Avui entrevistem al Jaime Palomera, veí del barri de Sant Antoni, portaveu i militant del Sindicat de Llogateres. Doctor en antropologia i especialitzat en temes d’economia política i habitatge. Es defineix com a defensor del dret a la vivenda. Compagina la militancia als carrers amb la investigació a La Hidra Cooperativa i al IGOP a la vegada que encerta cada cop que twitteja. Recentment ha escrit el pròleg del llibre ‘En defensa de la vivienda’ tot i que em fa la sensació que la militància no li deixa tot el temps que voldria per a escriure. Per a aquesta entrevista, la disposició ha sigut absoluta.
Bloc 1: Orígens del Sindicat de Llogaters i l’associacionisme en els temps del precariat
1. Com sorgeix el Sindicat de Llogaters? A quin conflicte social pretén respondre?
Els sindicats solen ser fills del context social. Neixen com a resposta davant d’un context que genera desigualtats i patiment, per unes causes molt concretes. El Sindicat de Llogateres neix a partir d’una lectura del cicle de crisi en el que ens trobem. El que es veu és que les polítiques que abans s’havien dirigit exclusivament a promoure l’habitatge en propietat ara també s’estan dirigint a fer del lloguer un negoci de primer ordre pels mercats financers. De fet, aquesta és la novetat des de fa unes dècades: la vinculació de l’habitatge en propietat a les finances. És a dir, es va fer de l’habitatge de compra i també de les hipoteques un negoci clau per a les finances. I el que estem veient en els darrers anys és que a aquest canvi se li ha donat una vuelta de tuerca, i ara s’ha treballat políticament per fer que les finances puguin fer negoci també amb els lloguers. I en un sentit més concret, el Sindicat neix perquè hi ha un patiment generalitzat vinculat a aquesta especulació amb els lloguers: les pujades de lloguer i les expulsions. El plantejament que es fa és que aquest patiment, que es sofreix de forma individual, té una dimensió col·lectiva que cal visibilitzar. I que també cal donar una resposta conjunta, a l’alçada de la magnitud política que se li ha donat des de l’Estat a les forces immobiliaries i financeres.
2. Quins models organitzatius o de propostes us han servit d’exemple o inspiració?
És cert que les lluites pel dret a la ciutat -és a dir, per tot allò que fa de la vida a la ciutat una vida digna, com el dret a la salut, a l’educació, o a l’habitatge- fa temps que existeixen, i és un marc en el que ens inserim. Però també crèiem que, a pesar de que molta gent ha viscut de lloguer i segueix vivint-hi des de fa molt temps, aquesta realitat mai s’havia organitzat col·lectivament. I això ens sorprenia perquè a altres països els sindicats de llogateres i de llogaters son un tipus d’associació existent des de fa dècades. De fet, a Àustria tenen un segle d’història. A ciutats com Nova York tenen una tradició de sindicats d’habitatge molt implantada, allà els primer sindicats ja es veuen a finals del segle XIX. Els irlandesos que fugen d’Irlanda i que s’instal·len a NY són els primers que creen un sindicat quan veuen que els hi estan pujant el lloguer i fent-los fora de casa.
D’altra banda, també hi ha una inspiració molt clara en iniciatives organitzatives que no han vist l’habitatge com un problema sectorial, -que tampoc s’han vist a sí mateixes com organitzacions de consumidors- sinó que han plantejat el problema de l’habitatge com un problema del sistema. L’habitatge és una de les potes fonamentals que expliquen perquè el dret a una vida digna està amenaçada i, a la vegada, un eix fonamental en les lluites per la justícia social. Per exemple, ens enmirallem en els sindicats de Nova York que quan més èxit han tingut, en els moments àlgids, ha sigut perquè s’han aliat amb els sindicats del treball o amb els moviments pels drets civils. De fet, un moment d’auge dels sindicats de llogaters a NY és quan s’articulen amb la lluita del moviment afroamericà pels drets civils i la igualtat.
3. Es podria assumir el Sindicat de Llogateres com una conseqüència del desplaçament del conflicte del lloc de treball a altres àmbits de la vida? Com veus aquesta lectura?
El treball segueix sent un vector fonamental de despossessió i de desigualtat perquè la gran majoria de gent, pràcticament el 99%, necessitem treballar, necessitem un sou, necessitem autoemplear-nos per poder guanyar-nos la vida. La majoria, si deixem de tenir un ingrés, podem aguantar un temps molt limitat, a diferencia d’una minoria privilegiada. Per tant, el treball -perquè necessitem treballar, i perquè el treball és un espai de conflicte- segueix tenint una centralitat enorme. Però és veritat que a mida que les formes d’acumulació capitalista han anat canviant, l’habitatge ha anat ocupant un lloc cada cop més central pel sistema. De fet, l’habitatge, des de la crisi dels anys 70, és vist per diversos governs -començant pels de Thatcher i de Reagan- com un element central des del punt de vista de l’acumulació. Ells comencen a dir que l’habitatge és una dimensió clau de l’economia i que cal veure-ho com el que és: un producte econòmic. I què volen dir amb això? Doncs que una part del creixement econòmic i de la reproducció del sistema ha de passar per l’habitatge, ha de ser un generador de riquesa.
És per això que a partir dels 70 veiem un procés molt fort de mercantilització de l’habitatge, sense precedents en la història. L’habitatge sempre havia estat -a diferencia de la salut o de l’educació- un element de conflicte. En la majoria de països, mai havia arribat a ser desmercantilitzat com sí que ho havien estat en bona mesura la sanitat, l’educació o les pensions. Tot i això, sí que hi havia sistemes habitacionals amb regulacions públiques relativament potents. Trobem països, com Anglaterra mateix, on el 40% de l’habitatge era públic i on els preus del mercat privat estaven limitats per llei. És a dir, era un dels sistemes d’habitatge on hi havia un nivell de desmercantilització més elevat del món. Thatcher planteja, per una banda, eliminar la regulació de preus perquè els preus de l’habitatge puguin augmentar i per tant se’ls desvincula del nivell de vida de la gent. I per altra banda, planteja privatitzar l’habitatge públic, aquest 40%. Permetre que la gent que ja vivia en els habitatges públics existents (council houses) es puguin convertir en propietaris d’aquests, i que també puguin especular posant-los a preu de mercat. D’aquesta manera, la proposta política consistei en vincular les estratègies de vida de les persones a aquestes cases originalment públiques, i ara convertides en productes de mercat. És a dir, guanyar-me la vida i donar un futur als meus fills i a la meva família ja no depèn exclusivament de treballar, ingressar més diners i estalviar sinó que l’habitatge i el seu valor també serà una peça fonamental per projectar-me a futur. Per exemple, si el preu de l’habitatge puja, doncs puc accedir a un crèdit per emprendre i crear una botiga, una perruqueria o un petit negoci. O, si el preu de l’habitatge puja, això em permet utilitzar-lo com a aval i accedir a un crèdit perquè el meu fill pugui ser també propietari. Per tant, les famílies passen a ser propietaries i a posseir ja no només un habitatge sinó un actiu financer. Aquest és el plantejament de Thatcher i de Reagan, que és el de l’escola neoliberal, i del tot funcional pels poders econòmics. Perquè no només s’incorpora una part molt gran de la població a aquest sistema de propietat privada de l’habitatge i es converteix aquest en un actiu, sinó que fonamentalment s’està fent això per garantir els beneficis i els interessos d’aquells que tenen una part més gran del pastís en el mercat immobiliari d’aquests països.
