Per Miquel Rosselló i Ivan Montemayor
“Hem après a ser rèptils savis, a la cortesana, en comptes de ser sobirans”
Gabriel Alomar, 1911
Coordenades per entendre una illa
La visió que des de Catalunya es té de la realitat illenca moltes vegades es troba condicionada per una sèrie de prejudicis o llocs comuns que denoten una certa falta de traducció de la política mallorquina (i per extensió, de la balear i inclús la valenciana).
La política mallorquina no és un mer apèndix de la catalana, a pesar de que per raons culturals, històriques i econòmiques les dues societats tenguin vasos comunicants. La nació mallorquina té les seves pròpies correlacions de forces que fan que no sigui un calc de la catalana, a pesar de que òbviament que tot el que succeeix política i culturalment té un impacte molt significatiu.
Encara que moltes persones a Catalunya tenen la curiosa mania de referir-se a Ses Illes, la idea de Illes Balears és un concepte que se’ns fa molt estrany per entendre les nostres identitats nacionals, culturals i polítiques. La noció d’allò Balear, en principi ens referencia a una entitat creada i postissa sense unitat identitària ni comunitària. L’històric militant mallorquinista Damià Pons va intentar posar d’ordre al nostre trui identitari fent esment a una triple realitat nacional: sentimental, politico-administrativa i cultural. En primer lloc, segons en Damià tenim la nació sentimental, és a dir, Mallorca, la nostra illa estimada. Després, una realitat política i institucional que implica a totes les Illes, tant Balears com Pititüses, que ja la podem identificar amb l’històric Regne de Mallorca. Finalment, tenim una llengua i en general una cultura compartida amb la resta dels Països Catalans.
Hi ha un cert discurs que situa a Mallorca dins un marc conservador. Bé, idò Mallorca tampoc és un espai essencialment conservador ni assimilat a les lògiques i discursos del marc estatal. No gosaríem posar-nos a discutir si Mallorca és més o menys conservadora que Catalunya, però com a diferència cabdal hem de deixar clar que no hem tingut un procés de construcció de les institucions marcat pel catalanisme conservador, com és el cas català amb Jordi Pujol. La defensa del fet nacional a Mallorca ha estat (i és) una causa eminentment d’esquerres, vinculada amb les lluites socials i especialment amb la defensa del medi ambient. El mallorquinisme conservador és minoritari i ha estat tradicionalment un aliat del Partit Popular en la seva visió folklòrica de la nostra societat.
Mallorca és una illa a la perifèria d’un estat que ha estat tradicionalment centralista, però que compta amb institucions pròpies com els Consells Insulars i amb forces polítiques que lluiten per la llengua, la transició ecològica, la igualtat de gènere i els drets laborals de totes les treballadores. Una illa condicionada pel desenvolupament del turisme de masses, ara en hores baixes com a conseqüència de la pandèmia de la COVID-19.
Quines són les coordenades en les que se mou el sobiranisme mallorquí? Què pot aportar en la conjuntura actual? Per fer això hem de fer un repàs d’on ve el sobiranisme insular. Primer hauríem de fer una mica de genealogia de l’autonomia. A Balears ha governat el Partit Popular des del 1983 fins el 1995, quan va haver-hi el primer govern de coalició d’esquerres i que, des d’aquest moment, s’han anat alternant al poder amb els populars, qui mantenien una posició hegemònica. Cal entendre que el PP balear ha jugat diferents papers des de la transició que el distancien de la mera reivindicació espanyolista o anticatalanista. És més, la pròpia configuració autonòmica i lleis centrals com la Llei de normalització lingüística van ser fetes pel propi Partit Popular, nucli central del consens de la política illenca basada en un regionalisme conservador. La idea, resumida per Joan Pau Jordà, és una mica la noció constituent d’una oligarquia que construeix part de l’autonomia amb la idea de “que facin les classes en català, mentre no es fiquin on construïm els hotels”. Aquest consens es fossilitza amb el primer govern autonòmic i el “canyellisme”, dit així degut al primer president illenc, Gabriel Cañellas.
