Adrià Pujol Cruells i Pablo Martín Sánchez no se n’escapen

Llegir en castellà.

Tot va començar un dilluns 14 de desembre a les set del vespre ja que havia quedat amb dos escriptors, però ben mirat, per què no anomenar-los traductors? Gent de lletres, vaja. Fins i tot algú els podria tractar de civilitzats, però la cosa va canviar des del primer minut quan, per fi, van arribar tots dos molt poca estona més tard que jo. No allargaré més la demora, em refereixo a Adrià Pujol Cruells i Pablo Martín Sánchez.

El punt de trobada era a la porta de la Llibreria Ona i la raó era un intent d’entrevista que volia tirar endavant amb ells en motiu de la novel·la No te n’escapes, un llibre escrit conjuntament entre Boris Vian i el grup de matemàtics literats Oulipo. L’Adrià se’n va encarregar de la traducció del francès al català i el Pablo… El Pablo venia com a representant del grup. El pretext era que va ser ell qui va fer de mestre de cerimònies a la presentació celebrada a la Llibreria Documenta dues setmanes abans de la cita per l’entrevista.

Com que no podia fer l’entrevista amb Boris Vian degut a que ja fa una mica més de seixanta anys que no és entre els vius, per parlar del llibre em vaig haver de conformar ni més ni menys que amb el traductor de Georges Perec al català i l’únic espanyol que ha format part del molt prestigiós esmenat grup. Però ara ja prou, fora bromes i el to fanfarró; la companyia era immillorable i l’ocasió la valia.

Dit això, mentre esperava dret davant el portal de la llibreria des de la meva esquerra veig que arriba l’Adrià amb el mòbil a l’orella i que s’aproxima a mi. Se’m posa al costat, em saluda amb les celles i s’allunya. S’allunya bastant, de fet. Acte seguit giro el cap a la dreta i veig el Pablo entre mig d’una farola i un arbre, al costat d’una carpa de la terrassa d’un bar, parlant pel mòbil. No puc evitar dibuixar un somriure al rostre tapat per la mascareta d’aquests temps, com tampoc evitar pensar que m’estan fent una broma o que me la volen jugar. Quins tios, em dic a mi mateix, s’hi atreviran? La novel·la per la qual els volia entrevistar va sobre un home a qui li assassinen totes les seves ex-amants. Per tant, què podia esperar jo d’aquests dos? Un segrest com a mínim… Fins i tot ja me’ls imaginava escopint a la meva tomba.

En efecte tot havia sigut una paranoia i la casualitat havia fet que el telèfon els hi sonés tant bon punt em van veure. Quan finalment ens vam saludar, vam decidir buscar refugi a alguna terrassa i precisament va ser (altre cop de casualitat i després de caminar una mica) el bar James Joyce qui ens va acollir de bon grat. Tenia tantes ganes que l’entrevista anés tal i com havia planejat que interiorment vaig pensar: si surt tot bé, segur que Marcel Proust des d’on sigui que està, maleeix no donar el nom al bar del costat per fer-li la competència.

Tenint en compte que es tracta d’un llibre col·lectiu, el qual Boris Vian en va escriure quatre capítols abans de morir, que l’Oulipo s’ha encarregat d’escriure els dotze capítols restants i que el llibre s’ha traduït al català, vaig trobar apropiat dialogar sobre alguns aspectes de l’edició catalana o de la pròpia novel·la en sí, precisament, amb els mateixos dos homes que van presentar el llibre a Barcelona. Quan els hi vaig fer la proposta uns quants dies abans, l’Adrià em va dir que sí de seguida i el Pablo, com que per sort a dia d’avui encara no és, com s’ha predit, el cap quadrat que serà d’aquí a 46 anys, també va acceptar molt amablement.

Les preguntes que els hi vaig fer van ser totes breus i les vaig anar alternant perquè cap dels dos tingués més protagonisme que l’altre. Van ser totes a mode de metralleta, sense buscar la meva contra-pregunta, gairebé com si fos un qüestionari. Els temes van ser tots molt dispars, però sempre en relació a la traducció, a la biografia de Boris Vian o a l’exercici d’escriptura dut a terme per l’Oulipo. No oblidem que van ser ells qui van completar la novel·la començada més de mig segle enrere pel seu autor ja difunt. Bàsicament els vaig reunir per parlar del llibre, des de la novel·la als annexos, per sotmetre a un anàlisi rigorós el producte final.