Així, el que veiem és que una part molt gran de la riquesa comença a dependre cada cop menys de la producció -malgrat la producció segueixi sent central no només per la gent sinó també pel capital en termes de creixement i d’acumulació-, en el sentit que una part molt gran de la riquesa es reinverteix en el sistema inmobiliari. A través de cicles de bombolla, és pot generar riqueses per una minoria cada cop més poderosa. De fet, hi ha estudis com el llibre de Piketty, El capital en el siglo XXI, que ha servit bastant perquè ens ha permès veure amb dades fins a quin punt el patrimoni juga un paper cada cop més important en l’acumulació de riquesa al món. Un patrimoni que, ell ho diu clarament, està cada cop més concentrat en capital immobiliari i financer.
4. Quina actuació militant té el Sindicat? Funcioneu per campanyes?
El Sindicat de Llogateres el que planteja és una forma d’organització híbrida on, per una banda, el que volem són canvis estructurals, i per l’altra, es tracta de fer propostes que transformin el sistema d’habitatge i a través d’ell contribueixin a un marc on imperi la justícia social, climática i la sostenibilitat de la vida. Dins d’un marc de desmercantilització de l’habitatge, en el que volem posar-lo a l’altura de la sanitat o l’educació públiques, plantegem mesures estructurals com que els contractes de lloguer siguin indefinits -que es renovin automaticament a no ser que hi hagi una necessitat per part de la propietat-, que l’habitatge públic de lloguer li guanyi terreny al mercat, o que el preu de mercat estigui regulat -així com per exemple estan regulats els salaris a través dels convenis, o està regulat quant poden pujar o baixar les pensions. Per tant, el que fem és promoure una sèrie de mesures que podrien ser vistes com a reformistes però dintre d’un camp de transformació del sistema d’habitatge. És a dir, la regulació de preus, per exemple, no és un fi en si mateix, és un mitjà per anar desmercantilitzant progressivament l’habitatge.
Són canvis estructurals que interpel·len a les estructures estatals i supraestatals que tenen un impacte directe en com accedim a l’habitatge. Perquè sabem que l’Estat funciona des de fa dècades com un engranatge més de la indústria financera-immobiliaria, adaptant les condicions habitacionals de la gent a les necessitats i objectius d’acumulació financera i immobiliària. Aleshores el que diem és que no es pot renunciar a aquest conflicte. Hem d’interpel·lar l’Estat, incorporant en el marc a organitzacions supraestatals com la Unió Europea. Aquesta visió de la lluita per l’habitatge com una lluita per les condicions estructurals que determinen com accedim a aquest dret, ens fa apostar, per una banda, per ser una organització gran de masses. La clau aquí és l’afiliació que implica, d’entrada, poder agregar dins d’una mateixa organització a milers de llars que viuen de lloguer -i no només inquilins, perquè també estan afiliades persones que son propietàries i comparteixen aquests objectius, o cooperativistes. El concepte d’afiliació implica també promoure un sentiment de pertinença en una comunitat. No es tracta de ser socis o de donar suport a una causa sinó que milites en una organització que treballa pel canvi i t’hi compromets. Des de fea un temps ens hem marcat el repte de ser una organització gran, i en aquests dos anys hem arribat a 2.000 llargs afiliades a l’àrea metropolitana de Barcelona. Ara hem començat una campanya d’afiliació a Madrid i també reemprendrem aquesta campanya a Catalunya, amb més força. Mentre hi hagi milions de persones que viuen de lloguerm hi ha d’haver alguna organització que sigui capaç de generar una xarxa d’auto-defensa, d’ajudar a que la pròpia gent es pugui protegir. A nivell d’Espanya, hi ha al menys unes 10 milions de persones que viuen en cases de lloguer.
Una quarta part de la població de tot el país.
Sí, exacte ara mateix és un 25% de la població que viu de lloguer i això no inclou a tota la gent que viu de relloguer que és moltíssima gent.
Això a nivell organitzatiu. Per altra banda, també es planteja que mentre els Estats i les administracions públiques d’abast estatal i supraestatal treballin per fer de l’habitatge un negoci i no garanteixin aquest dret, hem de ser la pròpia gent la que ens organitzem per fer valdre aquests drets i aquí el que fem és una crida a l’autotutela. Aquests dos anys, hem promogut una campanya de desobediència civil, “#Ensquedem i exigim lloguers justos”. Què fem? Quan un propietari decideix pujar-nos el preu del lloguer o fer-nos fora de casa -cosa que la llei permet de moment, i que el Govern de l’Estat no ha volgut canviar-, som la pròpia gent que estem pagant un lloguer la que fem una apel·lació a l’autotutela de drets i diem: “miri jo no penso pagar més del que ja estava pagant i no me’n penso anar de casa. El que exigeixo és una negociació perquè l’habitatge ha de complir una funció social”. Si l’Estat no fa complir aquesta funció social de l’habitatge i empara aquestes accions que l’únic que busquen és un benefici econòmic més gran del que ja s’està obtenint, a costa de posar en perill projectes de vida, barris, ciutats i sistemes de vida sencers, doncs nosaltres tenim tota la legitimitat i tot el dret a plantar-nos. El que fem amb aquest tipus de mobilització en realitat son vagues parcials perquè quan un propietari diu: “En comptes de 700 euros, m’hauràs de pagar 1.400” i jo durant un any estic lluitant per quedar-me a casa meva i se m’ha acabat el contracte i estic pagant 700 en comptes de 1.400, estic fent una vaga parcial. La llei li permet demanar 1.400 però segons la perspectiva del sindicat i de la gent que ho pateix, no hauria de pagar més de 700.
A través d’aquest tipus de mobilització i d’acció, aquest any hem aconseguit que més de 1.000 llars es plantin davant d’aquestes pujades i que en la majoria de casos s’acabi renegociant un contracte de lloguer a la baixa. En alguns casos hem aconseguit pujades molt més moderades del que exigia la propietat, en altres casos mantenir el mateix preu i, en una minoria de casos baixar el preu. Aconseguir que allò que era una expulsió o una pujada abusiva del preu, amb el Sindicat s’hagi convertit en que fins i tot el propietari hagi acceptat una reducció del preu. I ens costa que a través d’aquesta lluita també s’ha aconseguit que hi hagi molta gent que, sense estar afiliada al Sindicat, s’hagi beneficiat indirectament de la seva lluita. Persones que, quan van a negociar un contracte, només fent referència al Sindicat o al context actual de conflictivitat, aconsegueixen que el propietari o l’agent immobiliari baixin les seves expectatives de fer-los una pujada del preu de lloguer. Això ens va arribant de molta gent, com aquesta lluita d’una part de la societat, la dels sindicats de llogateres i d’habitatge, està fent que un conjunt més ampli de gent se n’acabi beneficiant. Sempre ha estat així, i és una bona notícia.
