Per Juan Carlos Solórzano
La paraula utopia va començar a ocupar un espai important al meu cap, curiosament, enmig d’una pandèmia mundial i el seu respectiu confinament. No és una cosa pròpia, s’ha escrit bastant en aquests últims temps sobre la utopia des de l’ecologisme. En aquest punt mort entre la vella i la nova normalitat sorgien respostes de tota mena. En la vella normalitat, malgrat tot allò dolent que tenia, d’alguna manera ordenava, organitzava i donava sentit al nostre (poc) temps i als nostres dies. La nova normalitat naixia amb el somni que fos circumstancial; amb una sèrie de restriccions, distanciament social, noves pors, ansietats i amb més incertesa. La incertesa no és una cosa nova; portem bastant temps deixant de pensar en el futur a mig/llarg termini en una constant glorificació del passat; aquella frase de Jorge Manrique de “todo tiempo pasado fue mejor”. El futur cada vegada ens feia més por perquè començava a prendre força la idea que les noves generacions viuran cada vegada pitjor que les seves antecessores. Una expressió d’això va ser prèvia al 15M; com per exemple “Juventud Sin Futuro”. Avui una traducció d’això és Fridays For Future (F4F) assenyalant que aquesta distopia climàtica que molts dibuixen potser ens tocarà viure-la i per això és necessari construir en una societat diferent i més sostenible. Però la incertesa actualment ja no és només respecte d’un futur distòpic sinó que tampoc sabem què succeirà d’aquí unes setmanes, un mes, un any o dos… D’aquí l’anhel, el desig i fins i tot l’objectiu polític de tornar a la vella normalitat malgrat que diversos hàbits d’aquesta fossin causa indirecta/directa del que actualment hem viscut. I per això cal posar en qüestió si realment les noves problemàtiques que vénen poden tenir resposta actuant amb receptes del passat i sense tocar res de la nostre vella normalitat.
Tampoc vull enganyar ningú, el context en què ens trobàvem tampoc m’animava a llegir o escriure sobre això; potser només a tenir-ho al cap. En una familia monoparental, amb nens sense escola o col·le virtual, teletreball i a més havent d’acabar una carrera, no em sentia capaç d’imaginar un món millor. No em sobrava gaire optimisme de la voluntat. Així i tot vaig trobar un refugi en pel·lícules, sèries, videojocs… La idea que em va motivar a escriure sobre la utopia va ser Watchmen; tant el còmic com la sèrie de HBO, i Mad Max: Fury Road. Em centraré en la sèrie per no estendre’m i després faré un comentari sobre una escena de Mad Max (alerta spoiler en els dos següents paràgrafs):
La sèrie comença quan Ozymandias, un superheroi retirat, per a evitar una guerra nuclear imminent entre els EUA i l’URSS porta una amenaça exterior (un alien) per a forçar la pau. Posteriorment diu la següent frase: “Yo salvé la tierra del infierno. Ahora la acompañaré hacia utopía”. Finalment, Ozymandias pregunta a Dr. Manhattan (l’únic superheroi amb poders que el fan pràcticament diví) si ha fet el correcte i aquest li respon que encara no ha acabat res. La sèrie continua en aquest punt, i Ozymandias s’adona de que no. Després d’aquesta aliança momentània no s’ha construit un lloc d’harmonia, progrés, lluitant contra el canvi climàtic i en defensa de les minories… Aquest acaba fugint de la civilització cap a un lloc on crear vida des de zero amb l’ajuda de Dr Manhattan. Una recreació del Jardí de l’Edèn: éssers vius iguals i sense diferències racials (clons) més enllà de la diferència de gènere per a garantir la reproductibilitat de la societat, viure en harmonia amb la naturalesa i amb una idea de progrés present en la seva societat. Un lloc idíl·lic on no hi ha conflicte. Poc triga a adonar-se que a aquest món li falta “tot allò humà”. Aquí accepta el seu fracàs i s’adona que la utopia no es compleix en una localització allunyada de la realitat. Es compleix en el mateix lloc on ocorren els conflictes, desigualtats i dolors socials. Allà on es pensen o troben raons per a pensar en un lloc millor.
