(Foto: Macià parlant des del balcó de l’ajuntament de Terrassa / SAGARRA, TORRENTS I GASPAR)
Per Albert Portillo
Francesc Macià, «l’Avi» com se li deia afectuosament, és una d’aquelles figures conegudes per tothom per estar inscrita en la tradició republicana catalana però desafortunadament els valors polítics de la seva figura i del seu llegat són molt menys coneguts. I no pas per falta de bibliografia! Macià és per aquest motiu una personalitat a redescobrir per al nou republicanisme plebeu.
És per aquests motius que en un context de crisi d’Estat provocada per un centralisme que es conjuga amb la estructural por estatal a les classes mitjanes i treballadores que val la pena revifar la singular fraternitat republicana que el republicanisme català oposà històricament a la monarquia i al seu Estat. Perquè repensar els tempos històrics és repensar la pròpia dimensió política, sigui del temps present, del passat o del futur. Qüestió que no passà pas per alt a Macià:
“L’esdevenidor dels pobles, en aquest sentit no és mai un simple reflex del seu passat, sinó que n’és la superació. No és l’esperit antic que es reprodueix, és l’esperit antic que es renova. El mateix, en el fons, però nou a cada moment en la forma, segons el temps i segons la voluntat dels seus.”[i]
I tampoc a Joaquín Maurín per a qui tota plataforma política que no vulgui ser còpia ha de ser original en un sentit ben concret:
“Ha de tenir vida pròpia. I per a tenir-la, les seves arrels han d’endinsar-se en la terra del país on rau. Ha d’estar unit al passat, al present i a l’avenir del poble que vulgui transformar.”[ii]
Sempre arrelat a les Borges Blanques i a les comarques de Lleida, tot i néixer a Vilanova i la Geltrú el 21 d’octubre de 1859, Macià construirà al llarg de la seva vida aquesta consciència de la unitat popular com a primera finalitat de tot instrument polític. I d’aquesta manera és posarà a l’alçada de tots aquells i aquelles dirigents que no brillen tant per una reflexió teòrica genial sinó per una completa entrega a l’acció transformadora.
És per això que la millor manera d’estudiar a Macià, més que llegir els seus discursos, que també, és estudiant-ne la participació en tots els fets i les conspiracions per a tombar el règim monàrquic.
1907, 1917 i 1927. Tres actes d’afirmació
Hi ha tres moments constitutius de la proposta política de Macià que descabdellen el significat del seu sobiranisme republicà. El primer té a veure amb la seva presa de compromís amb les llibertats civils i democràtiques, fet que li costarà la carrera, el segon comprèn una frustració i un encís que perfilarien en Macià una certa concepció nacional-popular i el tercer esdeveniment encapçala la transició d’una tàctica inspirada en la Pasqua irlandesa de 1916 a d’una altra d’orientació frontpopulista.
L’elecció com a diputat de Solidaritat Catalana el 1907, la participació en l’Assemblea de Parlamentaris de 1917 i el judici a París el 1927, arran dels fets de Prats de Molló, són els tres vèrtexs que forniran l’eslògan de “la casa i l’hortet” com a programa polític que garantís l’autonomia vital de tot ciutadà i tota ciutadana de Catalunya.
1907. Solidaritat Catalana contra l’Estat agressiu
Però per tal d’explicar la trajectòria de Macià cal començar per la seva carrera com a militar. Ja que Macià ingressà el 1874 en el cos d’enginyers militars. Un cos que es vantava de no haver participat mai en cap revolta contra la monarquia. La pulsió d’acció de Macià era tan forta que el 1880 sol·licità, un cop graduat com a tinent, la destinació a Cuba per a participar en aquell escenari militar colonial, sol·licitud que li fou, sortosament, denegada.
Per casualitats de la vida, Macià coincidí amb Lerroux en el mateix batalló de la guarnició de Sevilla en aquest període. Macià com a capità i Lerroux com a caporal a les seves ordres[iii]. Escena paradoxal que es repetiria més tard en d’altres termes.
En tot cas, en aquest període Macià fa amistat amb els militars de simpaties liberals i arran d’ésser destinat a Lleida per a dirigir un conjunt de treballs topogràfics en la Noguera Pallaresa sovinteja també les tertúlies catalanistes. I quan un superior militar pronuncií paraules ofensives al casino catalanista Macià es canviarà l’uniforme militar pel civil per a poder reprovar el seu superior.