Aquest primer pacte de govern va ser signat, com ens indica Joan Pau Jordà, “al despatx de Carlos March a Madrid, i per a la seva gestació van ser decisives les intervencions dels poders fàctics vinculats a la Mallorca conservadora[i]. L’esmentat March (de la Banca March), Gabriel Escarrer (dels hotels Sol Melià), Francesc Albertí (president de la confederació empresarial), Abel Matutes (Grup Matutes) o Pau Català (president de la cambra de comerç) són alguns dels prohoms que van ajudar a forjar l’acord. Amb aquesta base es van posar les bases d’una Cultura de Transició a la mallorquina: cleptocràcia, política al servei dels grans hotelers i l’especulació urbanística, retòrica anticentralista, exaltació folklòrica i certes concessions a l’oposició, especialment en matèria lingüística i de protecció del territori”. D’aquesta manera, els populars forgen una hegemonia illenca que es condensa en les institucions pròpies, limitant l’acció de l’esquerra en els successius governs progressistes existents.
Aquí hi ha un fet important a destacar i ja apuntat: Mallorca no és una illa de la calma conservadora i “pepera”. És cert que hi ha una hegemonia conservadora molt present a l’illa, però no s’ha de menystenir les forces d’esquerres que han governat (i governen, tot i les seves contradiccions) a l’Illa. Les esquerres han aconseguit consolidar polítiques estratègiques de l’illa, com la protecció del territori, la defensa de la llengua o el progrés en drets socials i de les minories. De la mateixa manera no s’ha de d’oblidar una societat civil que ha estat activa i, a més, ha estat avantguarda molts cops d’experiències que a altres llocs (com al Principat) no es tenien.
Parlem dels governs d’esquerres i, més concretament i en detall, del primer: sorgit a finals dels anys 90, en plena travessia en el desert de l’esquerra davant Aznar, després de la caiguda del Mur i, a més, després de 16 anys d’hegemonia canyellista. Així, el Pacte de Progrés –com s’anomenà a la coalició– esdevé un fenomen a contrahistòria. Mentre a Catalunya es consolidava el pujolisme i el que representava el PSUC s’anava dissolvent, a Mallorca es crea un govern on el PSIB-PSOE no tenia la majoria i on entren a governar per primera vegada el sobiranisme d’esquerres, l’ecologisme i l’esquerra post-comunista.
Al cap i a la fi, sota la presidència socialista hi havia un comunista que era conseller de Treball, una política verda controlant Medi Ambient, un poeta catalanista dirigint Cultura i una farmacèutica d’una ONG a Sanitat. Ara bé, hem de ser fidels a la realitat: aquest govern és possible sols perquè Unió Mallorquina, el nacionalisme conservador illenc i aliat natural del PP, decideix, per interessos partidistes, canviar de bàndol i donar suport a les esquerres. Així, es pot dir clarament que els governs d’esquerres (fins al 2015) són resultat de la reorganització de determinats grups de les elits i de factors conjunturals de canvi progressista de la societat. Per tant, tenen un àmbit limitat d’acció.
Alhora, aquestes forces d’esquerres moltes vegades s’han vist dins contradiccions elevades quan estan dins el govern respecte els moviments socials on molt del seu contingut sorgeix. Així, els partits d’esquerres arriben al govern sempre amb simbiosi amb els moviments socials ecologistes, mallorquinistes i sindicals. Ara bé, un cop al govern no s’articulen en un bloc històric –per dir-ho en termes gramscians[ii]– que permeti transformar les Illes. Moltes vegades les limitacions estructurals per arribar a fer unes polítiques de canvi profund ha debilitat el propi bloc progressista i aquest no ha estat capaç de mantenir la seva unitat orgànica. Per altra banda, el replegament local[iii] [1] o a les reivindicacions particulars de cada moviment social ha fet que manqui la capacitat pragmàtica i estratègica de la unitat. Uns i altres, han generat que el progressisme polític de les Illes no hagi sabut mantenir la tensió creativa [iv][2] que els permet tenir un peu a les institucions i un peu al carrer i ha perdut molts cops l’horitzó d’estendre la seva base sense perdre l’origen. Així, les esquerres es veuen amb un peu a les limitacions pròpies d’unes institucions i unes elits hostils i, per altra banda, amb una tensió irresoluble amb les moviments socials. Aquesta contradicció els ha impedit consolidar-se com espai més enllà de la subalternitat del PSOE i amb capacitat d’hegemonitzar la política illenca.