Es diu que aquesta novel·la s’hagués pogut publicar a nom de Vernon Sullivan, un pseudònim que utilitzava l’autor francès per fer veure que escrivia novel·les nord-americanes. Sembla que fins i tot alguna vegada va arribar a escriure una novel·la en anglès per traduir-la ell mateix al francès i considerar-se així el traductor oficial del seu alter ego. Aquesta mena de coses són les que criden l’atenció als membres de l’Oulipo, que són uns ludòpates de la literatura, uns juganers, però per què no anomenar-los joguinaires? Al cap i a la fi són ells qui es van batejar com a Taller de Literatura Potencial precisament per forçar fins al límit el caràcter lúdic de les lletres.

 

Abans de donar pas a les seves respostes, vull aclarir una petita cosa. Aquesta entrevista conté un “Making of” en el qual s’hi explica com es va preparar la manera de formular les preguntes. Com a lector o lectora tens quatre itineraris a seguir per llegir aquesta publicació.

El primer es tracta de llegir l’entrevista i prou, l’article no. Un cop acabis, segueixes amb el que estaves fent.

El segon consisteix en llegir abans que l’entrevista l’article anomenat “Making of” i el tercer consisteix en llegir-lo posteriorment a l’entrevista.

El quart, per si creus en la lectura fragmentària, interromp la lectura de l’entrevista en un moment determinat. El propi text de l’entrevista et marcarà el moment concret d’aquesta manera: [Llegir, ara, l’article Making of ]. Si has escollit aquest itinerari,  aquell serà el moment de llegir l’article i deixar l’entrevista a mitges, per després retornar-hi i acabar-la.

 

A partir d’aquí, tu tries.

 

[Llegir, ara, l’article Making of ].

 

 Adrià, quin és el detall que t’agrada més de l’edició física d’aquest llibre en concret o dels llibres d’Univers?

El detall que m’agrada més de l’edició física d’aquest llibre en concret, entre els llibres d’Univers, és que és prim com jo. Sóc prim des que vaig néixer, vaig néixer prim, he crescut prim, m’he fet gran prim i tot apunta que això no canviarà.

Pablo, hi ha algun precedent de llibre com aquest a l’Oulipo?

Hi ha més d’un llibre de l’Oulipo escrit entre diversos Oulipians. A quatre, cinc, fins i tot deu o dotze mans. Per exemple, totes les versions que s’han fet sobre El viatge d’hivern de Georges Perec, que després s’han anat recollint i que s’estan traduint ara precisament al castellà. Ara bé, jo li tinc molta estima a un llibre col·lectiu de l’Oulipo que es diu C’est un métier d’homme. Parteix d’un conte del Paul Fournel, penúltim president de l’Oulipo. A partir d’aquí els oulipians hem anat fent, tots, versions d’aquest conte  fins a conformar el propi volum que és, per cert, un llibre traduït amb un bon amic meu.

Adrià, si el Pablo no hagués pogut assistir a l’acte de presentació de la novel·la a la Llibreria Documenta, qui creus que hagués pogut ser un bon mestre de cerimònies?

Si el Pablo no arriba a poder venir a la presentació del llibre del Boris Vian a Documenta, per llei de vida i per selecció natural, (i per altres coses que no venen al cas, però que poden ser aspòriques i diaspòriques) jo crec que el company Màrius Serra i, que no sé com es diu de segon cognom, hauria estat la persona més indicada. De fet, ja va venir, va enviar-me un WhatsApp just abans d’entrar. El Màrius sempre hi és.

Pablo, has fet alguna aportació al llibre? Hi ha alguna petita anècdota en comú amb l’Adrià respecte a la teva aportació i la traducció al català?

Efectivament al llibre hi ha dues petites aportacions meves, dues mitges frases, que em va demanar l’Eduardo Berti per un dels capítols. A una d’aquestes frases, en concret, trobo que ha succeït un fet espectacular. Jo vaig proposar una mitja frase que deia alguna cosa així com que hi havia un home que s’havia quedat adormit amb una cigarreta als llavis. Els oulipians, al passar això al llibre, li van afegir “una cigarreta apagada”. Curiosament, l’Adrià Pujol Cruells, que en sap molt de cigarretes, perquè per exemple té aquell llibre meravellós que és Picadura de Barcelona, tot sigui dit de passada, doncs va, inexplicablement, intuir que jo en l’original, en el meu fuero interno que diríem en castellà, no l’hi havia posat aquest afegitó “apagada” a la cigarreta. Llavors ell quan ho va traduir li va treure aquest “apagada” del francès, éteinte, i li va retornar l’essència a la frase original.