Però la fama de Macià arrencaria amb uns fets d’una volada més greu. Quan el 1905 arran d’unes eleccions municipals de Barcelona la Lliga celebrà un banquet de la victòria. Una victòria més aviat pírrica perquè havia aconseguit deu regidors vers els mateixos deu dels republicans. Per això, el setmanari satíric «Cu-Cut!» parodià aquesta victòria comparant-la amb els “èxits” de l’exèrcit a les colònies.
Tanmateix, per a l’oficialitat de la guarnició de Barcelona aquesta sàtira es va considerar una ofensa insuportable. L’oficialitat enrabiada assaltà la impremta i les redaccions del setmanari i del mateix diari oficial de la Lliga. I si Lerroux atià tots els complexos d’inferioritat dels militars afegint que: “Si yo hubiera estado en Barcelona la noche de los ‘asaltos’ hubieramos ido el, pueblo y yo, a quemar conventos, escuelas de separatismo, y llamar a la puerta de los cuarteles.”[iv]
L’esverament militar va anar a més. Fins al punt que començaren a circular plecs de signatures recolzant els “asaltos” per les casernes de l’oficialitat militar. En una d’aquestes recollides de signatures se li reclamà a Macià la seva firma. Prec a que es negà.
Poc després per pressió de les Forces Armades, i del Rei, el Senat proposà que les injúries a l’Exèrcit fossin sotmeses a la jurisdicció militar i sortí aprovada amb el suport de les forces monàrquiques l’anomenada Llei de Jurisdiccions.
Contra aquesta ofensiva autoritària es conjugà una aliança tàctica en la forma de la Solidaritat Catalana que pretenia ésser una resposta a la intromissió militar en la vida pública tot aplegant un moviment de dignitat nacional contra l’atac als drets més bàsics. Aquesta aliança, encapçalada per l’històric líder de la Primera República, Nicolas Salmerón, aconseguí una extraordinària victòria electoral en les eleccions de 1907.
Amadeu Hurtado, membre de la comissió organitzadora de Solidaritat Catalana, proposà d’incloure a Macià a la llista electoral arran del prestigi que aquest havia guanyat pel seu compromís amb les llibertats civils. Solidaritat Catalana guanyà en 32 dels 36 districtes electorals i Macià resultà escollit pel districte de les Borges Blanques amb més de 7.000 vots vers els 600 del rival monàrquic[v].
El cos d’enginyers, per èmfasi del rei, considerà necessari que Macià realitzés una declaració oficial d’amor a Espanya i al seu exèrcit. Cosa que Macià refusà com a un dolorós sacrifici de la seva carrera militar i tot seguit presentà la seva dimissió de l’exèrcit com a oficial militar per tal de poder exercir sense coaccions el seu nou paper com a diputat de conviccions democràtiques.
D’aquesta manera acabaven més de 30 anys de carrera militar per la fidelitat a unes conviccions que encetaven una carrera parlamentària.
I tot i que Solidaritat Catalana es dissoldria poc després, Macià seguiria considerant-se un diputat solidari tot desenvolupant el seu catalanisme democràtic de tarannà transversal. Així ho demostrà en una de les seves intervencions en el Congrés, el 25 de novembre de 1915, quan explicava que:
“en mi estan més arrelades que mai les idees amb que vaig entrar en aquesta Cambra: les idees de les reivindicacions de Catalunya. Llavors estaven arrelades en mi per sentiments, avui estan arrelades perquè el meu cervell em diu que, efectivament, si tinguessin resultat a Catalunya i s’imitessin en d’altres províncies, podrien dur la salvació d’Espanya que és el que tots desitgem.”[vi]
1917. L’Assemblea de Parlamentaris: alternativa d’Estat?
La crisi revolucionària de 1917 obrirà pas al segon acte d’aquesta obra. Ja la revolució antiimperialista i antimilitarista de 1909, coneguda amb el malnom de «Setmana Tràgica», havia entreobert un pròleg a la crisi de règim que el transcurs de la Primera Guerra Mundial radicalitzarà amb un augment brutal del cost de la vida; amb una inflació del 50% al llarg d’aquests quatre anys, segons l’historiador Albert Balcells[vii].
