Escapant a C.Tangana: un nou àlbum sobre masculinitat i identitat

Per Patrick Stasny

Versió en castellà aquí

El primer que pensem a l’obrir el nou àlbum de C.Tangana és en el seu nom, El Madrileño. És un nom estrany, potser més per als que no som de Madrid i imaginem al típic home de la capital d’una altra manera, tal vegada amb un posat diferent, menys ombrívol. Sabem que el madrileny mitjà és un subjecte notablement difícil de definir, potser per la grandària de la capital, per la seva situació geogràfica, per la immigració dels últims anys que ha convertit a Madrid en la ciutat més anònima d’Espanya. Aquesta és l’estranyesa que sentim en pensar en el que representa “El Madrileño”: un home anònim dins d’una ciutat anònima, una imatge que hauria de ser gairebé impossible d’imaginar i no obstant això resulta singularment concisa.

No sé si repetir que C.Tangana ha tornat a sorprendre amb el llançament d’aquest àlbum; a hores d’ara seria audaç anomenar sorpresa a alguna cosa que ve succeint des de l’inici de la seva carrera. C.Tangana (notem en la C. l’absència del nom) ha estat o és Crema, Pucho, Antón Álvarez, i ara, El Madrileño. Va començar rapejant a la universitat, es va mudar al trap i la música urbana, va saludar el punk en un single, i es va fer conegut a l’estranger per temes de reggaeton. Les seves lletres comprenen alta i baixa cultura, apel·lant al mainstream i a sectors experimentals per igual. Més que una sorpresa, l’últim viratge cap a expressions musicals tradicionals sembla una progressió òbvia en l’obra d’un artista que es caracteritza per trobar-se en constant fugida de si mateix.

Des d’aquest punt de vista, m’agradaria comentar un parell d’idees que he trobat a la premsa amb particular insistència i que entenc incompletes: que C.Tangana ha completat la seva metamorfosi amb aquest últim àlbum, tornant a les arrels, i que el cantant de Madrid (ja no podem anomenar-lo rapero, o reggaetonero), lluny d’experimentar amb noves masculinitats, està estancat en una producció musical testosterònica i sexista.

Començo pel primer judici, que se’m fa també el més difícil de resoldre. Crec que la primera reacció és de simpatia. Hi ha una certa sensació que C.Tangana és més C.Tangana ara que mai, que d’alguna forma aquest àlbum harmonitza el desplegament de personalitats, sovint contradictòries, amb les quals experimentava des de fa un temps. I la inclusió d’altres de noves: en el nou àlbum hi ha tants col·laboradors que la figura d’Antón Álvarez es dilueix en una mar de veus, amb diverses cançons on els convidats gairebé cobren més importància que el suposat protagonista (Muriendo de envidia, o Cambia). Potser contradictòriament, C.Tangana ha de semblar-nos més ell mateix com més difícil es fa identificar el seu rostre.

La segona reacció ens porta a sospitar. Quan es discuteix si un artista ha completat una trajectòria, un viatge creatiu, la paraula completar adquireix un misticisme que val la pena desempacar. Sovint llegim la vida d’un pintor o poeta a través de períodes, els anys de joventut i la maduresa, per exemple. Llegim que entremitg va haver-hi una dècada de transició en la qual l’artista lluitava contra convencions i estils previs per a arribar a una nova estació cultural en la que poder reposar. Però la idea que els artistes tenen una trajectòria vital identificable, que comença en A i acaba en B, mereix ser examinada. Les vides dels artistes tenen una trajectòria, sí, però aquesta trajectòria no té cap direcció, no acaba (sovint ni tan sols amb la mort), i les narratives afegides a posteriori solen ser imposicions arbitràries. No hi ha un període de joventut i una maduresa final: tots els períodes són períodes de transició i els seus noms només etiquetes que usem per a intentar organitzar el caos.

Hi ha, doncs, una sensació raonable que C.Tangana “s’ha tornat ell mateix” amb el seu últim àlbum, però aquesta idea ens sembla absurda perquè “s’ha tornat ell mateix” a través d’un progressiu abandonament de tota personalitat estable. És difícil saber què fer amb tal ambivalència i tampoc estem segurs que aquesta sigui útil per a comprendre’l. A més, l’argument es complica amb l’assumpció que C.Tangana ha completat el seu viatge perquè ha “tornat a les arrels” en relació al fet que ha reprès allò popular-tradicional; la música folklòrica espanyola i llatinoamericana. Pensar que una trajectòria artística es completa en el moment en el que es torna a les arrels és atrevit, però creure que les arrels de C.Tangana, un músic criat als anys 2000 en una capital europea durant el període àlgid de la globalització, són el flamenc espanyol i el folklore llatí, em sembla errat. Últimament hem vist com expressions artístiques locals o ‘natives’ han estat aplaudides pel simple fet de ser locals, una reacció comprensible després d’uns anys en què la dominant música indie premiava el desarrelament, però no el necessàriament positiu o encomanable. Aquesta tendència pot simplement respondre a una deriva més d’un lliure mercat exhaust, en el qual els agents econòmics han de competir a través de la diferenciació i recorren a allò nacional o a una suposada identitat pròpia per a fer-ho. A més, la reverència a la cultura localista és una deriva recent i principalment americana que els localistes haurien de rebutjar per extranjera. Sigui com sigui, en una entrevista concedida a La Razón a finals de febrer, C.Tangana explica com allò ‘teu’ és el que permet a un ser original com a músic i trobar un nínxol de mercat a la indústria musical global. Deixant de costat lo adequat que sigui per a C.Tangana referir-se a aquestes corrents culturals i artístiques com a ‘seves’ (més que el rap americà, el pop dosmilero o l’indie amb els que va créixer) i la relació incestuosa entre C.Tangana i el capitalisme, l’èmfasi en allò propi sorprèn d’un cantant que en la mateixa entrevista diu “estar sempre fugint del personatge que és en el moment” i ens dóna una imatge més complexa de la relació entre identitat i personalitat en la seva música del que a primera vista podria semblar.