Dins aquest espai d’esquerres destaca el Partit Socialista de Mallorca (el PSM). Aquest partit de llarga tradició ja neix amb una immensa diversitat ideològica al seu interior. El PSM, més que un partit, esdevé a la seva llarga historia com un paraigües de lluites socials i d’altres formacions. Així, el PSM sempre ha estat el partit majoritari a l’esquerra del PSOE i ha cercat, amb més o menys èxit, aglutinar sensibilitats diferents al seu entorn basades amb la idea del mallorquinisme, l’autodeterminisme i l’ecologisme.
El fenomen del PSM, tot i defensar el fet nacional mallorquí, va més enllà de la qüestió territorial. Baix les sigles del nacionalisme mallorquí es va ser capaç d’articular tot una política de defensa del territori i de l’ecologisme com a punts nodals. Així, abans de l’existència dels partits verds, el PSM ja defensava la necessitat de protegir el territori, fent-se seva la marca ecologista a l’illa. Així, l’articulació entre ecologisme, socialisme i defensa nacional el porten a ocupar una certa centralitat discursiva de l’antifranquisme illenc i, després, de l’espai a l’esquerra del PSOE. D’aquesta manera, el PSM esdevé la força hegemònica a l’esquerra dels socialistes, obligant al partit Verd o Esquerra Unida a sempre un discurs pròxim al mallorquinisme. Així, el PSM esdevé, com apunta Antoni Trobat, més roig que ERC, més nacionalista que Iniciativa i més institucionalista que l’Esquerra Independentista.
Així, el tarannà pragmàtic, la defensa del socialisme democràtic, l’autodeterminisme, el nacionalisme mallorquí fora de les lògiques catalanes (tot i reivindicar la unitat cultural) i una articulació plural amb aliances amb moviments socials van fer del PSM el partit de resistència. Així, tot i enfrontar-se a les contradiccions d’estar a un govern hostil o aguantar difícils travessies a l’oposició, sempre ha estat present en les millores estratègiques de Mallorca, permetent les bases axiològiques de nous consensos populars que, mica en mica, han emergit de manera irreversible. L’era Bauzá i les mobilitzacions de l’any 2013 són un bon exemple.
La lluita contra el TIL com a moment populista
Durant el cicle de lluites que han marcat la vida política de les dues darreres dècades, hi ha dues grans corrents de fons a destacar. Una comença a Madrid el dia 11 de Maig de 2011, amb el moviment dels indignats. L’onada portarà a un desig de nova política, que formacions polítiques com Podemos o diverses candidatures municipalistes provaran d’articular i canalitzar cap a projectes transformadors de les institucions. L’altre és el procés català pel dret a decidir, que neix com a resposta a l’esgotament de la millora de l’Estatut amb la Sentència que el Tribunal Constitucional va emetre l’any 2010. L’1 d’Octubre suposa un moment de mobilització massiva i democràtica que es confrontada amb una forta repressió i l’aplicació de l’article 155.
Mallorca, però, pren distància dels dos moviments degut a una ruptura del que era el bloc central hegemònic: la dreta conservadora. Aquesta ruptura de la Cultura de Transició a la mallorquina ve protagonitzada per la majoria absoluta de José Ramón Bauzá. El PP arriba amb una majoria absoluta al govern però desgastat per múltiples casos de corrupció. Això provoca que el sector més anticatalanista i liberal assumeixi el poder dins el partit i lideri el govern. Ara bé, l’arribada d’aquest govern Bauzá, amb polítiques més liberals i poc autocentrades, provoca la ruptura de la unitat orgànica d’aquell conservadorisme regionalista, ja amenaçat per les lògiques de desgast dels consensos dels anys de la transició. Idò bé, podem dir que després de l’era de Bauzá hi ha gran ruptura en la dreta mallorquina: entre els sectors més espanyolistes i negacionistes de la unitat de la llengua i un PP que intenta recuperar el regionalisme moderat, representat per Biel Company, vicepresident amb Bauzá, o per l’escissió de Jaume Font que es concretarà amb Proposta per les Illes (El Pi).