Adrià, a títol personal, quina opinió et mereixen els quatre capítols de Vian?

Els quatre capítols originals d’aquest llibre, que són pòstums i que, de fet, ja semblen escrits pòstumament tot i que l’autor estava viu quan els va fer, a mi em recorden una mena de passarel·la o de premonició, gairebé, de com va morir realment l’autor. En vida d’ell es va fer una adaptació cinematogràfica d’un dels seus títols més famosos, que és Escopiré sobre la vostra tomba, obro un parèntesi (quan el vaig traduir hauria d’haver-lo traduït per Escopiré damunt la vostra tomba que és molt més musical, però ja no hi sóc a temps). Com deia, l’autor va morir assistint a l’estrena de la pel·lícula que es va fer d’aquest llibre anomenat. La llegenda groga explica que del disgust que va tenir Boris Vian sentint aquella aversió a la pantalla, el cor li va fallar. És una adaptació molt dolenta.

Pablo, com són les reunions privades de l’Oulipo?

Doncs les reunions privades de l’Oulipo, que porten celebrant-se des de 1960 un cop al mes, generalment en alguna casa particular de París, consisteixen, com el propi nom indica, en reunir-nos cinc, sis, set, vuit, deu oulipians, els que puguem assistir-hi. Llavors el que fem és compartir la nostra feina. Per tant, llegim textos, parlem molt i discutim molt. Mengem, perquè també és molt important menjar i beure i paladejar. També ensumem aquells elements del nostre treball que poden ser més interessants per seguir desenvolupant. Són reunions on tot està molt a flor de pell. És molt important tocar-nos i tocar els textos, evidentment, d’una manera pràcticament tàctil.

Adrià, com sorgeix l’oportunitat de traduir el llibre?

Bé, l’oportunitat de traduir aquest llibre va sortir com sempre, és a dir, a la impensada, a l’atzar. Tu estàs a casa, amb la típica indumentària d’estar a casa, que sol ser la més rònega, aquells pantalons, aquells jerseis, allò que estàs a casa que no et veu ningú. Reps un missatge o una trucada, el que sigui, de l’Ester Pujol en aquest cas, de l’editora, dient que vol fer aquest llibre. Obro parèntesi com sempre (jo no ho vaig entendre que l’Ester Pujol i Editorial Univers volguessin fer aquest llibre. És un llibre que està en un lloc molt estrany pel tipus de llibre que és, però està fet). I això em recorda que tots els llibres que no vénen de mi, és a dir, els que m’encarreguen, surten igual. Com per exemple aquesta setmana que una editorial, que això sí que no puc dir qui és, em va proposar que dialogués amb un autor català del segle XVIII. Vaig triar el nostre estimadíssim i desconegut Baró de Maldà i els seus 59 volums de dietari escrits al segle XVIII que es diuen Calaix de sastre. Actualment en propietat de l’últim Baró de Maldà que es diu Alfonso Vilallonga i és un creador de bandes sonores per la Isabel Coixet. Espero que me’ls deixi llegir. Jo el que faré després del Calaix de sastre del Baró de Maldà, serà el meu Calaix desastre i és agafar les dates de l’antic dietari i el mateix dia a la mateixa hora plantar-me al mateix lloc de Barcelona a veure com ha canviat en tres segles.

Pablo: Que gran!

Pablo, per quina raó l’Oulipo ha afegit precisament 12 capítols?

Doncs la veritat és que no tinc ni idea de per què l’Oulipo va decidir afegir 12 capítols exactament als quatre que ja havia escrit Boris Vian. Ho hauríem de preguntar a la cúpula executiva que va decidir-ho. Jo entenc que amb quatre capítols de Boris Vian, doncs afegir un 75% està bastant proporcionat. No afegiries només dos capítols, que llavors no seria gaire cosa. Tampoc no afegiries 50 capítols perquè deixaries a Boris Vian, realment, en una part anecdòtica del llibre. Jo crec que està bé que el Boris Vian en faci el 25% y l’Oulipo el 75%, però la decisió de 12, ¿per què 12? És cert que 12 fa de ben repartir entre quatre, entre tres, però jo crec que al final és una decisió una mica arbitrària, com quan per exemple jo vaig decidir fer 99 capítols al Diario de un viejo cabezota, o 99 entrades. Tot i que el 99 té més connotacions que no pas el número 12. 12, no sé, són els mesos que té l’any, 12 són les taules de la llei, 12 són els apòstols… En realitat hi ha moltes raons per les quals 12 és un número perfecte per acabar una novel·la de Boris Vian.