El segon judici tracta de les acusacions que ha rebut el nou àlbum de reproduir una masculinitat tòpica i superada. Entenem que no són crítiques sense fonament: cançons com a ‘Demasiadas mujeres’ o ‘Comerte entera’ descriuen (a priori) clixés masculins com la conquesta sexual, la consideració de les relacions sexuals com a objectes de valor acumulables o allò incontrolable del desig masculí —que s’acosta perillosament a narratives que relativitzen la violació. En els videoclips veiem principalment representacions de bellesa femenina estereotípica, on elles sovint juguen un paper secundari o subordinat al protagonista. A ‘Hong Kong’ o ‘Demasiadas mujeres’ escoltem frases desafortunades (no sabem si per lo moral o lo estètic) com “Tengo una flor en el culo y una geisha en Japón” o “no he olvidado el olor/ de la que me follé en el baño de un garito en Berlín/ empujándola como un animal”, que recorden al pitjor de l’imaginari beatnik masculí.

Un article publicat recentment a eldiario.es analitzant el tractament de la sexualitat al nou disc conclou amb el següent: “A la llum dels videoclips de l’artista madrileny, resulta difícil veure la crítica i la voluntat de canvi en el model de masculinitat proposat. Per contra, destaquen una sèrie d’idees que l’han sustentat des de fa generacions.” L’evidència és abundant en aquest sentit. Tot i que en alguns dels temes hi hagi ambigüitats (com en ‘Párteme la Cara’, on una lletra violenta i xulesca contrasta amb un to menor, intimista, o en ‘Cambia’, on sentim la dificultat d’abandonar models profundament assentats) respecte la postura de C.Tangana en relació al gènere i la sexualitat, no sembla exagerat dir-li masclista, o com ell mateix es va anomenar al programa de Risto Mejide: heterazo.

No obstant això, hi ha un parell de detalls que mereixen ser matisats. Aquesta línia crítica parteix de la premissa que la veu del cantant és autobiogràfica, és a dir, que el que diuen les lletres de l’àlbum és el que pensa o pensava Anton Álvarez, i tal vegada, d’una forma més subtil o perversa, que un artista hauria de limitar-se a fer pedagogia o política. Sabem de la literatura que entendre un text com l’expressió directa de la consciència de l’artista és insuficient. Un novel·lista pot parlar en primera persona i el lector entén que el que expressa el narrador no necessàriament coincideix amb el que pensa l’escriptor. Això adquireix una importància crucial en el cas d’un cantant que es distingeix per distanciar-se permanentment de la veu pròpia i que ha experimentat cantant des de diversos punts de vista, com és el cas del single ‘Nunca estoy’, en el que interpreta a una dona. Per què no considerar a la resta de cançons com a expressions de personatges dependents, però no representatius de, Antón Álvarez?

Tampoc tenim cap motiu per a assumir que aquestes lletres estan pensades per a ser llegides com a apologia d’una masculinitat oxidada en comptes de confessions d’un home lluitant amb un sexisme que és incapaç d’erradicar. De fet, el to decadent i penós de moltes de les cançons (‘Un veneno’, ‘Nominao’) més aviat haurien de convidar-nos a pensar-les com a confidències d’un home al qual li desagrada el seu propi comportament i encara no sap què fer-ne. En aquest sentit, l’àlbum reflecteix fidelment el sentiment d’una generació, la de C.Tangana, que ha quedat atrapada entre unes expressions de masculinitat problemàtiques i obsoletes de la generació anterior, i una cosa nova que sabem que comença però que encara no ha acabat de perfilar-se.

Es podria al·legar que el sentiment que percebem en C.Tangana és massa complaent, que més que una admissió de culpa notem a l’àlbum una celebració indulgent del privilegi masculí, i em sembla que tindríem raó. No obstant això, també podem prendre’ns-ho com una prova de la seva complexitat i la seva riquesa i potser més propera a la posició de molts homes avui: una masculinitat que ens incomoda i intoxica, sí, però també i en primer instància un privilegi que explotem i sovint gaudim. Potser aquesta sigui la crítica més contundent. Al cap i a la fi, ens creuríem l’àlbum si tot fos culpa, penediment i alliberament?

C.Tangana és un artista difícil, desconcertant, que sovint no agrada, que cau malament a molts i al que uns altres adoren. Ha participat a Gran Hermano i col·labora amb el Niño de Elche. Surt a Movistar TV i se’l veu prenent birres a la capital. Ambigu en la seva posició entre pop i avantguarda, també ho és amb els valors estètics i morals que el seu treball invoca. Està obert a ser reptat i és crític amb si mateix, però no sempre és fàcil separar l’argila del fang. És un artista de la nostra època, un producte del capitalisme, el patriarcat i el colonialisme, conscient de la seva posició però insegur de què fer-ne. Més que com a lluita el seu últim àlbum se’ns presenta com a confessió: és la nostra tasca decidir si això en si constitueix una lluita. Per als que volem continuar gaudint de C.Tangana potser és oportú recobrar l’estranyesa del nom i esborrar el seu rostre. “El Madrileño” ens convida a pensar no en Antón Álvarez, sinó en un ciutadà invisible, un urbanita espanyol, amb els seus problemes i complexitats, amb una identitat mal definida, incompleta, sovint contradictòria, amb una sexualitat controvertida, incessantment perseguit per un passat que no acaba de passar.

Deja un comentario