La política mallorquina té aquestes paradoxes surrealistes, que porten a Esperanza Aguirre a considerar a Biel Company, que ara és secretari general de Partit Popular de les Illes, com un “pancatalanista que no quiere se enseñe español en el colegio”. Alhora, no oblidem que, Cristòfol Soler, qui va ser president del Govern amb el PP, el successor de Cañellas, és qui acaba fundant l’Assemblea Sobiranista de Mallorca (l’equivalent a l’ANC a l’illa) durant l’era Bauzá.
Així, lluny d’emmarcar el cicle polític a sols el 15-M o el Procés, faríem bé de comprendre altres experiències contrahegemòniques perifèriques. La ruptura dels consensos entorn a la llengua (i altres) rompen el sentit comú illenc que permetia aquella hegemonia dels populars a les Illes. Aquesta particularitat illenca fa que les mobilitzacions centrals es moguin en termes radicalment diferents a la resta de pobles. La vaga educativa del 2013 és l’exemple més paradigmàtic. Anem a fer genealogia del conflicte educatiu a Mallorca i les Illes. A l’inici del curs 2013 es convoca una vaga educativa indefinida per demanar millores al sector educatiu i en contra de la política lingüística a les aules contra la immersió que vol imposar el Govern Bauzá. La vaga és la culminació d’anys de moviments previs, com els llaços per la llengua (per defensar el català a les aules) o el moviment de La Crida i les camisetes verdes. El punt més àlgid arriba el 29 de setembre d’aquell any, amb una manifestació de més de 100.00 persones pels carrers de Palma, la més gran de la història. Acabada la vaga, el conflicte continua amb la vaga de fam de Jaume Sastre o altres reivindicacions constants. Així, durant més de dos anys, cada dimecres, les escoles, instituts i carrers s’omplien de camisetes verdes.
Primer, des de l’exterior podria semblar que la lluita educativa de Mallorca seria el típic conflicte sindical o sectorial, és a dir, un moviment contra les retallades i l’austeritat. Ara bé, com s’explica que un moviment sectorial provoqui la manifestació més gran de la història democràtica de les Illes? Una altra lectura seria que és un moviment identitari, de defensa de la llengua. Ara bé, com és que persones que mai s’havien mobilitzat per aquest motiu, de sobte, esdevenen centrals en la lluita? Així, el conflicte educatiu va més enllà de les simplificacions que se’n puguin fer.
Els motius diferencials són de forma i de fons. Comencem pels primers: la lluita educativa no segueix la estructura sindical clàssica. Un nucli important de docents s’adona que els canals de negociació i reivindicació estan clarament mediatitzats per les institucions. Per dir-ho en paraules de Poulantzas[v], els canals sindicals es sentien inclosos dins la pròpia estructura de reproducció de les relacions de dominació-subordinació i els docents sols podien participar com a tals, com a docents, segmentats d’unes reivindicacions més àmplies i més profundes que la societat illenca sentia i necessitava. Per aquest motiu, els docents de cada centre s’autorganitzen en assemblees on prima la descentralització de l’acció combinada amb una coordinació a nivell illenc. Des de cada centre i cada poble s’adapten les condicions de mobilització a les seves possibilitats i s’innova en les formes de protesta: tancaments nocturns dins les escoles on es feia formació en protesta, excursions reivindicatives… Així, una nova forma d’organització en l’àmbit educatiu, hereva de les experiències assembleàries i de la forma de mobilització del 15-M i moviments anàlegs, va néixer i va possibilitar el que vendria just després.