D’aquesta manera, el que es fa és combinar aquesta exigència del canvi de lleis amb la lluita de base. Exigim que tots els lloguers siguin estables, assequibles i dignes, però mentre aquells que poden legislar no ho facin, serem la gent els que apel·lant al dret, als drets, qui fem efectiu això.
De fet, és gràcies a aquesta mobilització que el parlament estatal ha canviat la llei. En l’últim any, concretament a l’ 1 de març, vam aconseguir que s’aprovés un decret que allarga la duració del contracte, que vincula les pujades de lloguer durant el contracte al IPC, que obliga als propietaris a avisar de la finalització o de la possible renegociació amb 4 mesos d’antelació, que obliga als propietaris a pagar els honoraris d’intermediació quan són una empresa, i altres canvis que són de detall. Evidentment, no s’han eliminat els privilegis fiscals dels fons voltor, no s’han regulat els preus, no s’han fet contractes indefinits de lloguer, i no s’ha incrementat el pressupost públic destinat a lloguer públic. Però és gràcies a la lluita i la pressió d’aquests dos anys que el govern ha acabat cedint, perquè és evident que si no hi hagués hagut mobilització, no s’hagués fet una altra cosa que el que exigeixen fons voltor, bancs i lobbies de la propietat: que no es toqui ni una coma de l’actual legislació, que els hi està donant uns beneficis enormes.
A part d’això, treballem a base de campanyes. Per una banda, hi ha les campanyes regulars que neixen a partir d’organitzar diversos blocs i habitatges d’un mateix gran tenidor. És el cas de la campanya davant d’Azora, un fons voltor que en pocs anys ha acaparat 13.500 habitatges i està exigint pujades de més del 80%. Davant d’això, hem començat a organitzar diversos blocs afectats a les àrees metropolitanes de Barcelona i Madrid, al mateix temps, amb l’objectiu d’obrir una negociació col·lectiva i signar lloguers estables i assequibles pel veïnat.
D’altra banda, també hem participat en campanyes a nivell municipal, com la del 30%, amb la PAH, l’Observatori DESC, l’ABTS i la FAVB. Vam aconseguir que l’Ajuntament de Barcelona canviés la normativa urbanística perquè promotors i immobiliàries destinin el 30% de les noves construccions i les rehabilitacions integrals a habitatge protegit. Hi ha altres campanyes en les que també participem, com la de La fira o la vida, que busca obrir un debat sobre el futur dels terrenys municipals dels antics pavellons de la Fira -que des de fa temps s’ha desplaçat a L’Hospitalet- a partir de l’any 2025. Es planteja que s’hi desenvolupi un barri sostenible amb habitatge públic -s’hi podrien arribar a fer més de 10.000. Actualment, hi ha una coalició de moviments i de més de 60 entitats darrera d’aquesta iniciativa.
És a dir, més enllà de la campanya permanent per aconseguir la regulació de preus i els contractes de lloguer indefinits, que passen per un canvi de la legislació i que ja han tingut els seus fruits -com el decret de l’1 de març-, també participem en campanyes localitzades, i a vegades també d’abast autonòmic. Darrerament ens estem plantejant impulsar una llei popular del lloguer. És una de les iniciatives que es van proposar a l’assemblea anual d’afiliades del Sindicat. Després del decret fallit del Govern, impulsat per ERC i més concretament per la Conselleria de Justícia, la lectura és que hem de ser la pròpia ciutadania la que impulsem una llei catalana del lloguer, per empènyer tant a la Generalitat com a l’Estat.
La regulació de preus, per exemple, no és un fi en si mateix, és un mitjà per anar desmercantilitzant progressivament l’habitatge.
5. Una Iniciativa Legislativa Popular (ILP)?
De fet, el que proposem és fer una proposició de llei i veurem com es concretaria, que no ha de passar per firmes sinó que simplement hi ha d’haver grups parlamentaris que vulguin assumir-la. I el que plantegem als grups parlamentaris és “aquesta és la llei de la gent, aquesta és una llei del lloguer que reflecteix les demandes de la ciutadania -contractes de lloguer estable, preus regulats, que els honoraris no els hagi de pagar el llogater sinó el propietari-. I convidarem a que els partits diguin de quina banda estan, si amb la llei popular del lloguer o amb la llei actual, a mida dels voltors i de l’especulació.
6. Considereu que el fet que el tema de l’habitatge sigui cada cop més vist com un problema i prengui centralitat política pot ser una victòria que us devem a vosaltres? Era un dels vostres objectius?
És veritat que els problemes, si no se’n parla d’ells, si la gent no els fa existir, no existeixen. En aquest sentit, això és veritat. És cert també que el problema de la bombolla de preus del lloguer ha anat a més, de tal manera que no parlar-ne seria una irresponsabilitat ja no només per part de la gent que s’organitza sinó també dels mitjans de comunicació, dels partits polítics… De fet, hi ha partits que estan entestats en parlar de l’habitatge només des de la confrontació i volent posar l’estigma a aquells que pateixen. Un clar exemple en són Ciudadanos, el Partit Popular o Vox, que la única política d’habitatge que tenen és criminalitzar a aquells que es veuen obligats a ocupar habitatges. Vet aquí la seva política d’habitatge més coneguda.
Pel que fa al que em deies dels nostres objectius com a Sindicat, una de les premises era que havíem d’incidir en el debat públic. O sigui, un dels elements de la lluita del Sindicat passa per la comunicació política. Com connectar no només amb aquells que s’organitzen o ja militen, que son activistes convençuts de que l’habitatge és un problema i que aquest problema té causants polítics, sinó també arribar a la gent, a la gran majoria de gent que pateix el problema. Pensem que hi ha 10 milions de persones que -en major o menor mesura- pateixen el problema del preu del lloguer, la inestabilitat residencial, les expulsions injustificades, els desnonaments invisibles. També hi ha tota la gent que no es pot emancipar i que viu a casa dels pares: un 81% dels menors de 30 anys no poden anar-se’n de casa dels pares. En conjunt, es tracta d’una part importantíssima de la població. I després també hi ha tota la gent que indirectament pateix el problema de l’especulació immobiliària. Per exemple, amb el problema de viure en una escala on no saps qui és el teu veí, rodejada de pisos turístics, o en un barri sense comerç de proximitat i no pas orientat als que estan de pas. Quan s’especula amb l’habitatge això genera constants canvis en el veïnat. De fet, hi ha una dada brutal que hem tret de l’enquesta llogatera, que esfereix: quasi la meitat de gent que viu de lloguer i es muda, ho fa forçada, com a resultat d’un desnonament invisible. O sigui, practicament la meitat de la gent que viu de lloguer i es canvia de pis ho fa perquè o bé no li renoven el contracte, o bé li pugen el lloguer, o bé no li fan les reparacions necessàries per viure dignament.
