Análisis de la sèrie ‘La línea invisible’
Amb ‘La línea invisible’ ens trobem davant d’una sèrie tècnicament molt ben feta, amb personatges ben construïts, amb una fotografia espectacular i amb un equip d’actors que frega la perfecció -com opinió personal, crec que cal destacar l’esplèndida actuació d’Enric Auquer com a José Antonio Etxebarrieta. Tanmateix, cal tenir molt en compte també que la sèrie explica un episodi molt concret de la història d’ETA, i és impossible comprendre la complexitat del conflicte basc només a partir de la sèrie, encara que això no vol dir que no faciliti la comprensió d’algunes coses.
Així, els sis capítols que conformen la sèrie aborden la fase de la V Assemblea durant la dècada dels seixanta que va dividir als líders de l’organització i es va saldar amb el primer assassinat, seguint la vida del líder Txabi Etxebarrieta. I és just en aquest punt en el que crec que caldria haver contextualitzat una mica millor per explicar la situació de la qual venia ETA i el que va significar la V Assemblea, que ho va canviar tot. Perquè la V Assemblea no va ser una sola reunió clau com es veu en la sèrie. Sinó que va ser una cosa molt més complexa que un conclave per triar un líder, i va provocar moltes tensions internes en l’organització per les diferents corrents que van confluir en aquest moment. Com deia, la V Assemblea no va ser una reunió, sinó que va ser un procés que va durar diversos anys, el resultat del qual sí que va ser bastant el que es veu en la sèrie, és a dir, la ruptura entre el sector més obrerista i el que apostava per uns principis basats en la llengua i l’ètnia basca.
De la mateixa manera que considero que li falta una mica de context a algunes parts de la història, també considero que es fa poc èmfasi en el paper repressiu de la policia franquista. És a dir, he trobat una mica a faltar que s’expliqués que a partir d’aquest primer assassinat, a Euskadi la policia va començar a militaritzar-se (més encara) i a utilitzar noves formes de tortura de manera sistemàtica.
Cal aclarir, que tal vegada, he trobat aquestes mancances en la sèrie perquè són el que jo esperaria d’una sèrie sobre ETA. I crec que, en el fons, aquesta també és una de les seves virtuts, no donar-nos el que esperàvem. I és que per algunes de les entrevistes que he llegit al seu director, Mariano Barroso, el seu objectiu era retratar la història personal dels personatges, i no tant una història d’ETA o sobre ETA. Però, justament per això, crec que és una mica estrany que cap dels actors que representa els personatges protagonistes sigui basc, segurament no sigui una crítica molt rellevant, però em va semblar curiós.
I en aquest sentit, és summament interessant, perquè la història que s’explica ens demostra que la política té a veure amb les emocions, que no són esferes que es puguin separar. Perquè, a la fi, la sèrie va sobre les motivacions personals que mouen als uns i als altres i el que posa en marxa aquesta guerra que, com totes, neix de les motivacions més ocultes, més patètiques i més mesquines. I a això em referia al principi amb la complexitat dels personatges, i és que tots ells estan construïts de moltes capes: la humana, la moral, la social… I ens trobem que un torturador implacable pot ser un pare entranyable, i un xaval brillant i especialista en informàtica pot empunyar una pistola i matar un altre ésser humà. I, encara que als que veuen el món de manera maniquea això no els convencerà, és així i no es tracta d’humanitzar. De la mateixa manera que, el fet que Etxebarrieta no parlés euskera o que el policía Melitón Manzanas es considerés un basc de «soca-rel» ens parla de les contradiccions dels personatges; i serveix per entendre que, potser, si un s’hagués dedicat a aprendre euskera per defensar la identitat nacional i l’altre s’hagués dedicat a entendre als que eren bascos com ell, ens haguéssim estalviat molt dolor i sofriment.
I és justament per això que una sèrie com aquesta és ara més necessària que mai perquè l’única manera de «oblidar» és recordar d’on venim i conèixer una part de la nostra història recent que està força oculta. Però sempre tenint en compte que no és possible veure el dolor i la mort amb una objectivitat científica. Perquè la interacció de la sensació física, l’emoció psicològica i el compromís polític fan que la distinció filosofica entre «ment» i «cos» sigui indefensable. De fet, l’embolic de dolències físiques, rancúnies i temors que van embolicar la política en aquell moment ens suggereix que aquesta temptativa de mantenir separades l’anatomia i la política no ha funcionat mai. Així, la història que explica ‘La línea invisible’ ens ensenya que, de vegades, la sensació de la pròpia fragilitat pot desviar-nos cap a una política agressiva. Però de la mateixa manera, la sèrie també demostra que la mortalitat i la vulnerabilitat són qualitats intrínseques de la condició humana que, a més de por i sospita, també poden provocar solidaritat i una experiència compartida. De fet, ‘La línea invisible’ ens ensenya i ens recorda que tots estem exposats a la lògica del ressentiment en les nostres vides, fins i tot els que pretenen adoptar una serena objectivitat científica davant les vides dels altres.
Finalment, m’agradaria remarcar que sèries com aquesta ens ajuden a poder construir un imaginari col·lectiu mitjançant productes d’entreteniment cultural de masses que són molt necessàries al nostre país perquè aquesta part del nostre passat que va ser el tardofranquisme sigui entesa en la seva complexitat. Així, aprofito l’ocasió per recomanar de nou l’altra gran sèrie de Mariano Barroso, ‘El dia de mañana’. Ambientada a la Barcelona dels anys 70, per observar tots els matisos de la resistència franquista i de la lluita de classes en aquella època.
FOTO: EL PAÍS