Com a remei de mal pagador, successius govern de concentració nacional van cavalcant com poden la desfeta del règim. Tanmateix la crisi del 17 espetega pel cantó més inesperat. El descontentament dins de l’exèrcit arran de la inflació es transforma en rebel·lió oberta. El govern civil dels partits monàrquics cedeix a les seves pressions i per a controlar al situació suspèn les garanties constitucionals.
Les diferents forces catalanistes convoquen una Assemblea de Parlamentaris a Barcelona per a establir unes noves Corts amb funcions constituents davant la crisi total de l’«Ancien Règime» i del perill contrarevolucionari de l’aparell d’Estat en ebullició que és l’exèrcit.
El president del govern espanyol reaccionà amb contundència tot declarant facciosa l’Assemblea i dissolent-la fàcilment amb l’acció policial. Aquesta espantada s’explica per raó de la Lliga de Cambó que es desdigué de la revolta constituent per por a desfermar la revolució social.
És en aquest precís moment que Macià es reformulà tot jugant amb les contradiccions alienes alhora que advertint la força tectònica que podia adquirir un moviment que es recolzés en el poble. Per un cantó, sondeja les Juntes de les Forces Armades reunides a Barcelona amb el manifest anomenat «Al Ejército» tot convidant-les a recolzar l’Assemblea de Parlamentaris i a “prestar recolzament moral a l’Assemblea [ja que] sols podeu esperar i sols espera el país, de la resolució d’unes Corts Constituents que representaran la vertadera voluntat nacional.”[viii] Alhora s’entrevista a Vilanova amb llibertaris i sindicalistes per provar de fixar una aliança entre aquests i l’Assemblea. També s’apropa als dirigents republicans radicals (Marcel·lí Domingo, Francesc Layret i Lluis Companys) per a elaborar una crida revolucionària.
Els fets es precipiten i el 13 d’agost es declara la Vaga General Revolucionària convocada per la CNT i la UGT. L’Estat reacciona amb la declaració de l’Estat de Guerra tot endegant un govern de concentració en el que convida a Cambó per a desactivar una de les forces de l’Assemblea, aprofitant-se del conservadorisme fanàtic del líder de la Lliga.
El pla de Macià queda avortat per la repressió indiscriminada i la fallida en la coordinació de les distintes forces però queda el pòsit d’aquesta revolució civil republicana amb un aire de família al jurament «du Jeu de Paume» que encetà la revolta parlamentària de 1789 contra l’absolutisme borbònic. De fet, un dels biògrafs de Macià ho dirà així:
“El moment, per tant, era d’una gran tensió política. Francesc Macià, responent més a aquesta tensió revolucionària que es notava al carrer i no tant en la mateixa Assemblea de Parlamentaris, va proposar que ja que la reunió havia estat declarada rebel i facciosa, que es constituís en una Convenció i anés fins a les últimes conseqüències, o sigui a la revolució total, i que prengués les armes. Les reminiscències de la Revolució francesa eren evidents en la proposició de Francesc Macià.”[ix]
En el transcurs d’aquests esdeveniments Macià afirmà el seu catalanisme en trobar-li un angle segur en el que pivotar; en els treballadors i en les classes humils radicals, les també dites classes menestrals. És des d’aquest angle que s’adona que es pot fonamentar amb seguretat la llibertat política de Catalunya.
També aquí farà gala d’una ètica incombustible ja que en assabentar-se de la detenció del company de conspiració, el republicà Marcel·lí Domingo, Macià, que havia fugit a França, creuarà la frontera per a entregar-se a la guàrdia civil de Portbou.
