Para leer en castellano en la Trivial
En els últims anys ha començat a proliferar un interès pel record dels revolucionaris que van ser doblement reprimits: d’una banda, pel feixisme; d’altra banda, per l’estalinisme. El treball d’Andreu Navarra ve a incorporar un recurs historiogràfic a la memòria de Nin i del POUM.
En moltes ocasions s’ha ignorat per part dels moviments partidaris de la memòria històrica el paper revolucionari que van jugar els militants del POUM. Conseqüència lògica de què parlar del POUM pot ser molest per a sectors del PCE que continuen negant la participació del seu partit i de la Internacional Comunista en la repressió contra revolucionaris que van perseguir sempre vèncer al feixisme construint el socialisme.
Perquè el lector puga aprofundir en vida de Nin val la pena llegir atentament els llibres de Pelai Pagès, especialment Andreu Nin: una vida al servei de la classe obrera, publicat per l’editorial Laertes. Si l’interès és més profund per l’entorn polític de Nin, es pot llegir a Andy Durgan en la seua obra Comunisme, revolució i moviment obrer a Catalunya 1920-1936. Els orígens del Poum, també editat per Laertes. A més, s’ha d’esmentar que la Fundació Andreu Nin té nombrós material publicat en la seua pàgina web (www.fundanin.net) sobre Nin i el POUM.
Les causes que van portar a l’assassinat de Nin van ser polítiques. Això no lleva que el plantejament d’Andreu Navarra siga correcte en deixar entreveure en el pròleg que l’assassinat va comptar amb la complicitat de Negrín. Una complicitat nascuda de la geopolítica, és a dir, de qüestions relacionades amb l’arribada d’armament soviètic que Stalin condicionava amb la dissolució del POUM.
L’assassinat de Nin i la repressió contra el POUM es va tractar d’una maniobra política dels enemics de la revolució per a mantindre un ordre contrari a l’apoderament de la classe obrera. Perquè recordem que Stalin per molt comunista que es cridara, la qual cosa no aguantava era que el “comú” s’elevara per damunt del que dictara el secretari general. I és que entre construir una democràcia socialista o mantindre la dictadura del capital camuflada sota la democràcia liberal, Stalin i la Internacional Comunista preferien el segon perquè res podia quedar fora del partit únic.
El llibre s’inicia pel final, parlant de l’assassinat del líder del POUM, però després del pròleg ens traslladem al començament de la seua vida per a entendre una trajectòria política que pot despertar interès en qualsevol persona amb sensibilitat revolucionària.
En els seus primers textos Nin va destacar pels seus al·legats autonomistes. Un catalanisme transversal que unira als catalans independentment de les seues tendències ideològiques. Aquest catalanisme de Nin el va portar a militar en la Unió Federal Nacionalista Republicana i a dirigir les seues joventuts. De fet, la desconfiança dels partits amb seu a Madrid sempre van ser una constant en Nin. Això es veuria després amb el POUM, el centre executiu del qual estava a Barcelona, malgrat ser un partit d’àmbit estatal. També afegir que Barcelona sempre va ser un centre de l’esquerra obrera, tant per a l’Associació Internacional de Treballadors, passant pel primer congrés de la UGT que es va celebrar a Barcelona, fins a arribar a la consolidació de l’anarquisme amb la CNT i la FAI.
Les idees culturals de Nin des de la seua joventut apostaven per la depuració cultural i intel·lectual del poble enfront de la premsa groga, la pornografia, els bous, i fins al “*flamenquismo”. Aquestes idees les difonien els periòdics de gran tirada, que per a ell només feien que envilir al poble. No em vull imaginar que haguera pensat Nin en veure la premsa rosa actual o programes infames que realitzen les grans emissores televisives. En tot cas, aqueixa tendència a educar i de fer pedagogia es veuria molt prompte en Nin, alguna cosa que li portaria a ser mestre.
