Problema de l’habitatge? Problema de l’especulació. Apunts sobre la importància de la concentració a Casa Orsola

En castellà.

Venim d’una dècada on les crisis econòmiques han portat el drama lacerant de l’especulació amb l’habitatge a prendre un protagonisme social totalment lògic. Al primer trimestre de 2012, a tot l’Estat, es produien 517 desnonaments diaris. Al 2019, se’n van produir un total de 60.000. Deia Karl Marx citant a MacCulloch que «tota transacció on un individu compra per a vendre, és de fet, especulació» i això és precisament contra el que es lluita avui a la Casa Orsola. El neoliberalisme converteix l’habitatge en una mercaderia i això implica, per una banda, que la funció de donar un sostre a les persones es transmuta en la funció de permetre més acumulació de capital per a uns pocs. Per l’altra, l’habitatge ha esdevingut un actiu financer, fet que també juga un paper determinant en l’enriquiment dels qui tenen els mitjans de reproducció de la vida, que en el cas en qüestió és l’habitatge. Convertint a tothom en propietari i vinculant la riquesa a la possibilitat d’un ascens dels preus de les cases, es preten integrar en el joc del capitalisme a una part de la població amb propòsits més polítics i integració que econòmics. Com Margaret Thatcher ho va deixar clar: “El mitjà és l’economia, el propòsit és l’ànima». És a dir, com diu Jaime Palomera, «guanyar-me la vida i donar un futur als meus fills i a la meva família ja no depèn exclusivament de treballar, ingressar més diners i estalviar sinó que l’habitatge i el seu valor també serà una peça fonamental per projectar-me a futur»[1]

Però aquest procés no seria un procés que es produiria de forma natural, és clar. L’any 1972, Heath —el predecessor conservador a la victòria de Thatcher del 1979— impulsaria la seva Llei d’Habitatge. Amb ella començava la lluita del neoliberalisme contra el model de benestar de postguerra britànic. A Anglaterra, el 40% de l’habitatge era públic i els ajuntament tenien la potestat de controlar i regular els preus de lloguer[2], era un dels països amb un grau de desmercantilització de l’habitatge més gran. Aquesta llei del 72 establia que els preus de lloguer s’havien d’establir segons els mercats i no en relació al cost de la vida. Amb aquesta decisió, els preus de lloguer pujaven en 25% en tres anys, a la vegada que, s’induia una política de crèdit desregularitzada d’endeudament massiu per promoure’n la compra[3]. A més, amb el naixement del neoliberalisme, canviaria completament la concepció de la vivenda pública vinculant-la només als sectors més depauperats de la població i a l’assistència social excepcional. Lluny de crear una democràcia de propietaris(sic) les conseqüències serien: a Gran Bretanya, al 1991 hi hauria 75.500 embargaments de cases per impagament hipotecari, una societat altament polaritzada i unes taxes de desigualtat brutal.

Aquest model econòmic no ha generat, doncs, abundància. A dia d’avui, l’escassetat de la disponibilitat d’habitatge no és degut a l’escassetat d’habitatge. A la mateixa ciutat de Barcelona, hi ha com a mínim uns 10.000 pisos completament buits[4], 12 pisos per cada 1000 habitants es lloguen per airbnb[5], mentre els preus de lloguer només fan que pujar i no només ens veiem obligats a compartir pis, sinó directament a marxar cada cop més a la perifèria. És un procés comú en el capitalisme, la concentració de la riquesa en les poques mans[6] sostrau un bé imprescindible del propi ús mateix per a la vida i converteix mitjans de vida en mitjans d’acumulació. Per donar una altra dada, la concentració en mans de fons d’inversió se situa en un 42% dels pisos buits a la ciutat de Barcelona. Els pisos a l’esdevenir actius financers passen de desenvolupar una funció social (poder tenir un sostre on viure) a servir a l’acumulació de riquesa per acumular riquesa. El propi Aristòtil a la Política, diferenciava entre economia i crematística. Marx en cita alguns fragments al capítol on parla de la conversió de les mercaderies en capital:

 «La vertadera riquesa consta de valors d’ús; doncs la mesura d’aquest tipus de propietat suficient per a la bona vida no és ilimitada, però hi ha una segona classe d’art de lucre que se sol anomenar, i amb raó, crematística, segons el qual la riquesa i la propietat semblen no tenir cap límit».