Així, ens movem al fons de l’assumpte. Efectivament, la reivindicació educativa era contra les retallades, per una millora de les ràtios, etc. Ara bé, les assemblees de docents van articular aquestes reivindicacions amb l’atac al consens lingüístic i social que Bauzá havia provocat. El punt nodal de l’articulació va ser el Decret del Tractament Integral de Llengües o TIL, que venia precedit per atacs constants contra la llengua. Mica en mica, van esdevenir el moviment contrahegemònic per excel·lència de la societat illenca. Molts ens vam formar i socialitzar políticament de les assemblees als instituts i escoles i vam fer les primeres passes polítiques anant a una reivindicació dels docents. Així, gran part de la societat que havia estat inactiva fins llavors, es forma per primer cop en aquelles assemblees i en aquelles tancades. En altres paraules, la lluita esdevé un esdeveniment central en la vida política de molts joves (i no tant joves).
Les mobilitzacions del 2013 tenien dos pilars: la defensa de l’educació pública i la demanda de la frenada del TIL. D’aquesta manera, generava una cadena d’equivalència entre un consens present i que connectava amb la identitat illenca, la llengua catalana com a llengua de cohesió, i les reivindicacions sectorials. Això permet que, com diria el sard, una reivindicació purament “econòmica-corporativa” esdevingui política. Així, i per anar per parts, hi ha un primer moment d’organització d’una realitat social: els docents a través de les seves assemblees. Aquestes assemblees, en la mesura que connecten amb el descontent amb el govern Bauzá, articulen solidaritats que comencen dins els propis centres, a escala petita: pares i mares, famílies, estudiants… fins a esdevenir un moviment de ruptura. De sobte, el que va començar essent un moviment contra un model educatiu i en favor de reivindicacions laborals acaba representant una frontera de Mallorca contra “el desgovern”. Aquest moviment s’incrusta dins tots els elements de la societat: la gent penjava als balcons teles verdes, les festes populars es ressignifiquen i es polititzen…
Molts sectors de la dreta van veure una contradicció enorme: gran part de les persones mobilitzades no es trobaven en contra d’un model de trilingüisme o de més anglès a l’educació. Així, per què es manifestaven? Perquè la lluita contra el TIL va sobrepassar el TIL mateix i va esdevenir una lluita del poble contra un govern que li donava l’esquena. Així, el debat no era el TIL sinó aquell “setge mutu” de dues formacions hegemòniques polaritzades i en lluita. Quan se li demanava a la gent perquè eren allà solien respondre “perquè estic contra el Govern Bauzá”, “pel futur dels meus néts”, “perquè l’educació és el pilar de la societat”, “perquè ens escoltin”…
Així, aquells professors havien organitzat el pols que sindicats i partits eren incapaços de fer: replantejar les coordenades de la política on un particular (ells, els docents) passaven a representar gran part dels mals de les Illes, curables des de la defensa d’una identitat nova basada en elements com una llengua de cohesió i centrat en una educació pública i de qualitat. Va esdevenir un moment autocentrat, però transversal, ampli i obert a debat dels seus principis, mantenint un equilibri col·lectiu davant el repte: desfer-se del govern conservador de Bauzá.
La lluita educativa per tant ni era una lluita per la llengua, essencialista en una identitat única mallorquina, ni era una lluita laboral, vehiculada per sindicats o estructures anàlogues. Anava molt més enllà. Així, el TIL va rompre el paradigma, va ser la prova que per articular un moviment sobiranista ampli –entenent sobiranisme com una necessitat de plantejar els problemes propis des de la radicalitat democràtica– no és necessari, primer, apuntar fora de casa: el treball comença capacitant-nos davant les nostres elits, com va ser el govern Bauzá.
Alhora, que per guanyar no s’ha de traslladar una idea de mallorquinitat basada en els axiomes clàssics, sinó què es pot guanyar articulant elements de cohesió i de nous consensos, com la llengua, i articulats amb demandes de defensa dels serveis socials i públics estructurants de la societat, com va ser l’educació. Al cap i a la fi, els que estaven retallant les hores de català a l’escola eren els mateixos que estaven retallant l’educació pública.