A poc a poc el catalanisme de Nin s’aniria impregnant d’idees obreres, encara que en realitat podem indicar que sempre van ser presents en ell. En 1913 va començar a militar en la Federació Socialista Catalana i va mantindre una doble militància al costat de la militància en la Va unir Federal Nacionalista Republicana. Encerta Andreu Navarra quan indica que “s’estava buscant a si mateix”. La veritat és que el projecte republicà catalanista, que podríem dir que era en si de naturalesa petitburgesa, no aconseguia atraure a Nin per la falta de radicalitat. Per això va buscar espais on poguera sentir-se que estava lluitant per un canvi socialment més profund. Realment, el PSOE no va ser prou rupturista per a Nin i el va abandonar per la voluntat del PSOE de romandre en la Segona Internacional. Nin considerava a la Segona Internacional com a antiquada per al nou moment revolucionari que havia inaugurat la Revolució Russa.
Aquests canvis ideològics en Nin no serien els únics. Durant la seua estada a l’URSS (a la qual va viatjar en 1921) va passar d’apostar per un sindicalisme revolucionari, en una certa manera espontani, a apostar per un partit d’avantguarda que fóra l’expressió política d’un moviment revolucionari. S’havia convertit en un bolxevic tant en aspectes teòrics com en aspectes pràctics. Cal no confondre això amb el pensament que el partit substituïsca a les masses o que siga l’única expressió d’un moviment revolucionari. La importància dels soviets com a forma democràtica d’associació i direcció de la societat sempre va ser present en Nin. És més, va escriure durant tota la seua vida sobre la necessitat d’organitzar soviets en l’Estat espanyol. Potser aqueixa perspectiva de buscar un apoderament popular, d’atorgar més poder a la classe obrera, va ser el que li va fer fer-se trotskista. Qüestions com la denúncia de la burocratització eren clau en el pensament de Trotski i, com és conegut, era un punt d’unió amb el pensament d’Andreu Nin. Aquesta denúncia del burocratisme li va valdre l’expulsió del Partit Comunista de la Unió Soviètica, el seu cessament de totes les responsabilitats que tenia a l’URSS i el seu posterior aïllament.
Parlant de posicionaments revolucionaris un concepte de Nin que serveix per a entendre la democràcia obrera en el segle XXI és el de pluralisme revolucionari. La revolució no pot ser cosa d’un partit sol com molts continuen pensant hui dia, sinó d’un conjunt d’organitzacions que tenen el mateix objectiu de construir el socialisme, però que poden diferir en algunes qüestions i agrupar-se segons simpaties polítiques.
Al seu torn, Nin va negar el liberalisme polític. Als contrarevolucionaris no calia admetre’ls drets polítics. Això pot ser una cosa conflictiva perquè és difícil traçar una línia entre qui és revolucionari o no, cosa que pot arribar a una certa arbitrarietat si no es troba regulat de manera concreta. En una certa manera sí que té lògica aquesta postura, ja que des d’una perspectiva revolucionària on es vol transformar tot, als sabotejadors del socialisme i als feixistes cal negar-los la capacitat per a dirimir sobre els assumptes públics.
Navarra plasma bé que la relació de Nin i Trotski no sempre va ser del tot agradable. La controvèrsia respecte a la tàctica entrista emanada de Trotski va provocar el distanciament entre Nin i Trotski, acompanyat d’algunes paraules eixides de to per part de l’organitzador de l’exèrcit roig. A més a més, Nin va anar teixint llaços amb Maurín i la idea d’entrar en un PSOE per a res revolucionari no era una opció. Calia transcendir i formar un partit revolucionari independent amb capacitat per a expandir-se per tot el territori espanyol i donar la batalla revolucionària. Aquest enfrontament entre Nin i Trotski tindria el seu colofó amb l’entrada del POUM en el Front Popular, on per cent no se’ls va tractar gaire bé a causa de pressions del PCE. La crítica de Trotski era oportuna, però sempre cal pensar en termes d’esquerra com van fer Nin i Maurín amb l’objectiu d’evitar la marginalitat més absoluta.
