Per Juan Carlos Solórzano
“One day you’ll love me again
Hug me again ‘til the end
One day you’ll beg me to try
One day you’ll realize I’m more than your lover
I’m more than your lover, I’m your friend”
Dua Lipa en One Day ft J Balvin, Bad Bunny
Sempre m’he preguntat per què hem dedicat tant de temps a parlar i debatre en els nostres espais sobre l’Estat, l’economia, la revolució… Però tan poquet sobre l’amor. Parlar d’amor va més enllà de qui es lia amb qui (que també), però sobretot va sobre com ens estimem i relacionem.
L’amor és una cosa que experimentem tots i totes, en major o menor mesura, i que a la vegada, és condicionat pel sistema en el qual vivim. La “societat cansada” de Byung-Chul Han, el “No tinc temps” de Jorge Moruno, la precarietat de Final Feliç d’Isaac Rosa o el mític vers de Rosalía a Antes de morirme ft C Tangana: to’ el día working sin descansar, no estoy para nadie no me puedo casar; que afecten les nostres relacions socials.
Durant aquesta pandèmia l’amor també ha estat un problema. Un dels casos més cridaners va ser a Itàlia. Durant les primeres fases de la seva desescalada va limitar els primers contactes als “afectes estables” que, d’altra banda, deixava fora les amistats. Podríem veure al nostre cosí segon però no als nostres amics? Aquí tampoc ens quedem enrere, tant per a buscar com mantenir “l’amor». En el primer cas: Tinder es va fer part de les nostres vides, cites en el súper o per a fer running, alteració en els temps de la relació, sexting perquè la ficció faci el que la realitat no podia, o el simbolisme (i confiança) que adquireix baixar la màscara per a fer un petó… Algunes d’aquestes coses ben narrades en Desescalada amor (2020) d’Anna Pacheco. Però també s’afegien nous “reptes” a l’hora de mantenir vincles: convivència permanent sense espai a la intimitat o restriccions que forçaven passar a les relacions a distància. “Pedro Sánchez en contra de l’amor?” vaig llegir en Twitter. Quan parlo de relacions a distància no sols em refereixo a les de parella.
Hi ha moltes persones que han optat per construir un cercle tancat de contactes basat en amistats i familiars. Per voluntat o la inseguretat de conèixer a algú en aquest context, es prioritzen una altra sèrie de vincles igual d’importants que serveixen com a grups de suport. Persones en qui poder confiar, portar una corresponsabilitat, poder acostar-se a una mica més de 2m i que et puguin fer una abraçada quan ho necessitis. Aquestes persones també han patit el confinament i en diverses ocasions, s’han vist allunyades i han passat diversos moments de la pandèmia soles. Al fil d’això, segons l’INE prop de 5 milions de persones van passar el confinament en soledat.
“Juro que, juro que, juro que
El tiempo que tú estés dentro yo te esperaré”
Rosalía en Juro Que
No dic res nou si parlo del potencial transformador polític de l’amor, Eva Illouz ho explicar millor en El fin del amor (2020). En primer lloc parla de la llibertat emocional que comença en el segle XVIII, que qüestionava les regles de l’amor imposades per l’endogàmia, l’autoritat eclesiàstica o tractats econòmics/polítics. Aquesta revolució va ser iniciada per novel·listes, artistes, filòsofs… Aquests defensaven prioritzar els sentiments que tenim per a triar a qui estimar i comprometre’ns. Fins a Hegel es va posicionar en Filosofía del Derecho referint-se al matrimoni ètic: “el libre consentimiento de las personas para renunciar y la propia personalidad […] y constituir una unidad” (Hegel, 158). Parlem de revolució pels canvis que va produir en la institució de la família i el matrimoni com a l’esfera econòmica. Encara que sembli obvi explicar això, sembla que seguim en vells debats, tot canvi en lo reproductiu té conseqüències en lo productiu. Un dels fragments més citats de Engels en El origen de la familia, la propiedad privada y el Estado (2017: 1) ho aclareix:
Según la teoría materialista, el factor decisivo de la historia es, en fin de cuentas, la producción y la reproducción de la vida inmediata. […] De una parte, la producción de medios de existencia, de productos alimenticios, de ropa, de vivienda y de los instrumentos que para producir todo eso se necesitan; de otra parte, la producción del hombre mismo, la continuación de la especie.