I afegeix

«De la mateixa manera, tampoc no hi ha cap límit al fi en la crematística, ja que el seu fi és l’enriquiment absolut. L’economia, i no la crematística, té un límit… la primera, persegueix una cosa diferent dels propis diners, la segona el seu increment… La confusió d’ambdues formes, que s’entrellacen mútuament, ha portat alguns a considerar com a fi últim de l’economia la conservació i augment de diners fins a l’infinit»

Així, la crematística dels propietaris, i la lluita contra la conversió de l’habitatge, un dret universal, en productes financers és avui una possibilitat de la construcció d’una societat on això no només sigui immoral sinó també impossible. L’exemple del model anglès de postguerra mostrava la capacitat de la legislació en el control dels lloguers —tant per poders municipals, regionals com estatals— i també la potència pública d’oferir un parc d’habitatge ampli per a l’usdefruit del poble. Com explica el propi Piketty a El capital en el siglo XXI, el patrimoni juga un paper cada cop més important en l’acumulació de riquesa al món. Un patrimoni que, ell ho diu clarament, està cada cop més concentrat en capital immobiliari i financer. No és estrany, per posar un exemple que posa l’autor francès, al «1950 el poder públic posseïa a França entre 25 i 30% del patrimoni nacional»[7] mentre que «a partir de 2010 la riquesa privada en constitueix la pràctica totalitat de la riquesa nacional, amb un 99% al Regne Unit i un 95% a França»[8].

Tot i així, el model de benestar de postguerra va ser construït en un altre moment històric de la humanitat. Un moment on el creixement va jugar un paper clau. A dia d’avui, amb la crisi climàtica i l’escassetat energètica i de materials, la redistribució de la riquesa haurà de ser també redistribució de la propietat. Ja no es pot seguir lligant creixement econòmic a augment del benestar, ja no pot ser la construcció la manera central en els països desenvolupats. L’objectiu és la desmercantilització de l’habitatge, arrencar un dret humà, com és tenir un sostre, de les urpes de la crematística i l’alternativa viable passa per totes aquelles opcions que busquin aquest propòsit. Des de l’extensió de sistemes públics (ja sigui amb la compra des d’institucions públiques o l’expropiació per ús antisocial de la propietat), al cooperativisme o a la regulació del lloguer[9] que tornin a vincular el preu al cost de la vida, cal començar a transitar aquesta direcció si es vol posar fill a l’agulla de la resolució del problema de l’habitatge, o sigui, el problema de l’especulació.

Explicava Engels en el seu text de 1872, Contribució al problema de l’habitatge que «el major honor per a la Comuna [de París] havia sigut que el que havia guiat totes les seves mesures, tals com la supressió del treball nocturn dels forners, la prohibició de les multes al lloc de treball o la confiscació de les fàbriques i tallers tancats, «no havien sigut uns principis qualsevols, sinó la simple necessitat pràctica»[10]. Tal volta, posar l’exepriència o l’experimentalisme per davant a les ortodòxies que s’ensenyen a les facultats de  crematística o els directes interessos dels propietaris, pot ser avui una brúixola útil avui per oferir un model alternatiu al cúmul de ruines de l’hegemonia neoliberal.

Notes

[1] «Entrevista a Jaime Palomera: A mida que les formes d’acumulació han anat canviant, l’habitatge ha anat ocupant un lloc més central pel sistema», Debats pel Demà, 21 d’octubre de 2019. Recuperat de https://debatspeldema.org/entrevista-a-jaime-palomera/.

[2] Selina Todd, El pueblo. Auge y declive de la clase obrera (1910-2010), Madrid, Akal, 2018, p. 389.

[3] Íbid. p. 409.

[4] https://beteve.cat/economia/10000-habitatges-buits-barcelona/

[5] https://elpais.com/ccaa/2020/01/15/catalunya/1579116179_959186.html 

[6] https://www.elcritic.cat/investigacio/el-mapa-dels-pisos-buits-de-catalunya-on-son-i-quins-grans-propietaris-els-controlen-142266.

[7] Thomas Pikkety, El capital en el siglo XXI, Madrid, Fondo de Cultura Económica de España, 2014, p. 70.

[8] Íbid.

[9] Al març d’aquest 2022, el Tribunal Constitucional tombava la llei catalana de lloguers (11/2020), fet que ha tornat a tenir conseqüències en els preus amb augments per sobre la inflació (https://www.ara.cat/economia/immobiliari/preu-lloguer-barcelona-puja-mes-inflacio-supera-nivells-prepandemia_1_4491416.html), i ara ens trobem a la espera de l’aprovació de la llei a nivell estatal. 

[10] Friedrich Engels, Contribución al problema de la vivienda, 1872, p. 83.

Deja un comentario