A una conclusió semblant s’arriba a Mad Max: Fury Road. En una escena on Furiosa arriba a la “terra promesa” fora de tots els perills del seu món apocalíptic i s’adona que era un mite; la violència, autoritarisme i dominació masculina que la persegueixen estan a tot arreu. Furiosa pren la decisió (abans fa un gest que sembla de rendició) de fer mitja volta. El món que intentava deixar enrere ens agradi més o menys, és l’únic que existeix i per tant l’únic que es pot disputar, lluitar i intentar canviar. Com explica Clara Serra, la conclusió és que “no se puede elegir entre tomar el poder o abolirlo porque no existe un lugar sin poder y por ello, la verdadera elección es disputarlo o padecerlo” (Serra, 22). La possibilitat de construir una utopia és en la nostra realitat amb totes les seves relacions de poder inherents. Això permet vincular-ho a una reflexió de Layla Martínez: amb l’aparició d’experiències revolucionàries (per exemple, socialistes) van demostrar que “las sociedades utópicas ya no se ubicaban en lugares lejanos y legendarias, sino que podían construirse en ese mismo momento” (Martínez, 51-52).
He volgut posar aquests dos exemples per arribar a un altre punt important sobre les utopies i connectar-lo amb una altra idea de la Layla. Els productes culturals juguen un paper fonamental a l’hora d’ampliar imaginaris col·lectius i subjectivitats. No sols per veure’ns reflectides en elles sinó les nostres interpretacions de la realitat i les seves possibilitats de canvi. A Utopia no es una isla, Layla Martínez explica com “la idea de que cualquier intento de cambio acaba invariablemente en una distopía ha calado hasta el fondo de nuestro sustrato cultural compartido” (Martinez, 134). La ficció distòpica, en alguns casos amb bones intencions d’avisar de perills que ens amenacen, contribueix “a la creencia de que el futuro iba a ser peor, y esa creencia corría el riesgo de convertirse en una profecía autocumplida” (Martínez, 135). Hi ha diversos exemples d’això, dos d’ells serien: Cyberpunk 2077 i un altre ámbit El Último Tour del Mundo de Bad Bunny (assenyalant el 2032 com la fi). Per a contraposar a aquestes visions, en el mateix llibre hi ha nombrosos exemples d’utopies que han servit per a motivar o impulsar projectes polítics. Vegeu les obres de Nikolai Fedorov amb la idea d’utilitzar la terra com una nau espacial. Aquestes idees van arribar a Konstantin i anys després el portarien a ser dels pioners a dissenyar coets espacials amb la idea d’expandir la societat comunista de manera interplanetària. Després es donaria la carrera espacial de la Guerra Freda, però en un principi les aspiracions anaven més enllà d’això.
Abans de seguir amb l’article m’agradaria posar un altre nombre sobre la taula, el de Jose Esteban Muñoz. Autor del llibre Utopia Queer (2020) en el qual reivindica la idea d’utopia a través de la interpretació de l’obra de Ernst Bloch (entre altres autors). Quan parla d’utopia, no parla d’un lloc concret, sinó d’experiències, obres artístiques amb “petjades utòpiques” i moments del passat, no com a anhel, sinó com a moments on es va intentar trencar la quotidianitat del sistema. El context de l’obra es situa, com bé explica el seu pròleg, en un moment on la política ha perdut la seva imaginació i les seves propostes s’han acostat més a assimilar que a canviar l’ordre imperant. Especialment, centra la seva crítica cap a les dues primeres sigles del moviment LGBTI, ja que assenyala allò que va anomenar Lisa Duggan com “homonormativitat” que és bàsicament reproduir les normes i formes socials de la “heteronormativitat”. Exemples d’això serien repetir les formes tradicionals de la familia (adopció o ventres de lloguer), la reivindicació del matrimoni, la seva participació en l’exèrcit com als EUA… (Esteban Muñoz, 16). Hi ha diverses qüestions interessants al llibre però utilitzaré principalment la interpretació de l’autor sobre l’obra de Bloch de l’utòpic com allò performatiu.