En segon lloc parla de la llibertat/revolució sexual que és més recent. En aquesta hi ha un paper actiu del feminisme i els seus principis llibertaris: “(i) la libertad para sentir y ser dueño de los sentimientos propios, (ii) la libertad para ser el dueño del cuerpo y ejercer el control sobre él […] (iii) la libertad para elegir a las parejas sexuales, así como para iniciar y terminar relaciones a voluntad” (Illouz, 2020: 18-19). A més, es van afegir reivindicacions com la normalització i reconeixement d’altres formes de sexualitat (moviment LGBTI) que van provocar canvis dins del matrimoni i donant lloc a diferents tipus de família.
Però l’amor continua amb diverses demandes no satisfetes i moltes problemàtiques. Les noves ones del feminisme han qüestionat la idea de l’amor, criticant principalment l’anomenat “amor romàntic”. Dins d’aquestes crítiques podem trobar una de les més radicals i amb propostes alternatives: el poliamor. Intentaré resumir les crítiques del poliamor al sistema monogàmic, a través de Brigitte Vasallo, en 3 característiques: jerarquia, exclusivitat i confrontació.
La jerarquia organitza les relacions verticalment, tant a nivell simbòlic com administratiu, començant per la parella (vincle reproductiu), seguit per la família (vincle de consanguinitat) i finalment, les amistats (vincle no consanguini). Un exemple d’això, és el típic amic/amiga que quan troba parella desapareix o ens allunyem perquè lo altre és més “important”. A més, en aquestes relacions de parella el sexe compleix la funció de reproducció social, (principalment heterosexuals) deixant de banda altres funcions del sexe com les recreatives o liturgicas. Aquesta jerarquia provoca exclusivitat. Si hi ha un amor per sobre de la resta, significa que mentre algú ocupa aquest lloc, les altres persones ocupen un paper menys important. Les relacions exclusives provoquen una confrontació/competència, la qual cosa ens porta a la idea que tot individu és un adversari. Qui “guanya” és perquè és la millor parella possible i els altres no. Ah, i si aquesta persona “guanya” és impossible que et pugui agradar una altra persona perquè significa: o bé que ja no t’agrada tant o que no t’agradava “de veritat”. Tant m’estimes, tant preu tinc.
Aquestes dinàmiques d’exclusió i no-elecció les analitza Eva Illouz en El fin del amor (2020) tant dins com fora de les relacions. La competència i la lliure elecció com a lògiques de mercat s’integren dins de les nostres relacions amoroses provocant per exemple, la idea que sempre pot aparèixer algú millor i la sensació d’alerta constant. Això afegit al fet que l’amor s’ha entès fins ara com una variant del “contracte social/sexual” que presenta diversos problemes: primer, presumir que hi ha una igualtat prèvia entre totes les parts, i segon, és que tant en l’emocional com en el sexual és possible que les coses no siguin tan clares, ni es puguin mesurar o pronosticar-se com a mercaderies. La combinació dóna un resultat d’incertesa emocional dins i fora de les nostres relacions. Seguint aquesta lògica, per a Eva, el poliamor seria una extensió d’aquestes lògiques mercantils com una externalització de la relació i tenir “inversions a menor risc” en diverses persones per a més possibilitats d’èxit. Si bé és cert que hi ha derives neoliberals dins del poliamor on es consumeix relacions-persones com si fos un supermercat, no es redueix només a això. En aquestes tendències normalment només assenyalen l’exclusivitat com el problema, no el sistema darrere.
No obstant això, Vasallo assenyala que el problema no està a conèixer a més gent que abans o que tinguem infinites possibilitats de trobar a gent interessant (afortunadament hi ha prou pel món). El problema està en la construcció de la monogàmia, i els seus 3 pilars abans comentats, que ens obliga a substituir uns vincles per uns altres, comparar-los i ordenar-los jeràrquicament per a quedar-nos amb el “millor”. Sense qüestionar les jerarquies, trencar l’exclusivitat no canvia res el fet de follar amb 1 o 8 persones i fins i tot és probable que ens fem més mal i pa’ eso ens quedem com estem. El poliamor pot ser també un al·legat a l’amistat.