A una ciutat com Barcelona, el 42% de la ciutadania viu de lloguer. Imagina’t la inestabilitat que genera en les escales de veïns que el 42% del veïnat estigui sotmès a l’amenaça de que el faran fora. Això la gent que viu de lloguer o que té veïns que viuen de lloguer ho saben perquè el veí canvia constantment. I no només això sinó que també hi ha el problema dels pisos turístics. Tot això genera una inestabilitat i un cert malestar en una part molt important de la ciutadania que potser no viu de lloguer, que potser té l’accés a l’habitatge més o menys garantit, però ho pateix indirectament. Aleshores, el que volia dir amb això és que és un problema global. També, per suposat, el fet de que s’expulsi a la ciutadania de les ciutats i que la gent hagi de viure cada cop més lluny del seu treball fa que les emissions de CO2 es diparin perquè cada cop més gent depèn del cotxe. És el procés que hem viscut en els últims anys: cada cop més dependència del vehicle privat i, de fet, l’habitatge és un tema que la lluita per la justícia climàtica necessariàment haurà de tenir cada cop més en compte. Si l’habitatge no està garantit i cada cop vivim més lluny dels llocs on treballem, dels llocs dels quals depenem per viure, l’impacte en termes ecològics és brutal.
En definitiva, enteníem que havíem de fer un treball de conscienciació pública al voltant del problema de l’habitatge i de fer que aquest fos un tema central en el debat públic. Sempre es pot millorar, però hi ha elements que ens fan pensar que s’estan fent bé les coses gràcies a la feina de moltíssima gent. Un d’ells és l’enquesta del baròmetre municipal de la ciutat de Barcelona, de fa un any, que pregunta: “està vostè a favor de que el preu del lloguer estigui limitat?” Un 75% dels barcelonins i les barcelonines van respondre que sí. 3 de cada 4 persones estaven a favor de regular el preu del lloguer. Evidentment sabem que la població que viu de lloguer està per sota d’aquestes xifres, i per tant, que la gent pensi això té a veure amb un tema de consciència. L’altre element és que fa poc el CIS va decidir incloure, en les seves enquestes regulars, temes d’habitatge i de control de preus del lloguer. Això què vol dir? Sabem que l’opinió pública en bona mesura no existeix, que és allò que els mitjans decideixen que és l’opinió pública, allò del qual els mitjans i els partits volen que parlem. Bé, el CIS també és una entitat molt vinculada al govern que ha decidit que el tema del lloguer és un tema del qual cal parlar. Sabem que al CIS li costa moltíssim introduir noves preguntes i això és un reflexe de que la lluita i la mobilització està fent que aquest sigui un problema de primera magnitud també pels grans mitjans.
El fet de que s’expulsi a la ciutadania de les ciutats i que la gent hagi de viure cada cop més lluny del seu treball fa que les emissions de CO2 es diparin perquè cada cop més gent depèn del cotxe.
Bloc 2: L’habitatge i el seu paper en l’economia política a Espanya
7. Engels, l’any 1872, als textos Contribución al problema de la vivienda, posa en discussió amb els proudhonians si el fet que tothom sigui propietari del seu habitatge és o no quelcom emancipador. Sabem també que aquí a Espanya hi ha un percentatge de propietaris molt més elevat que a altres països, com Alemanya, on més gent viu de lloguer. Amb quin model et quedaries?
Està provat que aquells països que construeixen sistemes d’habitatge on la propietat és la fórmula dominant són economies més proclius a les crisis i l’esclat de bombolles. De fet, això lliga amb el que parlàvem al principi: portem quaranta anys des de l’inici d’un canvi mundial en què les elits polítiques dels països més poderosos del món van començar a promoure la idea que l’habitatge en propietat és la manera d’ampliar l’accés l’habitatge, és a dir, la possibilitat de tenir un sostre. Cal dir que aquest model causa crisis brutals; ja no només crisis sistèmiques (pels nivells d’endeutament absolutament inassumibles), sinó també pel drama humà. Aquí, per exemple, parlem de 700 000 desnonaments en l’última dècada causats per la bombolla hipotecària.
Està bé que mencionis a Engels, perquè ell va tenir aquest debat en els anys en què la burgesia reformista començava a plantejar, conjuntament amb una part de les elits, que calia promoure el model d’habitatge en propietat, principalment a mitjans del segle XIX a Alemanya, França, Anglaterra, etc. I el que es plantejava en aquest debat no era si l’habitatge en propietat era econòmicament més viable (aquesta qüestió és més recent), sinó que, per tal d’estabilitzar l’ordre polític i neutralitzar qualsevol possibilitat de revolució obrera o popular, calia incorporar una part molt important del proletariat al sistema i que la manera d’incorporar-lo era l’habitatge en propietat. Literalment, es tractava de donar una petita part del pastís als d’avall. La primera aposta que es va fer, a mitjans del segle XIX, va passar per incorporar a l’anomenada aristocràcia obrera (aquells segments del proletariat més estables, aquells qui tenien millors condicions laborals, capacitat d’estalvi i accés al crèdit) i, amb el temps, es va tractar d’anar incorporant a una part cada cop més àmplia de la població. Però ningú ho va aconseguir amb més èxit en tot el món que el franquisme, bastant més tard. No hi ha cap règim polític que hagi aconseguit el nivell d’extensió de l’habitatge en propietat. En altres paraules, durant els anys seixanta, el franquisme va aconseguir el somni humit de les elits i la burgesia reformista del segle XIX, a través d’ajudes públiques i d’una intervenció de l’Estat enorme (diners, ajudes als constructors): que bona part de la classe treballadora pugui ser propietària del seu habitatge.
Seria un error plantejar com a gran i única alternativa l’extensió del lloguer de mercat, com fan alguns actors interessats. L’alternativa viable passa per desmercantilitzar l’habitatge, ja sigui estenent sistemes públics, com el lloguer protegit, el cooperativisme (fórmules autònomes, comunitàries, d’accés a l’habitatge, sovint amb suport públic) o regulant el mercat de lloguer. No hi ha cap solució màgica, però del que es tracta fonamentalment és de començar a desmercantilitzar l’habitatge amb valentia.
El problema de fons amb l’habitatge en propietat és que, després dels canvis que hem comentat —que van des de mitjans del segle XIX fins mitjans del segle XX—, a finals dels setanta hi ha un canvi qualitatiu que passa, ja no només per mercantilitzar l’habitatge, sinó per fer que l’habitatge en propietat estigui vinculat a les finances, és a dir, que pugui generar riquesa també a amplis sectors del bloc de capital financer. I, de fet, en els anys vuitanta es dóna un canvi històric en la forma en què els bancs treballen: pels bancs comença a ser fonamental el crèdit hipotecari, o sigui, depenen per a la seva reproducció de poder donar hipoteques a la gent de carrer.