El sobiranisme illenc sempre havia estat minoria si la pregunta era independència-Espanya. A més, dins l’eix de les esquerres també ocupava un lloc subaltern al PSOE. Ara bé, el TIL va obrir una finestra nova. De fet, el fracàs del PP va ser intentar emmarcar el debat educatiu en un eix catalanistes-espanyols i es van trobar que el tema no era aquest, sinó mallorquins-govern. El TIL, en altres paraules, esdevé un moment pel poble que s’articula des de Mallorca, per tant, des d’una idea sobirana, i des de l’educació pública i la defensa dels serveis, per tant, des dels axiomes típics del republicanisme.
Així, ofereix una oportunitat d’hegemonia de l’esquerra al sector sobiranista mallorquí. La prova varen ser les eleccions: Més per Mallorca, la coalició sobiranista i ecologista que es crea al mig de l’era Bauzá, guanya a la Part Forana (els pobles de Mallorca) i aconsegueix governar durant dos anys la batllia a Ciutat (la primera batllia republicana des del final de la Segona República).
Crisi del centralisme i aliances confederals
Tot això ens catapulta cap al present, en un moment que mostra totes les contradiccions d’un estat que està molt lluny de ser el estado más descentralizado del mundo, que encara té presos polítics i que és massa tancat com per integrar les demandes de tots pobles que hi viuen. L’existència de les Comunitats Autònomes representa una certa descentralització de competències, però no un sincer reconeixement de sobirania popular.
Com explicaven en Roc Solà i en Xavier Granell, el model autonòmic es troba superat per les circumstàncies en una triple crisi que s’ha desenvolupat durant la darrera dècada: una crisi social, una crisi de manca de legitimitat democràtica i una gran crisi socioeconòmica. Com ens expliquen els autors, l’atac contra el desenvolupament de les autonomies és al mateix una limitació de la capacitat d’ampliar l’estat del benestar:
“El model de finançament autonòmic també es trenca perquè les retallades de l’anterior crisi van recaure sobre les autonomies. I és important insistir en que les autonomies -que estan lluny de ser estats membres d’una federació, com defèn el PSOE- sostenen l’Estat de benestar o, millor dit, és la forma concreta a partir de la qual s’ha construir al nostre país l’Estat de benestar, al tindre les competències d’educació, sanitat i serveis socials. És important destacar-ho perquè no poques vegades el discurs de la dreta atacant les autonomies (tant des dels seus partits com des dels seus mitjans), és un discurs que ataca -perquè no s’atreveixen a fer-ho frontalment- el sistema públic de benestar.”
Tanmateix, el nacionalisme espanyol insisteix en una visió tancada i centralista, on “Madrid és Espanya dintre d’Espanya”. També veiem com l’abandonament de l’Espanya buidada va fer aparèixer forces com Teruel Existe.
Lamentablement, hem vist com el model centralista es clarament ineficient en la conjuntura actual. Ho hem comprovat amb l’evolució de la gestió de l’estat d’alarma i especialment amb les mesures socials per a enfrontar la pandèmia. L’Ingrés Mínim Vital ha resultat ser caòtic i les seves limitacions tenen molt a veure en no haver prevista una implementació de la política pública en una altra escala. Els governs autonòmics són els que han desenvolupat les Rendes Garantides, a partir de que fos creada pel Govern Basc l’any 1989. Quin sentit tenia començar de zero una nova ajuda, enlloc de reforçar financerament i simplificar els tràmits de les Rendes ja existents?
D’altra banda, la pionera regulació dels lloguers que ha portat a terme el Parlament de Catalunya, a partir del seu dret a desenvolupar el seu Dret Civil propi, és una mostra de com l’exercici de la sobirania pot consistir en fer passes cap una societat més igualitària. Doncs l’accés a l’habitatge és un dels principal problemes dels mallorquins, especialment dels joves. Així, recentment, s’ha presentat l’organització juvenil Mallorca Nova que a la seva ponència ideològica aposten per una regulació valenta dels lloguers i l’expansió de l’habitatge públic. El que queda per veure és com se pot fer ús de les eines actuals de Mallorca per poder fer efectiva aquesta regulació (com el Dret Civil propi) i com el jovent i el sobiranisme hi pot jugar un paper en tot plegat.