Cal ser conscient que el poliamor, i les seves possibilitats actuals, estan dins d’un sistema capitalista cada vegada més desigual i monògam. Amb això, vull dir que no estem exempts de relacions de poder patriarcals, racials o de classe. Per això, entenc les crítiques de Vasallo cap a comunitats poliamoroses heterocèntriques o quan Rita Rakosnik en Deriva deia “darle el marco del poliamor a un tio hetero es casi darle una granada” (Rakosnik, 2020). Les desigualtats de gènere i la construcció de la masculinitat/feminitat en oposició, allunyen qüestions com les cures d’un gènere i els situen en l’altre com si fos una cosa natural, provocant així moltes dificultats a l’hora d’intentar crear relacions més sanes i horitzontals.
El poliamor és per a totes aquestes persones per a les quals la monogàmia mai ha estat una realitat precisa. Aquelles que en el mercat competitiu (i normatiu) de l’amor sempre són relegades a un tercer o últim lloc. Per a totes aquestes persones que cada vegada es senten més soles. I com diu Vasallo, la ruptura de la monogàmia:
Es la ruptura de las fracasadas, de los loosers, de los que habitan el margen de cualquier margen […] Es para la chavala abandonada en su tercer mes de embarazo, para la bollera de pueblo, para pasados los cuarenta, para seropositivas, para el marica de la escuela, para las trans sin passsing, para las que han sido rechazadas por las suyas… (2017: 79)
Quan abans he esmentat que les possibilitats del poliamor es troben dins del sistema monògam, em refereixo al fet que construir relacions més horitzontals parteixen de les eines que tenim actualment. L’horitzontalitat de les nostres relacions és una aspiració que transcendeix a les relacions de parella o sexe/afectives, es tracta de crear xarxes afectives on estimar-nos millor i sentir-nos menys sols i soles. Xarxes on no hàgim de triar a qui voler més i a qui menys. On deixem l’ètica d’equivalències per a passar a una ètica de cures.
L’ètica d’equivalències es basa en la simetria i intercanvi: “si oferir X reps X, i tota la xarxa ha de rebre aquest mateix X” (Vasallo, 2017: 80). Dit d’una altra manera, tot hauria de ser intercanviable i hauríem de repartir el mateix (sigui temps o stories en instagram) entre totes les persones de la xarxa. En canvi, l’ètica de cures es basa en les necessitats de cada persona en el seu conjunt, context i moment. Acceptar que vivim en xarxa, que som interdependents i que això implica més responsabilitat. Perquè estimar de manera “lliure” és també estimar amb més responsabilitat. En cas contrari, es queda en un discurs de llibertat buit i per a l’única cosa que serem lliures és per a morir-nos de fam i d’amor.
Abans d’acabar m’agradaria tractar un dels punts centrals de tota crítica a l’amor tradicional: el “amor romàntic”. Entenc la diferència entre el romàntic i l’amor romàntic, el segon seria tot aquell relat en què l’amor que justifica la violència i els maltractaments, dependències tòxiques, rols marcats i definits… Però prefereixo el concepte Amor Disney que va utilitzar Vasallo en Playground (2018). En aquest englobem tota romantización de la idealització i perfecció de l’amor que ens porta al “sense tu no sóc res” (Vasallo, 171), en els contes clàssics. En aquests contes es parteix de la premissa que una dona bonica envoltada de dones lletges, amargades i que busquen el mal, podrà trobar la salvació en un home de classe alta per a tancar-la en un castell per “el seu bé”. Dit això, prefereixo aquest concepte perquè no sóc molt fan de regalar paraules amb significats bonics al patriarcat i vincular-lo sempre a una cosa tòxica. Els Sant Jordi em semblen dies bonics i romàntics del any. Poder passejar per les rambles, regalar una rosa i/o llibre, prendre alguna cosa després i si es pot poder sopar en bona companyia… No sé si és bona idea deixar de parlar de plans romàntics per a aquest dia o renunciar directament a això.
D’altra banda, la defensa del romanticisme pot ser més enllà del seu significat actual. Per exemple com fa la Juana Dolores en De Kafka y Milena al <<love-sexting>> (2021) en la qual critica la visió de l’amor racionalista, encotillada per les ideologies i deshumanitzada. Dins d’aquesta visió, existeix el risc de veure l’amor com un exercici racional, administratiu o de consum que rebutgem una vegada perd la seva utilitat. Una societat d’individus que no podem implicar-nos molt perquè només podem confiar en un mateix. I que la paraula “gestió” acabi per devorar el nostre vocabulari per parlar de l’amor. Amb el risc de caure en una espècie de post-política, entesa com la idea de que la política es redueix a la gestió de la despesa pública o simplement a un tràmit burocràtic, dintre del amor: una mena de post-amor.