La utopia, per a Esteban Muñoz, és un ideal mobilitzador que ens empeny i ens mou cap a un horitzó de possibilitats que no té un mandat previ. Ens ajuda a no quedar-nos en l’aquí i l’ara com una crítica al capitalisme que naturalitza un ordre, un esdevenir dels fets i com suposadament han de ser les coses. Li recorda a la política del curt termini i al pragmatisme (d’altre banda necessari) que hi ha alguna cosa que falta i que no és suficient amb el present que tenim. També la utopia té una altra funció emocional, aquell concepte de Bloch com a “principi d’esperança”. Les emocions són importants en política i l’esperança és un sentiment positiu que permet imaginar millor un futur. Dit això, els sentiments negatius també poden mobilitzar i aportar a la idea d’utopia. Això és una mica com el debat quan hi ha una manifestació sobre si és massa festiva o combativa, totes dues poden aportar a una idea emancipadora dependent de com es canalitzi. L’esperança per a pensar el futur és necessària, però també altres sentiments negatius com el rebuig o la por. Paolo Virno parlava de com els mals sentiments de la multitud, com el descoratjament o l’odi, podrien ser redirigits cap a pilars de les nostres societats com el treball; tant per l’explotació del treballador (i l’alienació) com perquè el propi treball sigui l’única garantia (i cada cop més insuficient) de la nostra subsistència.
Reprenent la idea d’utopia com a manera de pensar el futur, hi ha una distinció interessant dins d’aquesta concepció: lo possible i lo potencial performatiu. Herència aristotèlica dit sigui de pas. Esteban Muñoz aclareix la distinció de la següent manera: el possible és allò que existeix i es fa en el present, la política del dia a dia necessària per anar fent canvis en les nostres societats com guanyar eleccions, articular majories, organitzar mobilitzacions… Batalles no tan èpiques però que ens permeten avançar i guanyar temps. El potencial performatiu és allò en que existeixen eines en el nostre present però les pensem com una cosa futurible, alguna cosa que no està en el nostre ordre del dia. Com assenyala Bloch és un temps i un lloc que encara no han arribat. Surt de les nostres lògiques capitalistes d’allò que serà (el que s’espera) i posa l’accent en el que “haurà de ser”.
M’interessa aterrar tota aquesta teoria d’alguna manera. Abans he esmentat l’ecologisme, on més s’ha pensat sobre la utopia. En aquests articles he trobat dos horitzons diferenciats: Green New Deal i Decreixement.
Amb el GND passa una mica com amb la RBU (Renda Bàsica Universal). Quan comencen a prendre rellevància en diferents espais i fins i tot s’inclou en el vocabulari dels adversaris salten totes les alarmes. Una cosa natural d’altra banda, però o bé ho donem per perdut o bé ho regalem al rival polític. Una altra manera de veure-ho podria ser que si els rivals volen incorporar-ho en els seus discursos i programes polítics és perquè aquest concepte no està tancat i és disputable. Això no vol dir que la idea no hagi de ser revisada o criticada; és necessari saber la seva procedència i en quins projectes polítics està sent circumscrita. Una altra consideració és saber la seva traducció en els nostres contextos polítics, en aquest cas, la traducció del GND no ha estat d’un empresari de l’IBEX35 amb un capitalisme verd sota el braç, sinó més aviat de dos activistes (inclòs en un programa electoral) en ¿Qué hacer en caso de incendio? d’Héctor Tejero i Emilio Santiago (2019), la proposta dels quals és un GND amb una forta presència d’allò públic i més distributiu. Això no vol dir ni molt menys que sigui la resposta a tots els nostres problemes, però creia important fer aquests matisos abans d’entrar en profunditat.
Intentaré situar lo possible, lo potencial performatiu i, encara més interessant, la relació entre ambdues. El possible es situaria en el Green New Deal per la senzilla raó que és el que avui dia pot articular majories o certs consensos dins del curt termini i pragmatisme. És un projecte polític que té una petita victòria cultural prèvia, que és bàsicament assumir el canvi climàtic com un problema. En aquest projecte s’incorporen diversos canvis importants com la descarbonització de l’economia, economies circulars o espirals, transició energètica, ocupacions verdes, transport públics sostenibles, agroecologia… Mesures que dirigeixen als nostres estats del benestar cap a postures més ecològiques i menys depredadores del capitalisme vist fins ara (BAU o HIPERBAU). Canvis importants en matèria de polítiques públiques i economia però també culturals. Posar l’emergència climàtica al centre dels nostres debats, desplaçar el nostre sentit comú, fer més desitjable una vida en consideració amb el medi ambient i totes les victòries que es puguin donar en un GND.