En aquests moments, davant la situació que hem descrit, el sobiranisme mallorquí es troba en una cruïlla on està refent els seus axiomes. En els darrers mesos han sortit noves experiències des de Mallorca que són dignes de mencionar. Un clar exemple és “Cartografiant el futur”, les jornades de repensament impulsades per Més per Mallorca. Alhora, s’han constituït els joves de Mallorca Nova, que titulen la seva ponència com “un nou mallorquinisme” i que assumeixen una lògica plural i oberta del sobiranisme. El seu sobiranisme no sols té una mirada fora de Mallorca, sinó que s’inicia des del territori: capacitant políticament a Ajuntaments (així, assumint un municipalisme que ataqui el model centralista de la Llei Montoro) i al Consell de Mallorca (que marquen com òrgan constitutiu “d’una estructura confederal” de les Illes). Alhora, el seu sobiranisme ve d’una idea d’emancipació i de radicalitat democràtica.
Així, Mallorca Nova diu a la ponència que “volem l’emancipació de totes les opressions, per això hem de poder decidir sobre tot”. I a més, ho fan des d’una lògica allunyada d’identitats tancades, sinó que entenen la identitat mallorquina com la pròpia construcció des de l’emancipació. Per això diuen que “ens volen fer creure que nosaltres no existim, que som individus sense cara. Ara bé, aquest “nosaltres” mallorquí existeix perquè existeix la divisió per privilegis: som les kellys, som els estudiants precaris, som els falsos autònoms, som els treballadors explotats, som les dones maltractades, som els Queers discriminats, som les famílies desnonades”. En definitiva, qualque cosa es mou a Mallorca.
Ara bé, no tot hauria de quedar a l’illa. La necessitat de construir una alternativa passa per una aliança confederal entre diferents forces sobiranistes d’esquerres. Per suposat, amb catalans i valencians, però també compartint estratègies amb forces sobiranistes de Galiza o Euskadi. També amb altres forces en clau confederal com l’andalucisme. La via confederal, com diu des de València n’Amadeu Mezquida, suposa acceptar que en el xoc de trens l’estat espanyol sempre va amb més força, mentre que la via confederal suposa la possibilitat de transformar l’estat “per fer-lo útil als nostres interessos”, encara que l’objectiu final sigui l’exercici del dret a decidir (…). Un actor tan rellevant com és l’esquerra abertzale ha arribat a conclusions similars: cal incidir en la política estatal per a garantir en la pròpia nació l’exercici dels drets socials.
En resum, els horitzons del sobiranisme mallorquí podrien passar per plantejar-se la recuperació de la via TIL: construir un sobiranisme obert, capaç de ser articulador d’una construcció nacional inclusiva que no caigui en l’essencialisme i que alhora defensi els valor republicans, tot en clau confederal amb altres forces perifèriques. Ser més sobirans per defensar el benestar del nostre poble.
Notes
[i] Volem agrair a Joan Pau Jordà la seva col·laboració, ja que ens ha cedit material que en aquests moments es troba pendent de publicació. Gràcies a ell hem pogut pensar la Mallorca del passat per construir present.
[ii] Gramsci, A. (1978). Análisis de las situacions. Correlaciones de fuerezas. A M. Sacristán (Ed.), Antología (M. Sacristán, Trad., 4a ed., p. 409-419). Mèxic: Siglo veintiuno.
[iii] Errejón, Í.; Garcia Linera, Á. (2019). Qué horizonte (1a ed.). Madrid: Lengua de Trapo.
[iv] García Linera, Á. (2011). Las tensiones creativas de la revolución. La Paz: Vicepresidencia del Estado Plurinacional de Bolívia.
[v] Poulantzas, N. (1979). Estado, poder y socialismo. Mèxic i Bons Aires: Sigle XXI editores.