D’especial importància és la figura de Nin com a conseller de justícia, experiència que no va ser molt llarga, tan sols uns mesos. El seu objectiu sempre va ser establir un ordre mentre atacava a aquells que tacaven la revolució amb passejos i execucions arbitràries. Això invalidaria l’argument de l’estalinisme de parlar del POUM com a esvalotadors i que només promovien el caos en el bàndol republicà. No és per a res cert, l’objectiu del POUM sempre va ser posar ordre quan les institucions republicanes no ho garantien. Una altra qüestió a part és la crítica que es pot establir a Nin per haver ocupat un càrrec en un govern que no era un govern obrer, sinó un govern amb representants obrer, que no és el mateix.
El llibre troba algun viratge antisoviètic, una cosa estranya de la mà de cites de Julián Casanova. Sobretot quan en les pàgines 176 i 177 s’afirma que Nin tenia una versió interessada i artificial de la Revolució russa. Òbviament la Revolució no va ser un camí aliè a dolors i frustracions, però els revolucionaris no fan revolucions de manera idíl·lica, sinó que les realitzen de la forma menys perjudicial que els permet l’adversari. Tant de bo la història fóra tan fàcil i ens deixara transformar la realitat sense penúries ni sang, però desgraciadament els que tenen el poder es neguen a cedir-lo quan la majoria l’exigeix.
D’altra banda, dubtoses són les mostres que realitza l’autor de la biografia cap a la insignificança del POUM al llarg de la guerra civil. Sí que era un partit xicotet, però no és cert que fóra un partit insignificant. A Catalunya tenia un entorn social consolidat, cosa que és cert que no passava en la resta de l’Estat. Segons Maurín el partit tenia uns 10.000 afiliats en vespres de la guerra civil, segons Wilebaldo Solano en el moment de la seua fundació el partit tenia 8.000 afiliats i 40.000 simpatitzants, Andreu Nin parlava de 6.000 afiliats en el moment de la guerra . A més, nombrosos van ser els combatents del POUM en el front. Una altra qüestió és que des del PCE-PSUC s’intentara marginar al POUM. Cal fer-se una pregunta clara: si el POUM era insignificant o les seues posicions eren marginals, per què era tan perillós per a l’estalinisme? per què els seus militants van ser durament reprimits i fins aniquilats físicament? No tindria sentit afirmar que el partit es va convertir en insignificant quan en realitat plantejava problemes als partidaris de mantindre l’ordre republicà burgés?
Es pregunta també Navarra sobre per què el POUM mai va tractar si es fes amb el poder mitjançant un colp d’estat. Jo crec que és fart senzill: els revolucionaris no són putschistes, sinó que sense un suport ampli de les masses no prenen el poder. Per això el motiu de la tasca que va emprendre el POUM durant la seua vida política d’intentar atraure als afiliats a la CNT als seus postulats, eren l’àmplia base que necessitaven per a realitzar una revolució de tipus bolxevic almenys a Catalunya.
En conclusió, estem davant una biografia de Nin interessant i de recomanada lectura. Malgrat no estar d’acord en algunes valoracions una mica superficials com les que he nomenat, sí que és en general bastant rigorosa. Després de llegir a Pelai Pagès, la biografia de Nin del qual és més política que personal, podem dir que Navarra aporta algunes qüestions interessants. Sobretot desperta major curiositat la vida que va tindre Nin a l’URSS. Respecte a la seua mort no inclou novetats ni ho pretén, ja que ara com ara per als historiadors continua sent en gran manera una incògnita.
1.Andy DURGAN: Comunismo, revolución y movimiento obrero en Cataluña 1920-1936. Los orígenes del POUM, Barcelona, Laertes, 2016, p. 433.