Adrià, què et va fer optar per l’opció “present preciós” a l’hora de traduir els mots que anomenen el poema que només fa servir les lletres del nom i el cognom del destinatari?

A l’hora de traduir el beau présent i traduir-ho en català com a “present preciós” té a veure amb la meva infància. Amb aquella casa plena d’olors, de sofregit, el soroll de les gallines, el pati, el tacte fred i humit dels llençols a l’hivern i la visió permanent de la boira que hi ha a Begur, que no per casualitat el meu poble té un sobrenom que és Mordor. A partir d’aquí, clar, un beau présent, jo entenc que per sota del riu Tordera un présent sigui un regal o un obsequi, però a la meva terra un présent és un present, en diem igual. De fet parlem francès i no ho sabem. D’aquí que posés un “present”, el que no està tan clar és per què vaig posar preciós. És un adjectiu que no és que sigui xaró, és lo següent. En català no es diu preciós, però em va semblar que reflectia perfectament la cursileria del poema original.

Pablo, com està construït aquest llibre?

El llibre no te n’adones i és un homenatge a Boris Vian. Precisament un encàrrec que li van fer els hereus de Boris Vian a l’Oulipo en motiu del centenari de l’autor difunt. Concretament perquè ha fet 100 anys, el 2020, que va néixer un 10 de març de 1920. En aquest sentit, la novel·la està construïda com un perllongament d’un manuscrit original de Boris Vian del qual només se n’ha conservat el que va escriure: quatre capítols i una sinopsi. L’Oulipo ha celebrat aquest centenari afegint-hi 12 capítols més fins a completar una novel·la que és un prodigi, crec jo, d’escriptura col·laborativa i d’imaginació postmortem. A tu, com a lector, quina part t’ha agradat més, la de l’Oulipo o la de Boris Vian?

Doncs bé, si he de ser sincer, crec que el tros que més m’estimo és el de l’Oulipo. Perquè és cert que moltes de les lectures recents em porten, doncs, més endins en el moviment, suposo. Tot i que el moment Boris és molt Vernon i bé, ho vius molt, però per gustos els colors, oi? Tornem-hi, Pujol?

 

[Llegir, ara, l’article Making of ].

 

Adrià, per què vas acceptar aquesta traducció? Vas dubtar?

A mi cada vegada que em pregunten per què vaig acceptar traduir aquest llibre i quins motius em van portar a acceptar un encàrrec d’aquesta mena, haig de dir que no té res a veure, en primer lloc, amb el fet de tornar a traduir Boris Vian. Sempre és un plaer, però tampoc no té res a veure amb qüestions de prestigi, que hi són. Sempre va bé, ajuntar el teu nom amb un autor d’aquest tipus. És una cosa bastant més prosaica.

Jo aquell dia estava fent un cafè al bar del meu amic Dalin a sota de casa meva, que és un bar xinès. Heu de saber que els xinesos són força oulipians perquè quan canvien de país, com que els seus noms són força complicats de pronunciar, no dic d’escriure, sinó de pronunciar, es canvien el nom. A alemanya es posen noms alemanys i a Catalunya o Espanya es posen noms espanyols i catalans. El de sota casa meva es fa dir Dalin que és un mig-mig, és un mix entre japonès-xinès o català, però el del basar del costat, que té un nom impronunciable, es fa dir Diego.

Llavors vaig acceptar l’encàrrec perquè vaig rebre la trucada mentre jo em prenia un cafè al bar del Dalin. Un bar que, val a dir, es diu Dalin i Vanesa, perquè el porten ell i la seva dona. La seva dona no es diu Vanesa, evidentment, però segueix aquesta cosa oulipiana de dir: guaita, mira, jo em canvio el nom i allà on vaig, faig aquesta mutació. ¿Per què ho dic tot això? Perquè acceptar un encàrrec si ets al bar del Dalin és gairebé d’obligat compliment. Tot el que m’ha passat allà és providencial.

Pablo, si Boris Vian fos polític i li haguessis d’escriure un discurs a canvi d’una molt bona remuneració, sobre quin tema creus que tractaria?