Tot i que tu i jo només hem viscut en un món on això és la norma, en realitat és molt novedós, molt recent: fins els anys vuitanta, els bancs tenien un paper absolutament marginal en el sistema d’habitatge. Existia un Banc Hipotecari Espanyol, que era una banca pública; les cooperatives de crèdit; sistemes de crèdit; etc., però els bancs comercials no participaven en el negoci de donar hipoteques a la gent. Això va canviar a partir dels anys vuitanta: tant el govern espanyol com els governs de Thatcher i Reagan van ser capdavanters en la desregulació del sistema hipotecari per tal que la gent pogués accedir a una hipoteca més fàcilment, ja que fins aleshores necessitaves tenir uns estalvis molt grans. Així doncs, es va començar a fer que poguessis accedir a una hipoteca tenint només un 20 % de l’entrada. En la pràctica, la desregulació gradual va permetre concedir crèdits per un valor equivalent al 100 % o el 120% de l’habitatge. En els anys de boom no havies de tenir estalvis per accedir a una hipoteca. Per altra banda, no només es va desregular el sistema hipotecari (canviant qui podia accedir a una hipoteca i en quines condicions), sinó que també es va desregular la vinculació del sistema hipotecari amb els mercats financers mundials. Es va permetre que els bancs poguessin convertir aquelles hipoteques que, per exemple, concedien al Joan i a la Maria, en productes financers que venien a tercers actors (fons d’inversió, altres bancs, etc.). La primera bombolla hipotecària moderna es va donar entre 1986 i el 1992 i la seva forma més aconseguida, entre 1997 i 2007. Dic aconseguida perquè, tot i que va acabar en una crisi terrible, va haver-hi un conjunt d’actors que es van beneficiar enormement i que s’han seguit beneficiant de les condicions del rescat financer que s’ha fet després. Aquest era i segueix sent el seu objectiu.
8. A més, el model del “ladrillo”, entès com aquell model polític-econòmic adoptat per Espanya des de, com a mínim, el desarrollismo franquista, pretenia fer de la propietat immobiliària l’eix central que constituiria la societat. També implicaria el sorgiment d’un relat cultural al voltant de la classe mitjana (centre comercial, cotxe, adosado). Quines implicacions ha tingut aquest model polític-econòmic en la qüestió del habitatge?
De fet, en una discussió twittera de fa un temps amb el Jorge Moruno, parlàveu sobre el paper de l’habitatge en propietat en relació a l’ascens social. Com es desfà aquest nus (im)productiu arrelat a l’economia i a l’imaginari social?
Les arrels ja es poden trobar en el segle XIX, quan es planteja que es tracta d’incorporar l’acumulació de patrimoni en els hàbits de les famílies treballadores, i a través d’aquest procés, fomentar la seva incorporació en l’ordre polític: les polítiques d’habitatge en propietat han anat destinades històricament a un manteniment de l’ordre polític. I les dues vessants que tenen aquestes mesures, tant la política com l’econòmica, estan íntimament relacionades: donar estabilitat al sistema i difondre un cert conservadorisme. Per exemple, sol passar que un propietari serà menys reactiu a eliminar l’impost de successions o de patrimoni, perquè pot considerar que se’n beneficia. I en general, hi ha bastantes possibilitats de que un propietari consideri que el seu benestar passa en bona mesura per acumular més patrimoni i treure benefici de l’augment de valor d’aquell patrimoni, i no pas per construir sistemes de benestar col·lectiu -com un Estat de benestar que assegura l’accés a l’habitatge, la sanitat o l’educació.
De fet, des de fa pràcticament més de quaranta anys, l’acumulació d’habitatge en propietat, davant d’un sistema de pensions i de suport a la vellesa tan dèbil, es veu com una forma encoberta de pensió. L’habitatge en propietat permet que en la vellesa es pugui vendre i intercanviar la propietat i així aconseguir diners que et permetin, per exemple, anar a una residència. Per què? Perquè s’entén que l’Estat no et garantirà el suport quan et facis gran. L’habitatge en propietat, a més, et permet accedir a formes de crèdit, etc. Evidentment, des del punt de vista individual no es pot negar la realitat de que l’habitatge en propietat pot augmentar les eines a l’hora d’afrontar el futur, però des d’un punt de vista col·lectiu implica que bona part de la població no pugui accedir a l’habitatge. I aquí està el tema clau. Quan posem les nostres expectatives de futur en un habitatge en propietat i en què el valor d’aquest habitatge augmenti, immediatament estem fent que l’habitatge, de forma general, sigui inasequible. Si veiem l’habitatge com una inversió, és a dir, no només com un sostre, sinó com un actiu en el qual s’inverteix i el valor del qual s’espera que augmenti, el que estem fent és contribuir a que l’habitatge sigui inassequible per tothom. L’habitatge no pot ser una inversió molt rentable i molt assequible al mateix temps.
Per això, des d’un punt de vista individual, puc entendre el que va dir el Jorge Moruno sobre l’habitatge en propietat com a fórmula aspiracional, ja que quan una família veu que el valor del seu habitatge augmenta i que amb això pot accedir a un crèdit amb l’habitatge com a aval, evidentment aquella família pot entendre que aquell habitatge li permet —tot i que no necessàriament— millorar les seves expectatives de vida. Però, en termes globals, el que acaba fent aquest model és encarir l’habitatge, i cal tenir en compte que no només per a la gent que no té un habitatge en propietat i ha de viure de lloguer. Quan una majoria de la població és propietària de l’habitatge i espera que el preu de l’habitatge pugi, l’habitatge en propietat està pujant per tothom: el valor de la teva propietat puja, però també la del costat. Això no comporta, i està demostrat, que les teves expectatives de vida o les d’una majoria millorin.
L’habitatge en propietat segurament té una dimensió cultural en el sentit que, durant molts anys, insisteixo, ha estat un projecte de les elits: promoure la idea que tot el que no fos un habitatge en propietat era un fracàs, i de la casa com a forma d’estalvi i de seguretat quasi ontològica. Això ha estat un projecte de construcció d’hegemonia cultural, però crec que la dimensió, diguem, material té un pes gran. En el sentit que la gent, quan veu que el treball cada cop li dona menys ingressos, si pot tenir una petita propietat i d’aquella propietat treure unes rendes immobiliàries, s’adona que pot acabar de guanyar-se la vida i viure relativament bé. En termes numèrics es tracta una minoria socials, però, en termes generals, les herències dels habitatges en propietat i aquests patrimonis que passen de pares a fills tenen un component clarament econòmic —i aquest és el projecte de les elits-. Si fem que la gent sigui propietaria, la gent vincularà el seu futur estrictament a la seva capacitat de treure rendiment econòmic de forma individual i no demanarà a l’Estat que, de forma col·lectiva, en tant que suposat representant del subjecte col·lectiu que és el poble (suposadament, perquè sabem que en realitat mai no és així), sigui el principal garant del benestar a través mecanismes col·lectius. Per aquí passa l’estratègia, sobretot, de la dreta, però també del socioliberalisme: un projecte, el de l’habitatge en propietat i la hipoteca, que la tercera via laborista i el Partit Socialista Europeu van abraçar fa temps. Ja ho deia Thatcher: el seu major èxit fou Tony Blair.
Un propietari serà menys reactiu a eliminar l’impost de successions o de patrimoni, perquè pot considerar que se’n beneficia.