En celebrar-se eleccions de nou, el 1918, Macià s’estrenarà altre cop al Congrés amb aquests plantejaments. Amb el cop d’efecte d’interrompre el discurs d’obertura de les Corts per a fer presents les reivindicacions obreres. I avisant de la fortor d’expiració d’un règim incapaç d’acceptar qualsevol canvi que no sigui en una direcció repressiva acabarà sentenciant enmig del Congrés, el 9 de novembre de 1918, que; “aquesta crisi no és de partits ni de règim, sinó que afecta fins al moll de l’os l’organització de la societat espanyola.”[x] I assenyalarà els culpables d’aquesta crisi en dir, el 21 de febrer, en el mateix Congrés dels diputats sobre els partits monàrquics que; “Vosaltres tracteu a les nacionalitats espanyoles com a país conquerit.”[xi]
Per tant, la solució que planteja Macià, vers aquest diagnòstic, s’escora en un confederalisme que resolgui el problema fonamental de la concentració del poder en unes institucions estatals i en les seves elits:
“La nostra causa és de sobirania: la nostra causa no solament és de dret, sinó sentimental. Nosaltres volem la sobirania plena amb voluntat de federació, després amb tot allò viu de l’Estat espanyol, que són les diverses nacionalitats que l’integren.”[xii]
La primerenca articulació nacional-popular de Macià es donarà en tractar el problema obrer i el problema nacional com a problemes de llibertat. I per tant, la resolució de l’un no és pot fer sense al mateix temps resoldre l’altre. Motiu pel qual van units en qualsevol perspectiva democràtica radical, com la que sosté Macià.
1927. Un frontpopulisme de tres cares
Però si l’amenaça d’uns Estats Generals constituents, com els que Macià té al cap, són anul·lats amb l’enèsima tombarella autoritària del règim no passa així amb la crisi colonial arran de la derrota de l’exèrcit espanyol al Marroc. La derrota d’Annual de 1921 posa en solfa un rei directament involucrat en les màximes responsabilitats fins al punt que el mateix Prieto, un dels líders del PSOE, insinuà la mà del rei en aquest afer.
El desprestigi de l’exèrcit que provoca aquesta aventura militar per assegurar els deliris de grandesa d’alguns generals i el gaudi del benefici d’algunes explotacions mineres per part d’alguns grans empresaris acaba de fer rodolar un règim en “marxa continua cap al desastre final cap al que va l’Estat espanyol”[xiii], al parer de Macià.
El tancament de l’Estat i l’exemple irlandès de 1916 ara animen a Macià a plantejar una transformació d’Espanya a partir del seu trencament. Tenint en compte que hi ha entremig un Estat que és “una ficció composta de realitats efectives, que són les diverses nacionalitats ibèriques”[xiv].
El cop d’Estat de Primo de Rivera impedirà oportunament la represa de la Comissió d’Investigacions de les responsabilitats d’Annual i Macià es veurà obligat a exiliar-se a França, com tants d’altres, amb 64 anys a les espatlles.
I aquí s’estrenarà el tercer acte amb un Macià frenètic que entaularà tota mena d’aliances per a fer possible un procés constituent que tombi el règim: des de la Triple Aliança de sobiranistes bascos, gallecs i catalans, fins al Pacte de Sant Sebastià, passant per la insurrecció de Prats de Molló.
La Triple Aliança és un projecte amb la vocació d’agermanar les nacions oprimides de l’Estat espanyol. D’aquest primer round en quedaria el Galeuzca (inicials de Galicia, Euskadi i Catalunya) com a promotor del que serà després el front ampli ja en la forma del Pacte de Sant Sebastià.
Aquest acord que comptarà el 1925 amb l’adhesió del PNV, la CNT, Estat Català i els galleguistes, pretenia segons explica l’historiador Xoxe Estévez:
“Derribar el régimen monárquico español, declarar la independencia de las tres naciones periféricas e introducir en la legislación y la práctica sociales mejoras substanciales para la clase obrera.”[xv]
I en aquest sentit, era un desenvolupament d’aquesta aposta que contenia, in nuce, la Triple Aliança de 1923 en plantejar, fins i tot, un text constitucional que inclogués el dret a l’autodeterminació, també per al Marroc, i a “la reivindicació de la personalitat nacional i al dret a l’apel·lació heroica al poble”[xvi]. Procés en el transcurs del qual Macià aconseguirà el suport del jovent abertzale progressista que encapçala Eli Gallastegui, «Gudari», ja que “les bases triplistes es caracteritzaven per un independentisme radical, amb una aportació ferma en la possible «apel·lació heroica»”[xvii].