Jo no crec que Boris Vian hagués acceptat mai ser polític, ho dubto molt. Tot i això, s’assembla increïblement a l’Emmanuel Macron; de fet si posem de costat una foto del Macron i una del Vian és increïble com s’assemblen. Però si fos polític suposo que seria més aviat, no sé, un ministre de cultura, alguna cosa així. Llavors, a mi que, per cert, m’han proposat recentment escriure els discursos polítics de no diré qui, ni de quin partit, crec que a Boris Vian li escriuria un discurs on tingués molta importància la figura de l’espiral. És a dir, Boris Vian va inventar-se una trompeta, que és la cor à gidouille, una trompeta amb la part metàl·lica en espiral. Doncs crec que l’intentaria portar cap a la importància del cercle virtuós, de l’espiral com a figura enriquidora de la cultura i que això pugui tenir repercussions en la política, en l’economia, en la societat al cap i a la fi.

Adrià, pots reproduir una llista de breus notes preparatòries que has tingut en compte a l’hora de traduir el llibre?

A l’hora de traduir un llibre d’aquestes característiques, o qualsevol llibre, de fet, com a traductor, sempre penso abans de començar com un sastre, una mica. Que és que cada llibre, i per tant cada traducció de cada llibre, mereix un vestit a mida. Llavors el que faig és llegir-me’l. Quan em vaig llegir el llibre, abans de traduir-lo vaig prendre notes preparatòries de traducció, sí, fent aquest vestit a mida que dic. Perquè no quedés cap màniga baldera, cap camal més curt que l’altre, etcètera, etcètera, etcètera. La metàfora és infame, però és així. La primera nota, la nota número u, va ser que jo havia de ser fidel a l’experiment, no a l’autor. Sinó al que alimenta aquest llibre que són tot un seguit de jocs a partir de quatre capitolets que l’autor, mort, va deixar escrits i que després altres autors han acabat. Això en podríem anomenar el tronc del vestit. Després la segona nota, la nota número dos, són les mànigues. Les mànigues són l’estil. L’estil de Boris Vian i dels altres que han acabat aquest llibre és una cosa, com ho diria, és una mena de màniga que no té punys, perquè et poden sortir per qualsevol lloc les extremitats. I la tercera nota preparatòria, la nota número tres d’abans de traduir aquest llibre, va tenir a veure amb triar el color. El color de la roba és important, sí, doncs el color d’una traducció també. ¿Quin català feia servir: l’estàndard, un català inventat o un català comarcal que finalment tampoc em serviria de res tot i ser de comarques? Vaig optar per fer servir el català que parlaria Boris Vian si fos català.

Pablo, com és que els propis autors d’Oulipo han optat per un aparent anonimat?

El fet que l’Oulipo hagi optat per un aparent anonimat és una mica perquè el propi grup es concep com, ¿com t’ho diria amb una metàfora? És com una armilla de caçador. Una armilla d’aquelles que està plena de butxaques i que estan plenes d’objectes i de gadgets. No és tant important què hi ha a cada butxaca, sinó totes les possibilitats que hi ha en l’armilla com a conjunt. Per tant, no cal dir: això ho he tret de la butxaca esquerra, no. Lo important és que hi hagi objectes, recursos a tota l’armilla i que el lector arribi a entendre que tot és important independentment de quina butxaca s’hagi tret la inspiració.

Adrià, per quina raó la portada de l’edició en català no comparteix l’homenatge que fa la coberta original?

La portada original d’aquest llibre que és molt aconseguida: el negre radical amb el vermell radical i el blanc radical recorda, d’alguna manera, una tipografia, un tipus de disseny molt característic de l’època i es va mantenir en la traducció al castellà, la qual cosa és meritòria. De la banda del dissenyador o dissenyadora, mantenir un estil passats 50 o 60 anys és meritori. En canvi en català no es va mantenir aquest estil. La portada en català recorda més un fotograma dels dibuixos de La pantera rosa. Però bé, és com les capçaleres dels diaris. La capçalera de El Periódico és infecte a nivell tipogràfic, la de La Vanguardia té un cert regust modernista, cosa que la fa una mica més atractiva i la de El país,per exemple, és la típica tipografia “progre”, però “progre” a nivell Word. A la coberta catalana, l’únic que va passar és que és un llibre que s’inscriu en una editorial, diguem-ne, renovada, per no dir nova, que necessita crear una línia. Llavors per no confondre l’editorial amb el producte va optar pel que finalment ha passat.

Pablo, què enveges i què no enveges d’haver pogut col·laborar en l’escriptura dels capítols oulipians? Vas tenir oportunitat de fer-ho?

