Versió en castellà http://latrivial.org/resena-de-en-los-limites-de-lo-posible-politica-cultura-y-capitalismo-afectivo-de-alberto-santamaria/
Alberto Santamaría és professor de Teoria de l’Art a la facultat de Belles Arts de la Universitat de Salamanca, poeta, assagista i doctor en filosofia per la mateixa Universitat. En los límites de lo posible. Política, cultura y capitalismo afectivo, publicat el 2018 per Akal, és un llibre que, com l’òliba de Minerva, pot ser que emprengui el vol quan ja ha caigut el crepuscle del capitalisme afectiu, quan el crim perfecte de el neoliberalisme ja ha aconseguit produir els seus propis subjectes funcionals a les dinàmiques de mercat i quan l’última gran transformació ens ha convertit ja a tots en víctimes de l’activisme cultural neoliberal. Tot i així, sospito que l’autor creu que tot això es pot combatre. A la fi i al el cap, si no ho cregués possiblement no hagués dedicat més d’un any en documentar-se sobre una qüestió absolutament present, per utilitzar una expressió seva, Què ha fet amb nosaltres el capitalisme afectiu?
Deia Oscar Wilde que el veritable misteri en la vida és allò visible, no l’invisible. Aquest llibre fa precisament això: no descriu processos abstractes que pots o no creure, sinó que fa canviar la perspectiva amb què jutgem molts elements que s’han anat infiltrant en la nostra realitat fins a naturalitzar-los. Així, Santamaría ens explica, per exemple, que la paraula terrorisme no té una definició penal —tan sols hi ha una definició política— o que, per la Fundació Botín i el Fòrum Econòmic Mundial, una de les preocupacions centrals envers la productivitat és el concepte de felicitat o també que el concepte capital humà va ser desenvolupat per l’ideòleg neoliberal Gary Becker en els anys 60.
Així, la investigació concreta i els exemples trufen el llibre per tal de fer més comprensible el que s’explica a la vegada que donen solidesa a les argumentacions que ofereix. Un exemple es pot trobar quan l’autor, per explicar com el capitalisme postfordista busca tacar la barrera entre temps lliure i hores de treball, utilitza el terme «trabajaciones». D’aquesta manera, aquest terme que pot tenir una aura de modernitat i que fins i tot és presentat com un èxit per al treballador —que podria estar a la platja i treballar alhora— mostra com Santamaría busca connectar el concret amb el general, el visible amb l’invisible, les nostres vivències particulars amb el neoliberalisme. Aquesta és una característica fonamental de el llibre: el joc de lents capaç d’ampliar al concret i connectar-lo amb el ampli alhora que t’ofereix els parèntesis necessaris per a fer complex conceptes com el de neoliberalisme o cultura.
El llibre ja que té una estructura bastant lògica i que facilita molt la lectura, es nota que està escrit per algú amb experiència docent. En cada apartat, l’autor dóna bon compte de la bibliografia amb la que un podria ampliar coneixements. Així, per exemple, quan Santamaría escriu una breu història del neoliberalisme les cites de Harvey, Wendy Brown, Laval, Dardot o Chiapello i Boltanski permeten estirar el fil de què part l’autor i així saltar a altres lectures per ampliar o consolidar idees. Una altra qüestió fonamental és el maneig honest de les fonts primàries per analitzar el coaching o les estratègies compreses, per exemple, a El llibre blanc dels empresaris espanyols. L’educació importa, publicat per la CEOE (Confederació Espanyola d’Organitzacions Empresarials) o els textos dels ideòlegs neoliberals: Hayek, Friedman o fins i tot els textos produïts per la Comissió Trilateral.
A mesura que anava llegint el llibre, m’anava adonant com els textos que analitza Santamaría —venuts en quioscs a preus baixos i que sovint vénen per fascicles, amb un estil d’escriptura de sermó religiós— conformen la manera inconscient o espontània que tenim de percebre la realitat. Aquesta és una de les tesis de el llibre: el neoliberalisme més enllà de ser un mer sistema econòmic, és també, citant una altra vegada a Gary Becker, amor. És la producció d’un relat que dóna sentit a aquestes gestions econòmiques. Aquí és on entren la popularització de termes com emprenedor, els eslògans de l’BBVA «la imaginació a el poder» o el coaching. Tots aquests elements ben podrien ser considerats els veritables intel·lectuals orgànics del capitalisme neoliberal, molt més que les columnes dels diaris pertanyents als grans grups d’inversió. En aquest sentit, el llibre va al cor de l’entramat, al que veritablement estableix els límits del que es pot dir, del que seria desitjable, en definitiva, els límits del possible. Cal analitzar bé als rivals i un primer pas encertat és identificar encertadament qui és l’enemic. I Alberto Santamaría dispara al centre de la diana.
Quan ja està anunciada la publicació del seu següent llibre Alta cultura descafeinada situacionismo low cost y otras escenes del arte en el cambio de siglo, Santamaría segueix reflexionant sobre com l’activisme neoliberal s’apropia de les crítiques —culturals, artístiques— i les retorna en una forma despullades de la seva càrrega crítica i política. Sobre com els bancs que més desnonen, el BBVA, el Santander o La Caixa, són alhora qui pretenen donar-nos lliçons sobre com educar els nostres fills a través de fundacions. Sobre aquella contradicció entre una cultura que mana ser feliç i una realitat que ho prohibeix. Sobre la contradicció entre l’esperit horitzontal de les empreses amb futbolins i la verticalitat dels beneficis.
En definitiva, es pot afirmar que aquest llibre s’emmarca en una batalla cultural per descriure i identificar els mecanismes de dominació que pretenen que et «acostumeu al teu pobresa», per utilitzar l’expressió de l’autor. Una cosa que agrairem una generació de joves que ha hagut de migrar per trobar treballs dignes, que aviat ja no tindrà memòria del que són els convenis col·lectius o la banca pública o que ha d’aguantar l’imperatiu de felicitat que dicten els gurus del coaching mentre treballen 40 hores per 900 €. Un llibre imprescindible i un autor a seguir. Sens dubte.