I vull contestar-te a la pregunta del principi sobre com és combat aquest imaginari, perquè aquest debat el tenim sovint. El model d’accés a l’habitatge mitjançant la propietat i el crèdit resulta insostenible i en aquest sentit plantegem una cosa molt similar al que promou el moviment per la justícia climàtica: sí, evidentment, bona part de la nostra vida és insostenible i hi ha forces en la nostra quotidianeitat que ens empenyen a seguir mantenint aquest model, perquè creiem que és l’única manera de guanyar-se la vida i de tirar endavant, però hem d’entendre que el que està en joc és el sistema. Amb l’habitatge passa tres quarts del mateix: és molt important que entenguem que especular amb l’habitatge o dipositar les expectatives de futur en el fet que aquest es revaloritzi és pan para hoy y hambre para mañana. I, després, el que també plantegem és que una part cada vegada més gran de la població viurà de lloguer; la realitat ens ho està demostrant i, no només això, sinó que una part es mantindrà vivint de lloguer durant molt de temps. Així doncs, el canvi passaria per aconseguir que l’habitatge públic sigui no només per aquells que no poden accedir a l’habitatge en propietat per limitacions econòmiques, sinó per una majoria social —que és el que ha fet que els sistemes de sanitat o educació pública triomfin, que siguin sistemes universals. L’única manera que dipositem les nostres expectatives de construir projectes de vida en sistemes col·lectius, públics, cooperativistes, etc. passa per aquí.
Bloc 3: Gentrificació i turisme. Per què ens expulsen de les nostres ciutats?
9. Sobre la qüestió de la gentrificació, podem considerar que l’altíssim rendiment econòmic per a uns pocs del model turístic i de consum, que necessita expulsar a les classes populars per fer de la ciutat un parc temàtic de Starbucks, està fent quelcom més que expulsar a la gent i produir una inflació de preus delirant. Possiblement, el més bèstia és que invisibilitza el conflicte i destrueix la comunitat. Com es recupera la dignitat dels barris plens d’Airbnb i les lluites veïnals amb aquest panorama? És possible?
A més a més, podríem dir que la gentrificació en el fons és consubstancial al capitalisme, no? Si entenem que l’habitatge és una mercaderia més a l’interior del sistema capitalista i que el seu valor no estaria vinculat a l’ús de viure en sí, sinó vinculat a la ubicació, és a dir, a les altres mercaderies que tens a prop. Com que les ciutats són mercats limitats físicament i geogràfica, podríem entendre per quin motiu tendeix a aquesta inflació bestial. Què pot fer un Estat avui en dia per combatre aquest fenomen? Habitatge públic? Limitació de preus? S’està fent quelcom des de l’Estat, Generalitat o des dels Ajuntaments?
Jo crec que té sentit tractar-ho com una dimensió més del problema. Sovint ens pregunten si l’origen de la pujada de preus de lloguer és el turisme o l’habitatge destinat a un ús turístic. El que responem a això és que hi ha un problema d’arrel més enllà del turisme -que és una mica el que hem estat tractant fins ara en aquesta conversa- i que té a veure amb el fet que les polítiques d’habitatge, en realitat, són polítiques destinades a especular amb l’habitatge. Les cases es pensen, des dels governs, com una mercaderia. I ja no només com una mercaderia, sinó com un producte financer. Així doncs, si fa uns anys —en els vuitanta— es va treballar per fer de l’habitatge de compra un producte financer de primer ordre, ara es ve treballant perquè l’habitatge de lloguer també sigui un producte d’inversió. Als EUA, per exemple, ja s’ha avançat molt amb la titulització de l’habitatge de lloguer.
La titulització consisteix que els habitatges que estan en el mercat immobiliari, fins ara les hipoteques, puguin ser comercialitzats en els mercats financers i venuts entre bancs. La famosa crisi subprime consistia en la venda de productes de molt baixa qualitat, com, per exemple, hipoteques basura emmagatzemades en productes que eren venuts a altres fons d’inversió i altres bancs. Això és la titulització, que al món anglosaxó li diuen securitization. Espanya i els EUA s’assemblen molt en aquest sentit. Als EUA ja s’ha avançat en la titulització dels lloguers, és a dir, fer que els fons d’inversió que treuen rendibilitat dels lloguers puguin convertir-los en productes que es venen entre ells. Un dels problemes de la titulització, i que implica un “risc moral” (com diuen els economistes neoliberals), és que quan es fa la venda d’aquests productes a un tercer, aquell que ha venut es desentén, deixa de tenir responsabilitats, i aquest tercer, que està invertint en un producte que potser no donarà rendiments, està adquirint un deute sovint impagable.
A Espanya encara no ha arribat la titulització del lloguer, però sí ho han fet els grans fons d’inversió privada, que des de l’esclat de la crisi han començat a plantejar que l’habitatge de lloguer és la nova frontera. Blackstone, fins l’esclat de la crisi hipotecària, treballava amb private equities (capital d’inversió) en el mercat financer, i va començar a plantejar que l’habitatge és un producte molt interessant, concretament el de lloguer. Blackstone va fer un procés d’acumulació massiu, a preu molt baix, dels habitatges tòxics dels EUA (aquells que arrosegaven enormes deutes) i també d’unitats menys tòxics al centre de les ciutats. Després d’aquesta primera etapa d’acumulació, va plantejar que la següent frontera era Espanya, de manera que va saltar dels EUA directament a Espanya. I què han fet els governs des de 2012? El que han fet ha sigut adaptar els mercats de lloguer als objectius d’aquests grans fons d’inversió. L’argument habitual és que fan això per alliberar la banca d’actius tòxics: es diu que els fons d’inversió fan una tasca quasi filantròpica d’alliberar els bancs d’aquells actius tòxics i això fa que els bancs puguin tenir uns balanços més equilibrats, més sanejats, i que puguin accedir a més crèdit, cosa que és positiva per l’economia. Per tant, en nom d’aquesta operació, es fa una transferència de recursos públics massiva, de la qual es beneficien directament els fons voltor: tots els diners que es van posar en el fons de reestructuració bancària durant el rescat, tots els que es deixen d’ingressar en concepte de privilegis fiscals per aquests fons voltors quan lloguen els habitatges, i tota una sèrie d’ajudes públiques realitzades en nom d’aquesta transferència d’habitatges de la banca als fons voltor.
La pregunta és: si es feia aquest gran rescat, per què no s’aprofitava per construïr un sistema públic amb els 250.000 habitatges que havien de passar a mans de l’Estat? Per què van acabar a la Sareb, i per què està operant com un actor privat, quan els fons d’aquesta empresa estan directament avalats per l’Estat? Per què la Sareb està buscant que aquells solars i habitatges que no es van voler quedar els fons voltor (per ser els més endeutats, els més impagables, etc.) es puguin vendre en els mercats? Doncs bé, perquè tot el sistema d’habitatge i la política darrere d’ell estan orientats a fer que sigui atractiu i funcional per les finances, principalment. Després hi ha tota una sèrie d’actors que també es beneficien; això és veritat, els fons voltor no són els únics. Per exemple, a les grans ciutats hi ha un percentatge significatiu de grans propietaris i rendistes amb un nombre important d’habitatges que s’aprofiten del context per exigir pujades de preu. Però el principal actor que influeix en aquestes polítiques d’habitatge, pel poder econòmic i polític que té, són els grans fons d’inversió privada.