Prats de Molló serà aquesta apel·lació heroica després de diversos intents fracassats, incloent un viatge a l’URSS per aconseguir recursos i armes. El pla original consistia en creuar la frontera francesa amb una expedició de guerrillers armats fins a arribar a Olot des d’on es proclamaria la República Catalana i aquesta proclama seria el tret de sortida d’una vaga general revolucionària que havia estat acordada amb els líders de la CNT Ángel Pestaña i Joan Peiró, segons explica el biògraf Enric Jardí[xviii].
El fracàs d’aquest intent insurreccional i l’inici d’un procés judicial a França permetria a Macià presentar les seves reivindicacions polítiques malgrat que això li valgués l’expulsió de França.
Seguint en aquest sentit, com era habitual en ell, un plantejament polític a l’hora d’entomar els processos judicials a desgrat de les sentències desfavorables. El cas Macià propaga una audiència europea inèdita a la seva persona i una extraordinària simpatia popular a Catalunya.
Alhora, Macià aprofitaria aquesta experiència per ampliar el perímetre del setge al Règim veient que l’assalt frontal havia estat tan fàcilment desbaratat, tal com explica Estévez:
“A partir de 1928 [Macià] recorrería el sendero de la búsqueda de acuerdos amplios con todas las fuerzas de oposición, incluidas las españolas, que culminarían, una vez caída la Dictadura y durante la Dictablanda, en el Pacto de San Sebastián el 30 de agosto de 1930, acuerdo por todos reconocido como fundamental para la implantación de la II República en abril de 1931.»[xix]
Aquests afluents desembocarien en el famós Pacte segons el qual es constituiria un Comitè Revolucionari que preparés la insurrecció republicana, però són apressats i empresonats per la policia en desbaratar-se la revolta dels capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández.
Mentrestant, a Catalunya el Comitè pren el nom de Comitè Pro-Llibertat i publica un manifest, «A todos los trabajadores», reclamant el retorn de Macià, dels exiliats i l’alliberament dels presos per motius polítics[xx].
A Madrid el 20 de març de 1931 comença la vista judicial al Tribunal Suprem contra els republicans. La defensa jurídica es fa en termes polítics. Fins als punt que un periodista del moment qualificà el procés judicial com “El gran míting republicano de las Salesas” (lloc de Madrid on es trobava el Tribunal Suprem). De fet, Jardí explica que:
“el públic assistent a l’acte manifestà una completa identificació amb la ideologia dels acusats, fins al punt que tothom es posà dempeus en el moment en que entraren a la sala els detinguts, els quals foren defensats per uns advocats de gran prestigi a Madrid, els quals empraren, en les seves al·legacions, arguments de tipus polític.”[xxi]
Poc abans de les eleccions municipals Francesc Macià signa amb Rafael Campalans un manifest, «Al poble de Barcelona», afirmant el caràcter de plebiscit polític d’aquestes eleccions:
“A conseqüència de la descarada entronització a Espanya del poder personal i absolut de la Monarquia, (…) s’ha entaulat una lluita franca i oberta entre aquest poder personal que viu fora de la Llei i de la voluntat sobirana del país, que és l’única font legítima de totes les lleis. (…) Les grans votacions republicanes significaran la condemna de la Monarquia i la seva definitiva il·legalitat”[xxii]
Finalment, les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 consagrarien la llista obertament republicana i antiestablishment encapçalada per Macià. A Barcelona, Esquerra Republicana de Catalunya-Unió Socialista de Catalunya obtindria el primer lloc amb 25 regidors. I el dia 14 d’abril un Lluís Companys “neguitós per «fer quelcom»”[xxiii] es dirigiria a l’Ajuntament de Barcelona per a prendre de les mans de l’alcalde interí la vara d’alcalde i proclamar la República a desgrat de les inútils protestes legalistes de l’alcalde interí, que li retreia que ni tan sols havia estat proclamat oficialment regidor.
Aquesta allau incontenible que precipità, sense vessament de sang, el canvi de règim fou possible per una munió de motius d’entre els quals l’acció de Macià en constitueix tan sols una petita part però tanmateix una part.
La tasca de politja d’engranatges més grans fou l’obsessió de Macià al llarg de tots els anys vint.
I fos amb una tàctica o amb una altra; Galeuzca, Prats de Molló, Pacte de Sant Sebastià, Macià perseguí sempre la mateixa estratègia d’aplegar el màxim nombre de forces contra el règim. A voltes amb la coordinació, “tots anem junts sota un denominador”[xxiv], a voltes amb l’exemple inspirador si “cal portar a cap quelcom nosaltres sols”[xxv].