És important tenir en compte en quins contextos ens situem per la senzilla raó que fins fa poc el panorama era encara més desolador. Com bé diu Emilio Santiago el debat entre Green New Deal vs Decreixement (2020) és avançat al seu temps. El major exemple d’això és que fins fa res l’expresident dels EUA era obertament negacionista i pretenia que fos una ideologia imperant. I malgrat la seva derrota recent en les últimes eleccions el seu llegat polític (el trumpisme) no desapareixerà ni les extremes dretes que ho han secundat o pres d’exemple. El debat és situava en si transició verda o no (Emilio, 2020). I potser estem entrant en una fase de decidir quin tipus de transició verda volem amb les noves postures de la UE o la tornada dels Acords de París dels EUA.Tot això sona raonable i en major o menor mesura pragmàtic. Però també és cert que no és suficient.
El decreixement és el potencial performatiu. A diferència del GND ataca un pilar fonamental del sistema capitalista, que és la constant idea de créixer. L’aposta per energies renovables és necessària però també tenir en compte dos límits: d’una banda que no podem produir avui dia tota l’energia que consumim i d’altra banda que les energies renovables depenen de materials minerals que són finits. El risc d’això últim incideix bastant Andy Robinson en el seu article ¿Puede el “new deal” verde salvar el planeta? (2020), en la qüestió geopolítica. En aquesta transició es pot donar que la demanda de recursos minerals derivin en extractivisme i noves formes de colonització a Amèrica Llatina (Bolívia i el seu dipòsit de liti per exemple) o Àfrica. Sumat al cost que suposaria l’extracció de metalls en desforestació, col·lapses d’ecosistemes i biodiversitat… D’altra banda en l’article El trabajo en las transiciones ecosociales (2020) de Luis González, s’assenyalen els 3 possibles escenaris per a evitar superar el 1,5 °C mitjançant una reducció del 58% en emissions respecte 2019. En el primer es supera, i bàsicament seguim com estem. En el segon es parla d’un GND que redueix un 45% les emissions però sense arribar al 58% abans comentat. I en el tercer i últim es dibuixa un escenari decreixentista: construir una economia petita, local i ecològica (menys industrial), més pes en el sector de l’energia i la silvicultura, augment dels treballs de cures, repartiment d’ocupació amb jornades laborals més curtes i generar així més llocs de treball… entre d’altres mesures per a aconseguir les reduccions necessàries i anar més enllà.
No obstant això, en aquest punt també tenim problemes. El primer és el que planteja el mateix autor de l’anterior article ja que en un escenari decreixentista es destruirien uns 2.000.000 llocs de treball respecte al GND o BAU (que intentaria compensar amb major repartiment de treball i jornades més curtes). Dit això cal destacar un article publicat a la New Left Review titulat Decrecimiento vs Nuevo New Deal Verde (2018) de Roberto Pollin on posa els exemples del Japó i Canadà per profunditzar la crítica anterior.
- En el cas del Japó, el qual Herman Daly va assenyalar que està en camí de ser una economia “d’estat estacionari”, té un creixement del PIB pròxim al 0 des de fa temps i així i tot continua sent un dels països que més CO₂ emeten amb 9,5 tones per càpita. Això s’explica perquè la majoria del seu consum energètic prové del petroli, carbó i gas natural.
- En el cas del Canadà respon a les propostes de Peter Victor en Ecological Economics sobre l’aplicació del decreixement al Canadà. Els resultats demostren que es podrien reduir les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle un 88% fins a 2035 respecte a un escenari creixentista. El problema ve en que provocaria una caiguda del PIB per càpita que en 2035 arribaria a ser el 26% del que seria en cas de seguir com estem.
Tots dos casos visibilitzen una sèrie de problemes: la relació entre el creixement i emissions és fonamental però també és important la inversió en energies netes. Segons Pollin assumir aquestes tesis provocaria una reducció d’emissions “lleugerament” superiors a les d’un programa d’inversió en energies netes del 1,5% anual. A més de que assumir la tesi decreixentista actualment podria provocar una gran depressió econòmica mundial amb una forta caiguda del PIB, augment de la desocupació, una baixada important de les rendes de la classe mitjana i baixa i un impacte en el finançament del sector públic com poden ser la sanitat o l’educació. I aquí vindria una última crítica que la seva possible resposta depengui de les anàlisis de la situació que fem: és políticament viable actualment una proposta així?