Feia tota aquesta explicació per dir que la pujada de preus i l’especulació amb l’habitatge —la principal font d’inseguretats a les nostres ciutats— té a veure amb aquestes mesures que es prenen a nivell estatal i europeu. I en aquest marc, tampoc s’ha de menystenir el paper que juguen els habitatges que es destinen a ús turístic. Des d’un punt de vista merament econòmic, són cases que passen de tenir un preu de lloguer residencial a un lloguer molt més car: el turista permet cobrar lloguers molt més elevats. Són cases que es perden pel veïnat, i es converteixen en hotels clandestins. I ja hi ha estudis diversos que demostren de forma empírica que Airbnb fa pujar encara més el preu del lloguer. Per tant, el paper d’Airbnb és important, i no totalment secundari o subsidiari. Es tracta d’una declinació particular en aquest cicle de polítiques destinades a seguir fent de l’habitatge un producte financer de primer ordre. Airbnb permet a inversors de molts tipus acumular habitatges que poden posar a preus molt més alts i augmentar-ne la rendibilitat.
Els fons voltor tenen habitatges en el mercat de lloguer residencial i en el mercat de lloguer turístic o de curta durada. Per els, des del punt de vista dels números, són lloguers de diverses categories que donen més o menys rendibilitat. I Airbnb, en aquest sentit, constitueix un instrument al seu abast per augmentar encara més la rendibilitat. El que estem veient és que, en primer lloc, fan desaparèixer habitatges de lloguer per la gent que viu a la ciutat; en segon lloc, destrueixen el teixit; i, sobretot, fan pujar els preus per tothom. Hi ha un estudi col·laboratiu en el qual ha participat un company del Sindicat de Llogateres, Rodrigo Martínez, que va sortir al juny amb dades de Barcelona i que demostra que el preu de lloguer, allà on hi ha Airbnb, puja encara més. O sigui, als barris on hi ha presència forta d’Airbnb, el preu de lloguer de llarga durada puja. Malgrat els esforços dels lobbies de la indústria immobiliària i turística per negar aquesta evidència, tots els estudis científics ho demostren.
El que han fet ha sigut adaptar els mercats de lloguer als objectius d’aquests grans fons d’inversió.
Per posar-te un exemple, tenim membres del Sindicat de Llogateres que viuen en llocs rodejats de pisos turístics. O sigui, escales on hi ha dos pisos amb veïns i la resta són es destinen a un ús turístic; inclús hi ha hagut blocs que han sigut convertits en hotels. És la història que reflecteix City For Sale, documental magistral dirigit per la Laura Álvarez. Es tracta d’un veí que segueix vivint de lloguer a la mateixa casa, amb una peculiaritat: la resta de l’edifici ha estat convertit en un hotel. Com que no hi ha bústies, el seu correu acaba a la recepció de l’hotel, si té sort. Tampoc pot sortir o entrar a casa seva a partir de la una, perquè l’hotel tanca les portes; etc. Sembla una anècdota qualsevol, però aquesta drama humà és ben real i no és inevitable o natural, sinó que té causes polítiques.
Però crec que les lluites a les ciutats contemporànies s’han d’articular. La lluita per la justícia climàtica, per ciutats que no estiguin totalment depredades per la indústria turística, on el dret a l’habitatge estigui garantit… totes formen part d’un mateix repte. Un exemple molt concret: la lluita contra els pisos turístics o contra la turistificació està estretament vinculada a la lluita per l’habitatge i el dret a la ciutat i, en aquest sentit, una de les respostes passa per prohibir no només els habitatges d’ús turístic sense llicència, sinó també aquells que tenen llicència. I aquest és un tema clau, perquè l’exconseller d’Empresa i Educació de la Generalitat, Francesc Xavier Mena, durant el govern d’Artur Mas, dintre de les diverses normes que es van aprovar en l’anomenada Llei Òmnibus, va permetre que qualsevol persona pogués convertir el seu habitatge en un hotel clandestí a través de llicències públiques. I això fa que, entre 2014 i 2017, es dispari el nombre d’habitatges turístics a totes les ciutats, grans i petites.
Se’ns diu que aquestes llicències són de per vida i que no es poden revertir. Per exemple, a Barcelona hi ha 9.600 pisos amb llicència que ja són permanents i que estan, a més, en zones molt cèntriques. Davant d’això, la Generalitat ha d’aprovar noves lleis que, d’acord amb el compliment d’altres principis que des del punt de vista del dret estiguin per sobre, i que així puguin anul·lar les llicències turístiques existents. Ens basem, per exemple, en la Llei de Costes, que determina que no es pot construir a uns determinats metres de la costa. Els propietaris de sòl poden argumentar que aquesta llei va contra el dret a la propietat privada, però aquest queda supeditat a un criteri com la protecció i l’ús sostenible del litoral. Doncs el mateix es pot plantejar i fer a les ciutats amb les llicències d’ús turístic, sota criteris de sostenibilitat social i ambiental. És absolutament imprescindible que aquests habitatges avui perfectament legals deixin de ser-ho el més aviat possible. Parlem de milers. Els organismes internacionals que comparen l’impacte d’Airbnb a diferents ciutats han mostrat que Barcelona és una de les ciutats on està causant més estralls, a pesar de les polítiques locals que l’ajuntament ha desenvolupat en els darrers anys.
10. És veritat el mantra de que el turisme beneficia la nostra economia?
Airbnb és justament una de les coses que se sol dir que és beneficiosa, perquè hi ha famílies que gràcies a aquestes plataformes digitals ingressen rendes que permeten arribar a fi de mes (igual que se sol dir que el lloguer tradicional compensa la pensió de la iaia). Però la realitat és una altra. Per exemple, sabem que, a la ciutat de Barcelona, menys de 400 persones controlen la meitat del mercat d’habitatges d’ús turístic, o de curta durada. Ens diran que són gestors que treballen per molts propietaris, però els estudis indiquen que al darrera sovint hi ha fons d’inversió —el que dèiem abans. I alguns d’ells acumulen una part enorme del mercat d’Airbnb.
El que veiem a les ciutats és que allò que alguns intenten plantejar com una economia col·laborativa, de suport a les economies domèstiques, tendeix a conduïr a una concentració en molt poques mans de tot aquell mercat. Per tant, és un tipus de negoci fonamentalment parasitari que beneficia a una minoria privilegiada: especialment la que ha tingut capacitat per acumular aquestes llicències d’ús turístic que va crear la Generalitat. I al mateix temps, té un impacte nociu per una gran majoria. Per tota la gent que necessita casa, per tota la gent que no vol que el seu barri esdevingui un hotel clandestí. En aquest sentit cal posar en valor la feina d’entitats com les que conformen l’Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible [ABTS]). Fa temps que alerten de que la turistificació està deteriorant les nostres ciutats: pèrdua i encariment de l’habitatge, erosió del teixit veïnal i comercial, treball extremadament precari, agressió ecològica…
11. En una conferència, parlaves sobre la relació entre cultura popular i la vida als barris. Destacaves que els plans polítics que s’havien portat endavant en aquests barris, que tenien a veure amb el civisme o la convivència intercultural, havien fracassat, ja que en el fons la recuperació d’aquesta identitat de barri es feia de manera mercantilitzada i no a partir de la vida real que hi ha als barris. Alhora, denunciaves la culturització del conflicte i deixaves anar la pregunta sobre “per què no una cultura de la desigualtat” com a manera de no amagar un conflicte present de desigualtat, de centre-perifèria, de classe. Com hauria de pensar aquesta “cultura de la desigualtat” algú que pretengués fer política transformadora?