No per una cerca del martiri sinó per l’audàcia que el fa bategar com un jacobí de l’alçada de Danton. I d’aquí que quan el 1929 es presentés clandestinament a Barcelona des de Brussel·les, després d’haver creuat França sencera en cotxe, i malgrat el risc evident, que ocorregué, de detenció i deportació, enraonés de la següent manera:
“Que puc fracassar? Ja ho sé, però el que cal és fer alguna cosa. Fracassat i tot, si el fet es produeix, ja és una victòria . I qui ens pot assegurar que el fet no sigui l’espurna que ho prengui tot? El que cal és que no fracassem en l’intent.”[xxvi]
Macià i les Repúbliques: ideari d’una revolució ibèrica[xxvii]
Un dels trets més rampants de Macià que, li garantí una admiració transversal entre totes les corrents polítiques, i, una adhesió orgànica en el subjecte que interpel·lava, rau en la seva voluntat de representar els sectors populars en la direcció del país.
Com comenta el biògraf Manuel Cruells, Macià “inicià la politització d’un sector important de catalans al·lèrgics, o indiferents o, fins i tot, hostils a la política.”[xxviii] Per contraposició a tarannàs més «discursaires», que diu Cruells. Vocació emmotllada en un democratisme tan radical que l’arribà a acostar, fins i tot, a posicions d’orientació feminista, en ésser conscient de l’evident manca de drets civils de la meitat de la població:
“com a conseqüència lògica (…) volem alliberar la dona del jou al qual l’han subjectada la llei i el costum. (…). L’esclavitud de la dona catalana ha minvat eficaç a tota acció enlairada (…). Cal fer d’aquesta menor d’edat fins avui, un ésser lliure, company de civilització i solament ho aconseguirem abatent la llei i els costums vexatoris. No és possible parlar de dignitat ni de llibertat oprimint pel nostre cantó i d’una manera oprobiosa més de la meitat de la població catalana.”[xxix]
I en aquest aspecte, simplement aplicava les seves dues idees fonamentals: l’emancipació nacional sota el protagonisme de les classes humils. Aquesta senzilla intel·ligència enlairava les passions que, tal com explica el seu amic i company de penúries, Amadeu Hurtado, en les seves memòries; “associava sempre les aspiracions dels catalanistes intransigents amb les intervencions directes de l’obrerisme català.”[xxx]
Lògicament en aquest plantejament connectava instantàniament amb la tradició federalista i republicana a l’hora de defensar la mena d’institucions que s’havien d’emmotllar a les necessitats de les classes populars. L’arrel municipalista, l’afirmació nacional i el rebuig als despotismes d’Estat, personificats en el centralisme, entroncarien amb el bloc històric preconitzat per Pi i Margall. Cruells així ho sintetitza:
“[Macià] Té una barreja d’ideari de Revolució francesa i de federalisme de Pi i Margall, o sigui una barreja d’ideologia de la primeria del segle XIX amb alguns tocs de la Comuna de París”[xxxi]
Però Macià no és «ni calco, ni copia sino creación heroica» i així el seu federalisme independentista es concreta en l’aposta per una República Catalana autònoma, des del temps en que era diputat solidari al Congrés.
Aquesta estructuració d’Espanya en una lliure federació de Repúbliques és l’estratègia que persegueix per a transformar democràticament Espanya tot emancipant el conjunt del poble de Catalunya de tota minoria d’edat. Alhora, el federalisme independentista de Macià en l’ordre institucional té un revers en la forma d’un independentisme federal en l’ordre social. La cerca de tota mena d’aliances amb els diferents pobles d’Espanya és la dimensió frontpopulista que explica aquesta altra cara:
“Francesc Macià, en això de les ideologies polítiques no filava gaire prim, i no en feia gaire cas mentre responguessin a una idea central d’antimonarquia o anticentralisme.”[xxxii]
Aquest tarannà obeïa a la revolució pendent que la Primera República havia fracassat en acomplir perquè entre d’altres coses per a Macià “totes les qüestions polítiques que plantejà el segle XIX no tenen encara una solució satisfactòria”[xxxiii]. I per aquest motiu cregué sempre convenient confederar l’agressivitat revolucionària “a les forces esquerranes i obreres i de tots els altres pobles oprimits per l’Estat Monàrquic espanyol”.[xxxiv]
La convicció íntima de l’Avi de que “la força d’un poble resideix en ell mateix”[xxxv] és conjuga amb la fraternitat confederal que cerca en el ressorgiment de Catalunya l’alliberament d’Espanya. No en va, la proclamació de la República Catalana feta el 14 d’abril acabava així:
“En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots els pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut (…). Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu-vos fer-vos dignes de Catalunya.”[xxxvi]
Notes
[i] MACIÀ i LLUSSÀ, Francesc. El President Macià en els seus textos (1931- 1933). Lluís Duran, editor. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència, 2005, pp. 88.
