(Imatge de la Vaga de la Canadenca, 1919, Exposició del Museu de Història de Catalunya)
– He decidit que deixo la feina.
Un dissabte al matí vaig quedar amb una amiga. Feia temps que no la veia. La distància entre Manresa i Barcelona i els horaris de feina no ajudaven.
Ja feia temps que ho deia. La seva feina com a enginyera en un sector altament especialitzat relacionat amb la robotització no estava mal remunerada, però el retorn a la pressencialitat post-confinament i la manca de flexibilitat, a més de l’ansietat i les responsabilitats l’havien acabat “cremant”. Me comenta que a la seva feina podria haver un efecte contagi i que després de la seva sortida en podrien venir més d’altres companys.
Tot això em va sorprendre perquè feia dies que en el mitjans mainstream s’havien colat notícies sobre un fenomen que pensava que era exclusiu dels Estats Units. The Great Resignation, és a dir, el gran abandonament massiu de llocs de feina. Segons dades del U.S. Bureau of Labor Statistics (citar), quatre milions de nord-americans van renunciar voluntàriament a la seva feina al Juliol de 2021, molts d’ells relacionats amb les industries tecnològiques o de la salut, la majoria d’ells són adults d’entre trenta i quaranta-cinc anys. La tendència a renuncia a llocs de feina ha anat avançant i rebentant records durant els mesos posteriors i expandint-se a altres indrets com Itàlia o la Xina.
Fem una ullada a com es desenvolupa la Gran Dimissió a les xarxes. Al fòrum de Reddit anomenat r/Antiwork hi participen més d’un milió d’usuaris, fent comunitat, compartint experiències i consells per a renunciar a les seves feines[i]. En el fòrum es poden trobar usuaris que donen consells a altres per tenir el coratge d’abandonar les seves feines i també per enfrontar-se als seus caps. Tots els comentaris mostren un gran rebuig al que l’antropòleg David Graeber[ii] va denominar tècnicament com a “treballs de merda”.
Però, per què milers i milers de persones estan abandonant els seus llocs de treball? Per què gent de diverses ocupacions tenen el mateix impuls de dir “ho deixo”? De què, exactament, és símptoma la “Gran Dimissió”?
L’accés al teletreball i a una major flexibilitat, o bé a ajudes econòmiques per suplir la manca de treball durant el confinament ha fet que a pesar de les dificultats pròpies de la pandèmia aquests darrers dos anys, molts treballadors hagin pogut experimentar una situació vital diferent al treball presencial. La tornada a la nova normalitat és complicada. Així ho reflexionava el Premi Nobel d’economia Paul Krugman[iii] en un article al New York Times:
“Quan alguna cosa —diguem-ho, una pandèmia mortal— els obliga a sortir de la seva rutina, s’adonen del que han estat suportant. I, pel fet que poden aprendre de l’experiència d’altres treballadors, potser hi ha un multiplicador de renúncies, gràcies al qual la decisió d’alguns treballadors de renunciar acaba per induir altres treballadors a seguir el seu exemple.”
Un podria pensar que aquesta seria una tendència pròpia de certes classes mitjanes o professionals, ultra-formades i amb bones condicions laborals. En cap cas és així. Des de fa mesos els empresaris s’han quedat esparverats amb la manca de força de treball en diversos sectors, tant en la producció, la distribució o els serveis. De fet, aquest mateix estiu va ser notícia la manca de cambrers a diferents zones turístiques de l’arc mediterrani. Els empresaris acusaven als treballadors de ser mandrosos: “La gent ha rebut ajuts com els ERTO i està millor a casa que treballant”[iv]. La resposta, en molts casos, no pot ser altra que sí, efectivament, la gent està millor a casa que treballant.
Una setmana abans del cafè que relatava abans, vaig anar a Mallorca a veure els meus pares. El meu pare va treballar durant la seva joventut arreglant màquines recreatives, com pinballs, billars o futbolins. Agafava una furgoneta de l’empresa i creuava la illa per arreglar màquines d’hotels i locals repartits per tota la geografia del sector turístic mallorquí. Un dia, tornant de treballar, el conductor de la furgoneta va agafar malament una corba i l’automòbil donà tres voltes de campana. El meu pare va rebre una forta lesió a la mandíbula, va perdre molts dents i amb el pas del temps va haver de portar dentadura postissa. L’empresa es va desentendre i no va acceptar que es tractava d’un accident in itinere i per tant, responsabilitat seva. No puc evitar dir que aquesta vivència m’ha marcat profundament. El capitalisme turístic de la meva terra està construït sobre el dolor, sobre milers d’esquenes trencades. És impossible no tenir ressentiment de classe.
D’aquesta experiència traumàtica, ja han passat gairebé trenta anys. En ple revival nostàlgic dels anys vuitanta, el meu pare va decidir tornar a usar una emissora de ràdio i tornar a ser radioaficionat. De fet, encara que ara soni prehistòric, els meus pares es van conèixer a través de la ràdio.Per estrany que sembli, aquest hobby li ha permès un contacte social amb gent de la nostra classe. I amb un sector clau en el capitalisme de plataformes actual: la distribució. Els conductors li expliquen com treballen en maratonianes jornades de deu hores, en condicions pèssimes. Com es queden tirats en meitat del fred de l’Europa del Nord, mentre intenten no encendre la calefacció per reduir el cost del combustible. “Cada cop hi ha més conductors que ho estan deixant”, li expliquen al meu pare.