Quan va sorgir aquest projecte a l’Oulipo es va demanar qui volia participar i qui no. Per exemple, l’Eduardo Berti que hi ha participat activament, va dir que ell mai s’hagués atrevit a escriure la continuació d’un llibre de Boris Vian, però que si ho havia fet és perquè era un llibre de Vernon Sullivan. Llavors fer una paròdia de l’estil Vernon Sullivan, ho veia factible. Jo no em vaig atrevir ni a això; ni a continuar una obra del Vernon Sullivan, vaja. Podria dir que me’n penedeixo sobretot perquè en aquests darrers dies i setmanes, però especialment en aquests darrers dies, la última setmana concretament, he estat traduint molt una novel·la (L’anomalie) d’Hervé Le Tellier, que va guanyar el Goncourt. I clar, Hervé Le Tellier és un dels quatre o cinc que ha escrit el llibre de Boris Vian. Detecto coses en el llibre que estic traduint que també hi són a No te n’escapes. Llavors em fa encara més ràbia: veure que sí que puc estar a l’alçada del llibre d’Hervé Le Tellier traduint-lo i potser també hagués estat a l’alçada d’un Vernon Sullivan. Però no ho sabrem mai i a lo hecho, pecho.

Hi ha alguna aportació personal al text més enllà de la traducció en sí?

Una de les preguntes recurrents que es fan quan tradueixes un llibre d’aquestes característiques és quines aportacions personals, o quina petjada, o quin rastre has deixat com a traductor. Això queda molt malament perquè depèn d’on parlis, depèn del gremi de traductors on parlis, la petjada està molt mal vista o absolutament el contrari. Depèn del gremi de traductors o escriptors i escriptores on parlis, la petjada, no és que estigui ben vista, és que s’exigeix. Llavors jo tinc la sort de traduir llibres que demanen, que exigeixen aquesta petjada. Deixar petjada no vol dir canviar-ho tot, vol dir que es noti qui l’ha traduït. Per tant, en aquest llibre d’aportacions meves n’hi ha. M’he contingut de la mateixa manera que es van contenir els que el van escriure, però hi són. En resum, aportacions ben poques, interpretacions tòtes.

 

[Llegir, ara, l’article Making of ].

ESTRAMBÒTIC ESTRAMBOT DE COMIAT EN PROSA

 La primera vegada que vaig llegir el nom de Boris Vian vaig fer una petita recerca a internet per saber més d’aquell home; a diversos articles es parlava d’ell com a algú molt proper a la patafísica. Malgrat que va morir el 1959 (un any abans del naixement de l’Oulipo) vaig deduir que tenia un contacte o vincle força estret amb alguns dels futurs membres fundadors del grup. En efecte, quan vaig veure que s’escriuria aquest llibre entre Vian i l’Oulipo, o més ben dit, que s’acabaria d’escriure, em va cridar molt l’atenció.

El traductor de l’edició catalana és una persona de qui quan vaig veure el seu nom per primer cop ja no l’he pogut oblidar. Tot va ser perquè un dia vaig tenir la curiositat d’entrar a una papereria de Caldes de Montbui. No m’hi volia comprar pas res, però em cridava l’atenció veure quina selecció de llibres tenien i, la veritat, n’hi havia de bons per ser una humil papereria de poble. Un d’ells era la traducció al català de La disparition de Georges Perec titulada L’eclipsi,evidentment traduïda per Adrià Pujol Cruells, nom que des d’aquell dia he recordat i que ara ha estat un plaer conèixer-lo personalment.

Resulta que el dia de la presentació de No te n’escapes apart de l’Adrià també va haver d’intervenir el Pablo i per tant no me’n vaig poder estar de no anar-hi a l’acte. Gràcies a això, després vam anar a fer un parell de birres junts a un bar de mala mort, però la xerrada va ser molt edificant. Un dia més tard em vaig atrevir a demanar-los-hi si acceptarien una entrevista i em van dir que sí a tot. Sensacional.

Per fi, ara ja puc dir que després de la Contra-ressenya de Coníferes, aquesta peculiar entrevista i l’article ocult del Making of, d’una vegada per totes he aconseguit concloure el que jo mateix molt agosaradament m’he animat a batejar com la trilogia del joc. Per últim, només em queda agrair públicament la paciència i la bona disposició a Adrià Pujol Cruells i Pablo Martín Sánchez.

Deja un comentario