[ii] MAURÍN, Joaquín. Revolución y contrarrevolución en España. Ruedo Ibérico, París, 1966, pp. 114.
[iii] JARDÍ, Enric. Francesc Macià. Edicions 62, Barcelona, 1991, pp. 9.
[iv] Citat en JARDÍ, op. cit., pp. 15.
[v] JARDÍ, op. cit., pp. 20.
[vi] Citat en JARDÍ, op. cit., pp. 30.
[vii] BALCELLS, Albert. Cataluña Contemporanea II (1900-1936). Siglo XXI, Madrid, 1974, pp. 88.
[viii] Citat en JARDÍ, op. cit., pp. 34.
[ix] CRUELLS, Manuel. Francesc Macià. Editorial Bruguera, Barcelona, 1971, pp. 48.
[x] Citat en JARDÍ, op. cit., pp. 37.
[xi] Citat en JARDÍ, op. cit., pp. 40.
[xii] Citat en JARDÍ, op. cit., pp. 41-42.
[xiii] Citat en JARDÍ, op. cit., pp. 44.
[xiv] Ibídem.
[xv] ESTÉVEZ, Xoxe. «El Galeuzca histórico: la búsqueda trinacional de la soberanía», Hermes: pentsamendu eta historia aldizkaria, n. 29, 2009, pp. 72-83.
[xvi] LORENZO ESPINOZA, Jose Maria. Gudari una pasión útil. Vida y obra de Eli Gallastegi (1892-1974), Txalaparta, Nafarroa, 1992, pp. 118.
[xvii] LORENZO ESPINOZA, op. cit., pp. 120.
[xviii] JARDÍ, op. cit., pp. 55-56.
[xix] ESTEVEZ op. cit., pp. 74.
[xx] ALCARAZ, Ricard. La Unió Socialista de Catalunya. Edicions de la Magrana, Barcelona, 1987, pp. 74.
[xxi] JARDÍ, op. cit., pp. 63.
[xxii] ALCARAZ, op. cit., pp. 78-79.
[xxiii] JARDÍ, op. cit., pp. 66.
[xxiv] Macià citat en CRUELLS, op. cit., pp. 79.
[xxv] Macià citat en CRUELLS, op. cit., pp. 80.
[xxvi] Macià citat en CRUELLS, op. cit., pp. 110.
[xxvii] Amb aquest to poètic expressava Macià el seu desig persistent d’un confederació ibèrica de repúbliques: “Voldria que, (…), sentíssim aviat bategar, amb llur ritme peculiar els cors dels pobles sota la carn jove d’una Ibèria nova.” En MACIÀ i LLUSSÀ, op. cit., pp. 39.
[xxviii] En CRUELLS, op. cit., pp. 41.
[xxix] MACIÀ I LLUSSÀ, op. cit., pp. 22-23.
[xxx] HURTADO, Amadeu. Quaranta anys d’advocat. Història del meu temps, 1931-1936. Edicions Ariel, Barcelona, 1967, pp.39.
[xxxi] CRUELLS, op. cit., pp. 50.
[xxxii] CRUELLS, op. cit., pp.56.
[xxxiii] MACIÀ i LLUSSÀ, op. cit., pp.20.
[xxxiv] MACIÀ i LLUSSÀ, op. cit., pp. 19.
[xxxv] MACIÀ i LLUSSÀ, op. cit., pp. 78.
[xxxvi] MACIÀ i LLUSSÀ, op. cit., pp. 28.
