Ressenya de ‘Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest engany’, de Josep Fontana

 

El 28 d’agost del 2018 ens deixava Josep Fontana, historiador i activista que mai va abandonar el compromís cívic i social en totes les seves expressions possibles. Serà la feina de qui n’escrigui la seva biografia detallar la forma concreta del seu compromís amb la societat. Des de l’organització d’un petit aparell d’impressió clandestina que l’any 1959 acabaria donant lloc a la primera publicació cultural del PSUC –Quaderns de cultura catalana– a la seva labor com a editor, primer a Ariel i després a Crítica -acostant-nos les obres d’historiadors com Hobsbawm o E.P. Thompson-, passant per la seva indubtable labor com a mestre de mestres i historiadors o la seva presència simbòlica a les llistes de Barcelona en Comú al 2015, per posar-ne alguns exemples.

Gran lector de Gramsci, ja a 1967 publicava un article a la revista del PSUC, Nous Horitzons, on delineava els punts més importants de la seva manera d’estudiar la historia en que la lectura de l’obra Gramsci l’havien influït. “L’investigador és advertit de la necessitat de cercar la comprensió de la realitat precisament en el matís i no en l’esquematització d’unes línies generals”, escrivia llavors i precisament en aquest equilibri es mou l’últim llibre de Josep Fontana, Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest engany. Combina magistralment el matís, la informació concreta, degudament citada i documentada, amb la concepció general i la explicació integral.

Així, Fontana ens explica en el seu darrer llibre, la gran fam a Bengala al 1770 on un governador general de la Companyia de les Índies Orientals britànica diria que “els ossos dels teixidors de cotó blanquegen les planícies de la Índia” a la vegada que cita a E.P. Thompson per dir-nos que “l’expansió comercial, el procés de tancament de camps, els primers anys de la revolució industrial: tot es va produir a l’ombra de la forca”. L’esclavitud, el colonialisme i l’expropiació de terres (comunals) no haurien sigut per a Fontana lloses del passat que la modernitat hauria anat abolint, sinó una part constitutiva fonamental d’aquesta, de la implantació del capitalisme. Aquest gir, que pot semblar obvi, té unes implicacions brutals en la concepció de com hem arribat al nostre present. En primer lloc, desmunta la fal·laç associació històrica i present entre capitalisme, democràcia i Estat liberal. Aquella visió teleològica segons la qual el nostre present és l’evolució necessària de la història i que no podria haver sigut de cap altra manera, sempre va ser un de les grans farses per a Fontana. Un exemple d’aquesta concepció es pot trobar quan l’historiador explica com l’expropiació del treball dels obrers d’ofici, per part dels empresaris capitalistes a principis del segle XIX a Gran Bretanya, va jugar un rol fonamental en a allò que hem anomenat primera revolució industrial. Un aspecte fonamental d’aquesta lluita havia de ser la prohibició de les trade unions –associacions de membres de cada ofici que fixaven els salaris i preus justos- i que amb la promulgació de les Combination Acts se’n facilitaria la seva persecució. Amb aquesta atac als seus oficis i la imposició del treball capitalista sorgiria el “ludisme”, un fenomen que el determinisme capitalista sempre ha volgut presentar com una rèmora del passat però que va ser producte d’un atac contra un tipus concret d’associacionisme obrer de l’època.

Aquest “camí que la història no va seguir” mostrat per Fontana és la seva segona gran crítica a concepcions de la evolució històrica molt assentades: El tecnoutopisme. Aquesta visió segons la qual el desenvolupament del capitalisme hauria sigut directament causat per la millora tecnològica, que els empresaris amb el seu esperit emprenedor, suposadament haurien hagut de generar per a augmentar la seva productivitat. Per a desmuntar aquest mite, Fontana esmenta el paper imprescindible que va jugar l’esclavitud, el treball infantil, l’atac a les organitzacions dels treballadors i, fins i tot, parla de les prohibicions de l’ús dels boscos que hauria portat a la criminalització dels que es negaven assumir les noves normes com explicava Marx a quatre articles de la Gaceta Renana al 1842. Però Fontana no només diu que el desenvolupament del capitalisme va ser resultat contingent d’uns diversos actors i lluites en moments històrics determinats, no només diu que aquests contraris a una industrialització basada en la expropiació i l’esclavitud s’oposaven a tots els canvis, sinó que va més enllà. L’historiador barceloní ens explica, a través del cas anglès, com hi va haver propostes alternatives: El projecte d’establir un salari mínim legal–acceptat pels petits patrons britànics però refutat pels gran empresaris industrials-, la prohibició de la producció de baixa qualitat o la legalització dels sindicats en són alguns exemples. A més, ens acaba dient que “els membres de les trade unions i de les primeres organitzacions del moviment obrer industrial lluitaven també per una reforma electoral que proporcionés a tot el món el dret de participació en el govern de la societat”.

Josep Fontana al seu llibre de 1982, Historia: Análisis del pasado y proyecto social, en un “món que s’endormiscava en la certesa d’un futur esplèndid de progrés”, ja va escriure que “és missió de l’historiador contribuir a estudiar quines són les causes d’aquest present que en res s’assembla al futur que ens van prometre fins fa poques dècades, per a esbrinar on es va torçar el rumb del progrés o quina era la mentida que va portar a aquestes profecies fallides”. En certa mesura, 40 anys i diversos llibres després, Fontana va seguir tenint present allò que va plantejar al seu llibre de 1982. Calia esbrinar on “s’havia torçat el rumb del progrés” i “quina mentida havia portat a aquestes profecies fallides”. Alhora, plantejava que s’havia d’estar disposat a contestar a les noves preguntes i estudiar els problemes que (re)sorgien al món a partir dels 80 amb la reacció neolliberal: “l’esperança de vida dels éssers humans, la qualitat de l’existència, la pobresa en ascens i el futur incert”. D’aquesta manera, són particularment il·lustradors alguns subtítols del llibre, “El debat del nivell de vida” o “La segona esclavitud” en relació als temes que ja havia previst.

No sé si profeta o no, Josep Fontana intenta en aquest llibre pòstum respondre a aquestes problemàtiques procurant “participar en l’esforç comú i contribuir, en un temps de pronòstics ombrívols, a mantenir l’esperança de que, com va dir Tom Paine, està a les nostres mans tornar a començar el món de nou”. I res millor que començar per conèixer-ne els fonaments.

 

Per saber-ne més

https://ctxt.es/es/20180912/Culturas/21656/josep-fontana-obituario-el-fin-de-la-historia-juan-andrade-sin-permiso.htm

https://www.eldiario.es/zonacritica/ultimo-Josep-Fontana-analisis-proyecto_6_899470054.html

https://www.elsaltodiario.com/historia/josep-fontana-rigor-honestidad-compromiso

https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-mati-de-catalunya-radio/xavier-domenech-esta-a-les-nostres-mans-saber-com-acabar-amb-un-sistema-que-no-funciona/audio/1041996/

Deja un comentario