Tribunals, tumults i sobirania popular

Per Iván Montemayor

Finalment, tenim sentència.

14 d’Octubre de 2019.

Els presos polítics jutjats pel tribunal que capitaneja el conservador Manuel Marchena ha condemnat per sedició i malversació a Oriol Junqueras a 13 anys de presó. A Raül Romeva, Jordi Turull i Dolors Bassa a 12 anys pels mateixos delictes. Joaquim Forn i Josep Rull han estat condemnats per sedició a 10 anys i 6 mesos. Jordi Cuixart i Jordi Sànchez a 9 anys per sedició pels fets del 20 de Setembre de 2017. Finalment, Carme Forcadell ha estat condemnada també per sedició a 11 anys de presó.

Tots ells i elles han estat jutjades sota el relat de la il·legalitat del referèndum d’autodeterminació que la Generalitat va convocar el dia 1 d’Octubre de 2017. La mirada del tribunal considera que el referèndum va ser un tumult, una bullanga contra l’ordre establert i no pas un acte de sobirania popular, de reafirmació de la voluntat democràtica.

Els magistrats, per tant, no només categoritzen als organitzadors de la votació, sinó a tots els participants del que veuen com un rebombori, una alteració de l’ordre públic. Tot aquest relat dibuixa una visió de la “massa tumultuària” com un conjunt irracional i perillós, front la formalitat, coherència interna i racionalitat de l’estat de dret.

Un poder fàctic

En el famós “Manifest dels Trenta”, signat pels prohoms de l’anarco-sindicalisme català dels anys trenta, s’afirma que l’inici de la II República era un parèntesi a la història normal d’Espanya. Quina és la història normal d’Espanya?

Aquesta normalitat és l’herència del centralisme i l’autoritarisme que hi ha dins l’Estat al llarg dels segles. Si bé tots estem immersos a veure qui governa, quants diputats trau el partit tal o quants ministres té el partit qual, la veritat és que les institucions tenen continuïtat. Una continuïtat que va més enllà de les eleccions, és l’anomenat Estat Profund. L’exèrcit no canvia cada quatre anys. Ni tot el sistema jurídic-penal. Ni la monarquia.

A més a més, en un moment de debilitat de la política parlamentària i de crisi del bipartidisme que gestionava el règim del 78, l’Estat profund ha de prendre les regnes. La fiscalia, els magistrats del Suprem, la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i Felip VI. El Consell General del Poder Judicial, que porta ja mesos en funcions, però actua com si fos perpetu. El poder judicial s’independitza del control polític parlamentari, de manera que pren el poder com feia l’exèrcit durant la història normal d’Espanya: és un poder fàctic.

Desenvolupem aquesta idea. Durant el franquisme hi havia dos grans poders fàctics: l’església catòlica i l’exèrcit guanyador de la Guerra. Seguint a Gramsci, el sacerdot era  l’intel·lectual tradicional: manté la cohesió cultural de la societat i és corretja de transmissió dels valors de la noblesa propietària de la terra. L’exèrcit, per la seva banda, té el deure de dominar el territori i reprimir la població en cas de revolta. Hegemonia cultural i dominació militar.

Doncs bé, la reproducció de l’hegemonia ha passat de la catequesi a la comunicació audiovisual, incloent la televisió i les cadenes de WhatsApp plenes de notícies falses. I el més important, com demostra l’actuació de l’aparell judicial-policial durant l’Octubre del 17 o altres successos com l’enorme repressió dels armilles grogues a terres franceses, la dominació ja no és cosa de l’exèrcit. La Caserna del Bruc, normalment amb pocs efectius militars, es va establir com a base de la Policia Nacional (afortunats que no varen anar al barco de Piolín). Simbòlica i materialment, el paper de dominació, de monopoli de la violència en termes de Max Weber, passa a mans de la policia, almenys en afers interiors dels Estats europeus.

Davant la crisi catalana, el poder judicial pren el protagonisme. L’autoproclamat equip salvador d’Espanya i de la Constitució coordina un judici ràpid i una sentència que ha de servir per a marcar un precedent jurídic.

Rebel·lió o sedició

Ara bé, hi ha un debat dins les altes esferes policials-judicials. Mentre que al principi Jordi Sànchez i Jordi Cuixart varen ser arrestats per sedició (dirigir la massa tumultuosa contra l’autoritat), posteriorment la fiscalia decideix que la Declaració del 27 de novembre és suficient com per considerar que a Catalunya hi ha hagut un cop d’Estat i per tant estam davant el delicte de rebel·lió.

En adjuntar les causes en una sola al passar de mans de Lamela al cèlebre magistrat Llarena, tots són acusats finalment de rebel·lió. D’altra banda, la resolució del tribunal estatal de Schweslig-Holstein que negava la extradició de Carles Puigdemont va posar en dubte la categoria de la rebel·lió, afirmant que els fets succeïts durant aquella tardor del 2017 no eren cap cop d’Estat, sinó que es relacionaven amb el dret a la protesta. 