La idea de créixer com a necessitat tant a nivell global com a nivell individual ha acompanyat durant dècades al capitalisme. Això marca tant un profund arrelament cultural i fins i tot un cert límit antropològic. En el nostre sentit comú no existeix com a alternativa una vida amb lògica decrecentista, ara mateix. Actualment podem fer una vida desitjable amb menys i renunciar a les nostres comoditats? Crec que tard o d’hora haurem de fer-ho inevitablement. Ara sembla ser que la UE es planteja abordar l’emergència climàtica a “la seva manera” en els Acords de París o el NGEU. S’ha aconseguit després de molt de temps un principi de consens sobre la necessitat d’una transició verda, ara que aquest objectiu polític comença a ressonar des de diferents institucions i estats queda potser el més complicat, disputar-lo políticament. No regalar-ho perquè sigui una altra oportunitat de renovació del capitalisme. Això no solucionarà ni el present ni el futur. Perquè el Green New Deal en el fons és una manera de guanyar temps.
Pensar en un Green New Deal poscreixentista per a poder fer un Decreixement postcapitalista. No pensar-ho com una dicotomia sinó com una relació entre el possible i el potencial performatiu. El primer útil per a pensar el “aquí i l’ara” i el segon com a brúixola per a pensar el que “haurà de ser”. Aquest punt de diàleg es pot veure en un debat entre Héctor Tejero i Yayo Herrero en el qual aquesta última assenyala que el GND que es planteja en ¿Qué hacer en caso de incendio? (2019) ni és un reflex del capitalisme verd amb una dinàmica principalment mercantilizadora ni és incompatible un diàleg amb el decreixentisme. Promoure espais que puguin trobar totes dues posicions i evitar divergències com es va evidenciar a Bolívia amb Pablo Solón i la defensa del cop d’estat contra Evo Morales (Robinson, 2020). Poder construir i articular majories en un GND poscreixentista assentant canvis en la nostra economia, en les nostres polítiques, en les nostres institucions i en la nostra manera de viure. Arran d’això poder consolidar idees com que un futur en constant creixement és inviable, solidificar victòries culturals “climàtiques” i aprofitar les experiències institucionals tant en els seus encerts com errors per a poder dissenyar un model postcapitalista decreixentista com una alternativa, que aparegui en els nostres discursos i introduir-los en els debats del dia a dia. Com diu Malm (2020) el comunisme del segle XXI haurà de “construirse en una situación de escasez más que abundancia”. I per tant demostrar, i fer desitjable, la idea que es pot viure amb menys i que podria ser fins i tot millor. I no només amb lemes o discursos sinó també oferint les condicions materials i evidències per a això.
Fins a aquest punt de l’article la qüestió ecològica ha ocupat un paper central. Pel fet que principalment és des de l’ecologisme on més s’ha intentat dibuixar alternatives. I també perquè des de l’ecologisme s’expliquen detonants d’aquesta pandèmia ancorats en la nostra vella normalitat: la pèrdua de biodiversitat, el comerç il·legal de diverses espècies, pràctiques de l’agricultura i el consum de productes animals… Però no és casualitat que enmig de la pandèmia s’hagin intensificat diversos conflictes socials com el racisme estructural, la precarietat, augment de desnonaments, pujades del preu del lloguer o factures, violència masclista, la situació de les treballadores sexuals…
No crec que les pandèmies siguin la “oportunitat” per a solucionar tots els problemes. Més aviat, fan més visibles i aprofundeixen encara més les necessitats que ja teníem abans. Dins d’aquestes necessitats més urgents s’exigeixen respostes immediates. Aquestes han sorgit del govern o altres institucions però també des d’associacions de veïns o pares i mares. En alguns casos des de l’autoorganització i en uns altres amb voluntat política des de les institucions com per exemple per a parar desnonaments i talls de llum (temporalment), situar en l’agenda política la reducció de la jornada laboral o la renda bàsica universal.
