Per Ivan Montemayor
Poques vegades un intel·lectual d’esquerres ha tingut l’oportunitat de posar en pràctica les seves idees o de conèixer de primera mà el funcionament de les institucions de govern d’un estat, un gran ajuntament o una comunitat autònoma. Normalment, el nostre hàbitat natural és o bé els grups de lectura on es duen a terme discussions bizantines (les famoses dissertacions sobre el sexe dels àngels mentre els turcs estaven a les portes de Constantinoble); o anant a l’altre extrem, els moviments socials i l’acció directa, la lluita més o menys combativa a peu de carrer, sempre susceptible de ser reprimida violentament per cossos antiavalots.
Naturalment, penso que tot és necessari i útil. Però l’autora de l’assaig va passar del Moviment de Resistència Global durant el canvi de segle, marcat per l’assassinat policial de Carlo Giuliani a Gènova durant una contra-cimera mundial, a ni més ni menys que ocupar el càrrec de consellera de Justícia, Drets i Memòria de la Generalitat de Catalunya entre l’octubre de 2022 i l’agost de 2024, en el govern presidit per Pere Aragonès.
Entre l’antiglobalització i la Generalitat, Gemma Ubasart va viure el moviment dels indignats, el 15M. A més a més, va ser la primera secretària general de Podem Catalunya (de febrer a octubre de 2015) i va formar part del Consell Ciutadà Estatal de Podem com a responsable de la secretaria de Plurinacionalitat.
He dedicat unes línies a fer aquesta short bio de l’autora perquè realment penso que no és una persona qualsevol. Formada en criminologia crítica, va tenir sota la seva responsabilitat les presons de Catalunya. Al nostre país les presons depenen de Justícia, com a la majoria d’estats europeus, mentre que a l’estat espanyol depenen d’Interior, com també la policia.
Les coordenades ideològiques i teòriques on es situa l’autora, com destaca Ricard Gomà en el pròleg, intenten combinar els dos corrents no tan distants. Per una banda, el republicanisme polític, ja sigui en la recuperació que en fa Toni Domènech a El Eclipse de la Fraternitat o bé el neorrepublicanisme de Philip Pettit. De l’altre, el garantisme penal d’arrel italiana, teoritzat sobretot per Luigi Ferrajoli. Si l’abolicionisme penal va aconseguir la seva màxima expansió a l’Europa del Nord, a casa nostra el garantisme ha germinat i proposa des de fa anys un retorn del dret penal a la ultima ratio, i per tant la reducció del sistema penal a la seva mínima extensió possible. Davant l’expansionisme penal, retornar a Cesare Beccaria. Com a resultat, els dos afluents desemboquen en un mateix riu que Ubasart anomena garantisme republicà.
Una de les grans virtuts de l’assaig és que ens recorda qui està a la presó. Les persones més pobres de la societat, les estadístiques són cristal·lines. La gran majoria de persones empresonades no són grans mafiosos ni assassins en sèrie, sinó que estan allà per delictes contra la propietat o per delictes relacionats amb el mercat de drogues. D’altra banda, més d’una dècima part són presos preventius, a l’espera de judici.
Val la pena repetir aquestes paraules que ens diu Gemma Ubasart:
“en estos momentos, las cárceles son el principal equipamiento público destinatario de personas con enfermedades mentales, discapacidades intelectuales y adicciones (…) Esta realidad arroja datos preocupantes. Por poner un ejemplo, en Catalunya la mitad de los internos tienen problemas de salud mental;”
Combinar una política despenalitzadora i alhora reinseridora, és possible? Segurament, és l’única opció viable. En un moment, com diu Garland, on l’ideal de la reinserció social ha mort i és substituït pel control i la gestió del risc, potser ens és útil ressuscitar la reinserció com a eina de combat. Sempre recordant, com diu l’autora, que reinserir a través de la presó és com intentar aprendre a nadar dintre d’un submarí.
Si bé, des de la criminologia crítica d’arrel marxista s’ha criticat per activa i per passiva el concepte de reinserció social, es plantejable recuperar-la de forma possibilista com a eina per desenvolupar el projecte del garantisme republicà. És possible avui la reinserció social? Evidentment, moltes reformes positives, humanistes, com la introducció de les alternatives a la privació de llibertat o la justícia restaurativa es justifiquen amb la capacitat més gran de reduir la reincidència i el seu potencial reinseridor.
Finalment, es podria qüestionar si durant la seva estada al despatx de consellera Ubasart pogué practicar o no una política veritablement antipunitivista. El que sabem segur és que el seu mandat es va desenvolupar en unes condicions poc adients per les grans reformes: tensada per la mort d’una treballadora de la cuina de la presó de Mas d’Enric. Sens dubte, Ubasart va apostar pel medi obert i el retorn en semillibertat, a través de polseres geolocalitzades.
Fem una comparació. Victoria Kent va ocupar el càrrec de directora general de Presons entre 1931 i 1932, durant la II República. Cal recordar que el seu marge temporal va ser també breu. Durant un any i dos mesos de mandat, l’advocada radical-socialista va visitar les presons per a inspeccionar-les. Recordem a Kent per les primeres reformes per millorar les condicions penitenciàries, eliminant els grillons i permetent permisos familiars. Les presons eren espais insalubres i la república havia de posar llum a les fosques cel·les.
Crec que Gemma Ubasart va intentar seguir el fil roig de Victoria Kent, i moltes haurem de continuar la lluita per dignificar la vida humana. Dins i fora de les presons.