A més a més, l’acusació de rebel·lió permet a Llarena suspendre la representació política dels processats, alterant les majories polítiques al Parlament. El delicte de rebel·lió obria també la porta a una possible il·legalització dels partits independentistes, aplicant la Ley de Partidos

De creure al periodista i escriptor Ernesto Ekaizer, el govern de Pedro Sánchez ha intentat moure la balança cap a la sedició, que suposa menys anys de presó i una posició menys dura. Així, el discurs de “no es rebel·lió” es diferencia suposadament de la bogeria punitiva de la dreta espanyola i suavitza la imatge de cara a la justícia europea. 

Ivan Redondo, segons Ekaizer, fa arribar a l’Alt Tribunal documents de l’era Rajoy que demostren que el Govern del PP mai va valorar que hi ha hagués un cop d’Estat, ja que van descartar la declaració de l’Estat d’excepció o de l’Estat de setge. Rosa María Seoane, l’advocada de l’Estat nomenada pel Govern socialista, ha de defensar la tesi de la sedició durant el judici. Però la Fiscal General María José Segarra (també nomenada pel PSOE) no pot convèncer als fiscals de retirar la demanda per rebel·lió. 

La partida és aquesta: la facció “dura” de la rebel·lió i la facció “suau” de la sedició. Per tant, el resultat final de sedició ha de ser entès com un fre a les pretensions més extremes dels poders fàctics. Seria un error, al meu parer, creure que tot es deu a l’acció del govern de Pedro Sánchez. La realitat pot estar més condicionada pel possible recurs davant el Tribunal Europeu de Drets Humans. La pena de sedició, d’altra banda, suposa una clara vulneració del dret a la manifestació, creant un precedent autoritari que es podria aplicar a tots els moviments socials de l’Estat. 

Posem per exemple els sindicats de llogaters. Desobeint les ordres judicials de desnonament de manera col·lectiva estan actuant de manera tumultuosa? Es podria considerar a partir d’ara a la PAH com una organització sediciosa? Són preguntes inquietants. 

Amnistia 

La deriva autoritària avança. 

El nostre cas particular a Catalunya no crec que es pugui considerar com un fet aïllat fruit de l’herència de la dictadura franquista. Hi ha una gran corrent de fons que es desenvolupa arreu del globus. A l’Amèrica Llatina podem veure exemples de com el lawfare aconsegueix canviar governs democràticament escollits, en el cas especialment greu de Brasil a l’any 2016. En altres paraules, l’empresonament de Lula i dels presos de Catalunya s’emmarcarien, com deia Marina Garcés, dins d’aquest nou “ordre d’excepcionalitat permanent”.

La solució no pot passar per la passivitat i la resignació ni per creure que una insurrecció popular podrà superar el monopoli de la violència que ostenta el Reino de España. Però seguint la proposta de Xavi Domènech, la confrontació amb el Règim només pot venir de la mà d’una Llei d’Amnistia.

L’antic crit antifranquista de “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia” va ser un exemple de com davant un sistema polític que vulnera Drets Fonamentals no es demana l’indult. L’Amnistia suposa obrir una etapa constituent, un canvi de règim. Suposa una desautorització del poder parlamentari sobre el poder judicial, en un exercici de sobirania popular. 

La recessió econòmica que gradualment s’acosta i la tendència mundial a l’expansió dels aparells punitius ens acosta a un escenari de desigualtat social i empresonament massiu. Però tenim suficients recursos, intel·ligència i alegria com per tornar a lluitar, tornar a sofrir i tornar a vèncer.

Bibliografia

Cabral, P. O. (2018). “La judicialización de la política: propuesta de un abordaje sociológico a un fenómeno político que impacta en el campo jurídico”,. Trayectorias Universitarias, vol. 4, num. 7, pp 3-16.

Gramsci, A. (1986). Cuadernos de la cárcel. Tomo 4, Cuaderno 12. Edición crítica del Instituto Gramsci a cargo de Valentino Gerratana. México: Era.

Ekaizer, E. (2019). La novel·la de la rebel·lió. Cròniques del judici. Barcelona: Comanegra.

Weber, M. (2005). “La política como vocación”, a El político y el científico. Madrid: Alianza.

Fernández-Bessa C. et al. (2018) “Political persecution at the heart of Europe: The criminalisation of the Catalan pro-independence movement”, European Group Newsletter, núm. 5, pp. 4-8.

Manifiesto de los Treinta (1931). Disponible a https://es.wikisource.org/wiki/Manifiesto_de_los_Treinta.

Deja un comentario