Quan parlo d’utopia sempre m’hi he referit com a un horitzó. Considero que no són un esquema fix i signifiquen més una obertura d’imaginaris que una cosa preestablerta. I per això es necessita que s’ampliïn els nostres horitzons amb més visions, imaginaris, demandes, respostes… I des de llocs diferents que puguin dialogar. Perquè les utopies es construeixen de manera col·lectiva. Segons Bloch, hi havia dues formes d’utopia: les concretes i les abstractes. Ambdues podien estimular la imaginació política o ser somnis però les utopies concretes eren més fortes perquè estaven connectades a la seva consciència històrica, relacionades amb les seves lluites concretes i servien com a esperances d’un col·lectiu o col·lectivitats emergents. En les nostres lluites del nostre dia a dia i en les diferents respostes que hi ha hagut a diversos dolors socials agreujats per la pandèmia poden arribar a contenir “petjades de l’utòpic”. Elements del nostre present que es poden incorporar i ajudar a tenir una utopia amb una major potencialitat a l’hora d’imaginar un futur millor possible, pel qual lluitar i sobretot pel qual viure.
Al llarg de l’article he defensat una utopia verda però no sols això, sinó que han de sumar-se moltes altres visions i propostes. Al meu cap durant la pandèmia van aparèixer algunes com poden ser una societat on treballem menys o ens haguem alliberat del treball, ciutats pensades per a les persones i no els cotxes, habitatge garantit, renda bàsica universal, major presència de les cures, un major sentit de comunitat, major control de l’economia, ciència i tecnologia per al servei de la societat, conviure millor amb el nostre entorn, uns serveis públics que cobreixin totes les necessitats inclosa la salut mental, organitzacions descentralitzades i cada vegada més locals, condemnar i assenyalar el masclisme, acabar amb el racisme estructural i tota diferència ètnica i de gènere… M’estic deixant moltes coses però com he dit abans això no va del que posi o deixi de posar en aquest article sinó que es construeixi col·lectivament.
En conclusió, la nostra tasca és dissenyar utopies concretes per a poder tenir un futur i deixar enrere la idea de sobreviure. Un futur que valgui la pena ser viscut i un principi d’esperança que ens mobilitzi. Perquè en cas contrari com bé explica Layla Martinez, si no ho fem nosaltres estarem vivint permanentment les utopies d’uns altres; o en camí de fer-ho. Mentre continuem perdent batalles polítiques, alguna cosa tenim encara per guanyar en aquest cas: un futur. A la nostra realitat hi ha motius per a creure, com les ja esmentades “petjades utòpiques”, i per deixar de repetir allò de “l’optimisme de la voluntat i el pessimisme de la intel·ligència”… Demostrar-nos que no sols hi ha optimisme de la voluntat sinó també optimisme de la intel·ligència.
Referències
Serra, Clara (2018) Leonas y zorras: Estrategias políticas feministas. Madrid. Catarata
Martínez, Layla (2020) Utopía no es una isla: Catálogo de mundos mejores. Madrid. Episkaia.
Muñoz, José Esteban (2020) Utopía Queer: Él entonces y allí de la futuridad antinormativa. Buenos Aires. Caja Negra.
Robinson, Andy (2020) ¿Puede el “new deal” verde salvar el planeta? CTXT. Disponible en: https://ctxt.es/es/20210101/Firmas/34588/Andy-Robinson-new-deal-capitalismo-Jason-Hickel-litio-Bolivia-minerales-extractivismo.htm (consultado 20 de enero de 2021)
Reyes, Luis Gonzalez (2020) El trabajo en las transiciones ecosociales. CTXT. Disponible en:https://ctxt.es/es/20201101/Firmas/34035/transiciones-ecosociales-limites-ambientales-luchas-ecologistas-Luis-Gonzalez-Reyes.htm (consultado 23 de enero de 2021)
Pollin, Robert (2018) Por un nuevo New Deal verde. New Left Review, 112, 7-30.
Santiago, Emilio (2020) Green New Deal, decrecimiento y exterminismo: notas para después de Trump. El Salto Diario. Disponible en: https://www.elsaltodiario.com/el-rumor-de-las-multitudes/green-new-deal-decrecimiento-exterminismo-trump (consultado el 10 de enero de 2021)
Contra el Diluvio (2020) Entrevista con Andreas Malm. Disponible en: https://contraeldiluvio.es/nuestra-lucha-es-la-de-una-fuerza-contra-otra-no-la-del-conocimiento-contra-la-ignorancia-entrevista-con-andreas-malm/ (Consultado el 21 de enero de 2021)