Al contrari, acceptar que l’amor és una cosa col·lectiva, interdependent i que ens fa vulnerables. Perquè el problema no està a tenir inseguretats o en ser gelós, sinó en com comunicar-los i poder crear llocs on puguem sentir més seguretat. Perquè el problema no està en el fet que l’amor faci mal, perquè si fan mal a una amiga o amic evidentment ens farà mal… La qüestió està en com i qui ens fa mal. I el més important, que quan la vida ens superi, tinguem una xarxa afectiva que ens sostingui i que ens cuidi (no autoprotegir-nos de la resta). Per tant, reivindicar també allò que diu Juana Dolores (2021) en el seu article “exijo el derecho a correr el riesgo a enamorarme”.
“yo sé que hago muchas cosas mal
pero sabes que te quiero
bebé me partiste el corazón
pero me he comprao otro nuevo”
Yung Beef x La Zowi en Empezar de 0
Amb aquest article no pretenc dir que totes les relacions monogàmiques desfacin i totes siguin poliamoroses. Això pot significar en molts casos eliminar l’única (o de les poques) relació estable que ens queda en un món incert. La monogàmia no és una pràctica que la deixem de fer i estarem fora de perill, perquè és un sistema. La qüestió és anar en contra de les seves dinàmiques relacionals i crear relacions més sanes, més enllà de les persones amb les quals follem. D’aquí la frase de Vasallo de “preocuparte por tu vecina mayor del quinto y ver como está es mucho más revolucionario y no-monógamo que la cantidad de gente con la que te acuestes”. I un exemple d’això ho hem vist en aquesta pandèmia, xarxes de suport veïnals que s’han preocupat per ajudar per a fer la compra o simplement oferir una mica de companyia a les persones de risc. Al final, preguntar-nos què és l’amor i el poliamor, és preguntar-nos quin tipus de comunitat volem.
En l’article anterior vaig parlar sobre la necessitat d’utopies. Però crec que és igual de necessari que ens estimem una miqueta millor en els nostres mons utòpics ideals. I això no és només una qüestió individual, hauria d’anar acompanyada de menys precarietat, menys treball, i de més temps i benestar… Construir xarxes afectives és també fer petites illes de resistència al capitalisme, com podrien ser una biblioteca, un ateneu popular o un hospital públic. Com va dir Kaydy Cain: el amor si lo repartes crece.
Referències
Hegel, Friedrich (1968) Filosofía del derecho. Claridad. Buenos Aires.
Dolores Romero, Juana. De Kafka y Milena al <<love-sexting>>: en defensa del amor romántico en el siglo XXI. Extraído de https://www.llull.cat/espanyol/actualitat/actualitat_noticies_detall.cfm?id=37883&url=de-kafka-y-milena-%C2%ABlove-sexting%C2%BB-defensa-amor-romantico-siglo-xxi.htm
La cuestión del amor en Italia, noticia: https://elpais.com/sociedad/2020-05-02/un-decreto-que-regula-el-amor.html
Pacheco, Anna (2020) La desescalada del amor. Extraído de https://verne.elpais.com/verne/2020/05/21/articulo/1590059382_028333.html
Vasallo, Brigitte (2019) Pensamiento monógamo, terror poliamoroso. Editorial La Oveja Roja. Madrid.
Illouz, Eva (2020) El fin del amor: una sociología de las relaciones negativas. Katz Editores. Madrid.
Engels, Frederich (2017) El origen de la familia, la propiedad privada y el estado. Edición Digital. Disponible en: https://www.marxists.org/espanol/m-e/1880s/origen/el_origen_de_la_familia.pdf
Revista Deriva (2020) Entrevista a Rita Rakosnik. Disponible en: https://revistaderiva.com/es/rita-rakosnik-menos-polvos-de-mierda-y-mas-cartas-de-amor/
Playground (2018) Entrevista de Anna Pacheco a Vasallo en Playground. Disponible en: https://www.youtube.com/watch?v=YcL_pIJZhu0
