya en aquests termes és gairebé una falta de respecte per als moviments d’alliberament nacional de les colònies.
Catalunya mai ha estat inscrita en el sud global i mai ha tingut una economia extractivista. La població ha sofert discriminació per qüestions relacionades amb la llengua i s’ha qüestionat l’autonomia política, però no es pot comparar amb processos de violència legal, estructural i institucional que han viscut els pobles del sud global. És necessari reconèixer que l’Estat espanyol exerceix poder contra Catalunya en molts àmbits sense que això ens faci perdre el nord i parlar de colonialisme. Perquè per molt que ens pesi, Catalunya forma part de les societats que constitueixen l’Europa socialitzada en el poder colonial. Només cal veure la quantitat de catalans que van exercir el poder de la metròpoli en moltes colònies espanyoles. O també es pot comprovar com alguns elements de la nostra cultura popular són expressió d’haver tingut molta presència colonial, sent l’exemple més clar les Havaneres, un gènere musical importat de Cuba pels catalans i catalanes que van formar part del contingent colonialista espanyol fos com a propietaris o com a treballadors.
Però és justament aquest punt de vista erroni el que acaba generant estratègies defensives i psicologitzadores («autoodi», «falta d’autoestima nacional»), la qual cosa és un abordatge totalment inoperant per poder treballar políticament, ja que parteix de la suposada supremacia moral de l’oprimit, i això és sempre el camí directe cap a la derrota, perquè tota identitat que pretengui reproduir-se en el rol de la víctima és antiemancipatòria. Justament, l’argument de l’autoodi es fa servir a Catalunya per negar la possibilitat d’una crítica a la nostra història, quan precisament aquest hauria de ser el punt de partida d’una construcció nacional sòlida.
Segurament, la virulència d’aquest debat també és causada per haver estat massa temps sense abordar. Venim d’un cicle polític que ha deixat de banda la discussió sobre què és Catalunya i què vol dir ser català al segle XXI. Durant massa temps s’ha tendit a entendre la idea de Poble com quelcom de fossilitzat, que existia per si mateix de manera permanent i estàtica.
Per aquest motiu ara alguns són incapaços de fer-se càrrec i problematitzar les grans transformacions de fons que s’han produït al si de la nostra societat. Però això no pot ser justificació per abonar les tesis de la substitució o dir que certs feminismes o ecologismes generen «espirals d’alienació identitària» des de posicions pretesament progressistes excloent-ne el nacionalisme essencialista o el nacionalisme espanyol és pràcticament caure en la teoria conspirativa. La qual cosa és comprensible des d’un punt de vista psicològic, però no és defensable com a pràctica política.
Això no va de situar la primacia d’una de les identitats per sobre les altres, que és justament el que limita la possibilitat d’estendre’s i ser permeable de la identitat nacional, va del fet que aquestes diferents identitats puguin sobreposar-se.
En el món en el qual vivim no es pot partir de la idea que hi ha dues o tres comunitats ja formades. De fet, la pregunta política que ens hauríem de fer sempre és què pot unir les diverses identitats en la voluntat de ser i els objectius comuns. I això no vol dir ignorar les diferències, sinó preguntar-se perquè som i volem ser en comú, que és l’arrel de la construcció de qualsevol nació política.
I és que partir de la preponderància de la identitat com a definidora de la realitat ha acabat per afectar fins i tot a aquells que defensen la primacia de la classe, perquè reivindicant la primacia de la classe enfront de les «trampes» de la diversitat el que s’està fent és entendre aquesta classe justament com una identitat que té uns atributs culturals amb uns valors específics i estàtics [1]. Però, com afirma la filòsofa Clara Serra, «pot ser que en algun moment sigui interessant apostar per unes identitats polítiques febles, transitòries i contingents». Perquè abans que «ecologistes», «‘dones», “catalans», «feministes» o “migrants”, som persones que ens unim no pel que som sinó pel que volem, pel projecte polític que defensem. El que compartim és més important que el que ens diferencia i són aquests objectius compartits els que ens mouen [2].
En definitiva, que no s’ha de treballar per un «feminisme nacionalista», com proposava Júlia Ojeda fa poc, sinó per aconseguir que ser català vulgui dir ser feminista. O per dir-ho en altres termes, que per generar una identitat inclusiva potser és més rellevant posar l’accent en el substantiu cultura que en l’adjectiu catalana.
[1] Domènech, X. (2022). Lucha de clases, franquismo y democracia (p. 53). Akal.
[2] Serra, C., Garaizabal, C. i Macaya, L. (2021) “Más allá de nosotras mismas,” a Alianzas Rebeldes: Un Feminismo más Allá de la Realidad. Manresa: Bellaterra Edicions, pp. 41–55.