Dir que els països perifèrics produeixen i els centrals consumim és una mitja veritat. La globalització neoliberal necessita organitzar grans cadenes logístiques per assegurar que els subministraments arribin d’una punta a l’altra del planeta. Amazon sense camions no és res, només una mera pàgina web. Sí, amics, la famosa economia digital era ben material. Com explica Razmig Keucheyan[v] a Les necessitats artificials, el consumisme occidental necessita que tot arribi a temps. Podem pensar en la complicada operativa logística del Black Friday. Els magatzems i els clústers han substituït les fàbriques i el valor de l’equipament tecnològic del sector logístic ha augmentat un 187% des del 1982 al 2009, mentre que el fabril a penes un 56%. El proletariat logístic és una clau estratègica del capitalisme de plataformes.
Cal no oblidar que els riscos de la precarietat laboral que s’ha vingut desenvolupant en les darreres dècades han afectat de forma greu a la salut física i mental de les classes populars. Les diverses reformes laborals han esmicolat el poder dels sindicats per a protegir els treballadors i han generat un ambient d’incertesa i temporalitat que deixa fora a capes del que podríem denominar com a precarietat metropolità de la protecció laboral legal que tenen els treballadors estables. La devaluació de les condicions de treball, com explica Guy Standing[vi] és la devaluació alhora de la ciutadania, de manera que els treballadors precaris són ciutadans de segona.
A més a més, un treballador precari té pitjor salut mental que una persona en situació d’atur, segons l’estudi psicològic realitzat per Blanch[vii]:
“L’evidència persistent d’uns efectes psicològicament encara més devastadors en l’ocupació temporal involuntària que a la mateixa desocupació es pot explicar considerant que la vivència de la desocupació comporta la certesa de “tocar fons”, de “pitjor impossible” i que qualsevol canvi futurible apuntarà “ millor”; mentre que la “por de perdre la feina” beu de la incertesa i retroalimenta la inseguretat percebuda.”
Potser podríem entendre les dades de manca de força de treball ens mostren potser una pràctica individual per escapar de l’explotació laboral i dels riscos associats a la feina. Allà on és poc útil l’organització sindical i existeixen tremendes dificultats per fer vagues efectives, estalviar i deixar la feina pot ser una estratègia potser intuïtiva de rebuig a les condicions de treball. Es pot convertir tot això en una gran vaga invisible? És massa d’hora per afirmar això, però la impugnació es fa més intensa.
Nogensmenys, tota aquesta onada de renúncies a llocs i feina i de preocupació empresarial per manca de mà d’obra ha passat alhora que es viu un augment de la conflictivitat laboral, tant als Estats Units com a l’estat espanyol. Com explica Poloi[viii], l’Striketober dels estatunidencs coincideix amb les vagues que s’han anat estenent per la península, i podem destacar la molt recent vaga del metall a la badia de Cadis. Els vaguistes gaditans han hagut de suportar una forta repressió policial, i no es pot descartar una multiplicació dels conflictes en l’escenari inflacionista post-pandèmia, amb complexes negociacions de convenis col·lectius. Uns deixen la feina, altres fan vaga, però el treball travessa a tothom.
L’ètica del treball i la identificació biogràfica amb la ocupació es troben en una crisi molt forta, i la lleialtat dels treballadors cap al treball assalariat ha patit una forta erosió. Abans, al DNI hi constava la feina, la identitat estava forjada per l’ofici. Però el propi capitalisme desregulat ha acabat desfent aquesta identificació: tot el que era sòlid s’esvaeix a l’aire. Aquesta erosió de la disciplina laboral podria ser la senyal d’una tendència que no es resol només amb salaris més alts sinó amb la reapropiació del propi temps.
Per tant, crec que és important que les forces de transformació social no defugim d’entendre el potencial d’aquest clima de rebuig al treball assalariat combinat amb un fort desig de viure la pròpia vida. Si mirem cap enrere, un dels grans èxits del moviment obrer català va ser la consecució de las jornada laboral de vuit hores, assolida gràcies a l’esforç de la Vaga de la Canadenca del 1919. L’estat espanyol va ser el primer estat d’Europa en reconèixer aquest dret. No és poca cosa.
És la tasca del nostre moment, i per debatre sobre aquesta escletxa que es va fent més ample, necessitem no descartar cap de les eines que tenim disponibles per afrontar la situació: la Renda Bàsica Universal, la rebaixa de l’edat de jubilació, la jornada laboral de quatre dies, la pujada del salari mínim o la creació d’un autèntic exèrcit d’Inspectors de Treball (actualment només hi ha 2000 inspectors per tot l’estat). Tal vegada les dimissions de treballadors haurien de ser un motiu per no ser pessimistes i trencar l’espiral de nostàlgia que ens manté paralitzats. El fantasma del rebuig al treball recorre el món.
Referències
[i] https://www.teenvogue.com/story/reddit-antiwork-viral
[ii] Graeber, D. (2018). Trabajos de mierda. Grupo Planeta.
[iii] Paul Krugman: “Wonking Out: Is the Great Resignation a Great Rethink?”. The New York Times, https://www.nytimes.com/2021/11/05/opinion/great-resignation-quit-job.html
[v] Keucheyan, K. (2021). Las necesidades artificiales. Como salir del consumismo. Madrid: Akal.
[vi] Standing, G. (2011). The precariat: The dangerous new class. London and New York: Bloomsbury Academic.
[vii] Blanch, J. M., & Cantera, L. M. (2009). El malestar en el empleo temporal involuntario. Revista de Psicología del Trabajo y de las Organizaciones, 25(1), 59-70.