Sí, aquest és un plantejament bastant vinculat al treball que venim fent a La Hidra Cooperativa des de fa temps. Quan es parla dels barris perifèrics, dels barris obrers, de les grans àrees metropolitanes, etc., els problemes d’aquells barris es construeixen públicament en termes de convivència i d’ordre públic (inseguretat, incivisme, etc). Dins d’aquest marc, la lectura de la dreta suposadament “moderada” és que hi ha elements antisocials que deterioren l’ordre públic, la seguretat i la convivència als barris, i sovint s’apela al fantasma de l’okupa, criminalitzant de retruc a les víctimes de l’especulació immobiliària. Després hi ha una lectura més clarament ultradretana, racista, que també criminalitza «els immigrants» o els seus fills i els vincula justament amb l’espantall de les «màfies okupes». En conjunt, la dreta planteja que cal castigar i realitzar una política de tolerància zero amb aquests elements suposadament antisocials. El que s’està fent realment és una política de confrontació entre els sectors més colpejats per la crisi, cosa que no soluciona res i que estigmatitza col·lectius sencers. I, finalment, tenim la visió socioliberal, que va encarnar el Pla Zapatero, segons la qual hi ha problemes de convivència vinculats a diferències de tipus cultural (diferent llengua, diferents tradicions, diferents costums) que farien que es produïssin desconfiances i faltes de relació entre grups constituïts d’acord amb la pertinença ètnica, nacional, lingüística… Davant d’això, es diu que cal fomentar la mescla. I aquesta mescla es fonamenta amb plans interculturals, que busquen el diàleg entre persones de grups culturals diferents, no a partir d’allò que els diferencia, sinó d’allò que els uneix, que els aproxima.
Però sovint, aquests tipus de plans es plantegen des del folklorisme més superficial. És a dir, anem a compartir, posem per cas, formes de cuinar diferents. Així, al final s’acaba fent allò que es critica, que són les polítiques culturals que, per exemple, s’han fet a Anglaterra durant molt de temps, les quals se solen estigmatitzar i simplificar de forma barroera. El que es diu és que el multiculturalisme promovia que cadascú dintre de la seva identitat es pogués representar com a pertanyent a aquella identitat, la qual cosa provocava el conflicte. Segons aquesta idea preconcebuda, el model anglès —o també nord-americà— fomenta guetos o cultures aïllades. Això en bona mesura és fals perquè, en realitat, el multiculturalisme que s’ha fomentat allà durant molt de temps s’assembla bastant al que aquí s’està definint com a interculturalisme. Es diu que l’interculturalisme és una forma per aconseguir que grups que tendeixen a comportar-se o definir-se d’acord amb elements culturals molt diferenciats comparteixin a partir d’allò que tenen en comú. I en realitat, el multiculturalisme deia una cosa semblant: cadascú té dret a reconèixer-se en allò que el fa particular, però també a buscar en l’altre allò que et fa igual.
L’alternativa a l’opció de la ultradreta i a l’opció del socioliberalisme és posar temps i recursos en projectes o plans transformadors que generin vincles a partir dels elements materials. En altres paraules, és important que la gent comparteixi diferents cultures culinàries o que s’ensenyin les seves respectives llengües, però només si aquests projectes estan vehiculats també per qüestions transversals com l’accés a l’habitatge, la cultura, la sanitat o l’educació, es pot generar una política transformadora i realment intercultural. Per buscar un exemple d’això, que no és una entelèquia ni una abstracció, només cal mirar el que va passar en els anys 70. Se sol parlar de la migració “xarnega” com si hagués estat una sola, però els gallecs, els navarresos i els andalusos es veien entre ells com a pertanyents a grups culturals molt diferenciats. De fet, no tenien res a veure, des d’un punt de vista purament folklòric, les tradicions de ball o dansa del sud amb les del nord. I el que va permetre realment que hi hagués l’articulació d’un projecte comú més enllà de les diferències costumbristes més folklòriques, el que va permetre la construcció de subjectivitat col·lectiva, va ser sobretot la lluita per transformar els barris i transformar les ciutats, per tal que els drets que estaven concultats es comencessin a garantir: la lluita per l’ambulatori, pel gimnàs, per tenir una plaça en condicions, per soterrar les rondes. La lluita, en definitiva, a partir de la falta. No ens diferencia el que tenim, sinó que és la mancança comuna allò que ens fa unir-nos.
El que va permetre la construcció de subjectivitat col·lectiva, va ser sobretot la lluita per transformar els barris i transformar les ciutats
El risc, quan es planteja això, és caure en una mena de materialisme banal. Es tracta de ser capaç de reconèixer la diferència, de combatre les formes de racisme interior en els barris, allò que separa a la gent en grups d’acord amb la llengua o el color de la pell. Es tracta de no minimitzar això, però també de donar centralitat al que tu deies, a la falta: allò que podem aconseguir, que ara no tenim, i que ens pot fer viure millor. I la crítica als projectes interculturals es basa sobretot en el fet que tots els recursos anaven destinats a aquestes posades en escena de les tradicions i de les costums, i que no hi havia recursos, per exemple, per ajudar les plataformes que en aquell moment lluitaven pel dret a l’habitatge. Hi ha hagut projectes comunitaris i interculturals finançats per bancs que, en molts casos, estaven desnonant en aquells mateixos barris. Encara avui es segueix finançant projectes interculturals a tota Espanya en barris on considera que hi ha falta de «cohesió», que estan «deteriorats», on hi ha un problema de «convivència», i corren un tupido velo sobre el problema de la vivienda.
Fins a quin punt (i, de fet, aquest és el treball que he fet prèviament a la militància en el Sindicat de Llogateres), els problemes de convivència tenen una relació molt forta amb la desigualtat material, com la que ha aguditzat la crisi de l’habitatge? La dificultat per accedir a l’habitatge, haver de rellogar habitacions per poder pagar la hipoteca, els desnonaments, o les desocupacions, han generat un deteriorament molt gran de les condicions de vida comunitàries. La bombolla inmobiliària, la velocitat a la qual la gent va comprar i vendre pisos als barris, va rebentar el teixit social. O sigui, en molts pocs anys, en cinc anys, a barris com Ciutat Meridiana, el Besòs o Rocafonda va canviar absolutament la realitat social i moltíssima gent va veure com bona part de la seva xarxa es perdia i costava reconèixer al veí a l’escala. Evidentment, després s’afegia el fet que aquell veí que no reconeixies parlava en una llengua que tampoc reconeixies i que potser tenia un color de pell diferent. Però és curiós que algunes de les empreses financeres que estan finançant projectes interculturals i plantejant que hi ha problemes de convivència, en són en bona mesura causants, perquè al mateix temps estan promovent desnonaments en tot el territori.
Bloc 4: Recomanacions
12. Per acabar, ens recomanaries un documental?
Harlan County.
13. I un llibre?
La Guerra de los Lugares (Raquel Rolnik).
14. I una pel·lícula?
Pride.
