Per Ivan Montemayor
Durant els mesos en què va durar l’estat d’alarma, un dels pocs col·lectius que es van considerar essencials varen ser els repartidors a domicili. Els buits carrers de les ciutats eren creuats per riders que portaven pizzes, hamburgueses o shawarmes enmig d’una pandèmia global que mantenia a una gran part de la població confinada.
Ja fa anys que estem habituats a veure bicicletes portants comandes de Deliveroo, Uber Eats, Just Eat o altres plataformes. Però Glovo ha aconseguit guanyar protagonisme els darrers mesos arrel de la seva posició contrària a contractar els seus treballadors com a assalariats i no com autònoms.
Glovo destaca per la seva enorme negativa a acceptar que els seus treballadors no són empresaris que treballen pel seu propi comte. L’empresa s’ha integrat a Foment del Treball i a la CEOE per a defensar la seva posició, que no sembla que vulgui modificar. Els riders serien “empresaris de sí mateixos”, en termes de Foucault, persones que lliurement aporten les seves bicicletes i el seu telèfon mòbil per a col·laborar amb un algoritme que els posa en contacte tant amb els negocis com amb els clients. És aquesta la realitat dels riders? Un mer pacte entre iguals?
Algoritmes i precarietat
L’empresa barcelonina, dirigida per Oscar Pierre, argumenta que necessita d’una llei especial perquè el grau de digitalització de la seva activitat deixa a les actuals lleis obsoletes. Però escanyar pobres no té res de nou o de modern. De fet, és tot el contrari. Tal i com ens explica el Daniel Gutiérrez, de la plataforma RidersXDerechos, hi han hagut 37 sentències a favors dels treballadors abans d’arribar a la sentència del Setembre de 2020. Glovo, d’altra banda segueix sense contractar als seus empleats. A més a més, durant el transcurs de la pandèmia i l’estat d’alarma, Glovo va rebaixar a la meitat els pagaments per comanda als riders, aprofitant una conjuntura de manca de mobilitzacions.
Conversant per telèfon, el propi Daniel Gutiérrez ens explica que va ésser acomiadat per l’empresa i es troba ara mateix dins un llarg procés legal per a què tant com Glovo com Deliveroo reconegui que era un treballador estructural. «La Seguretat Social, arrel de la tasca d’Inspecció de Treball i les sentències favorables als treballadors continua donant d’alta a més d’11.000 riders com a empleats assalariats. De fet, Glovo deu més de 30 milions en cotitzacions a la Seguretat Social dels treballadors», ens relata Gutiérrez.
Ara bé, quines conseqüències té per un rider ésser un autònom i no un assalariat? Doncs bé, més enllà de la qüestió salarial, com ens explica el portaveu de RidersXDerechos: « un autònom no té dret a vacances, ni a agafar una baixa per malaltia. Tampoc tenen cap tipus de protecció legal front els accidents laborals, ni cap prevenció de riscos. Els treballadors han d’aportar també les mascaretes i els gels hidroalcohòlics de la seva pròpia butxaca.»
Cal recordar que al maig de 2019, va morir als carrers de Barcelona un conductor de Glovo, mentre transportava menjar en la seva bicicleta. Va ser atropellat per un camió de recollida d’escombraries[i]. Quina responsabilitat va assumir Glovo per la mort de Pujan Koirala, un jove de vint-i-dos anys? Res. Això seria assumir que hi ha relació laboral i que no tots els “empresaris de sí mateixos” són joves brillants que creen una start-up al seu garatge, sinó joves que moren perquè els nous senyors feudals no consideren necessari plantejar-se que els seus treballadors han de tenir les pertinents mesures de seguretat.
La darrera estratègia de la plataforma consisteix a organitza els riders en una mena de “sindicat groc”. Un sindicat groc és una organització que en realitat defensa els interessos dels empresaris i no dels propis treballadors, sota una ideologia molts cops paternalista i corporativista, és a dir, «on cadascú acepta el seu lloc a la jerarquia». Les associacions afins pretenen organitzar als riders sota la consigna de que és més beneficiós per a ells ser autònoms i no estar oprimits per les burocràtiques normes estatals. Un exemple d’aquest tipus d’associacions seria l’Associació Autònoma de Riders, que és contrària a la labortizació. “Està en joc la nostra condició d’autònoms”, afirmen. D’aquesta manera, plataformes digitals com Glovo estan desenvolupant una cosa inèdita: el primer sindicat anarco-capitalista de la història.
Segons l’associació RidersXDerechos, aquestes associacions estan promogudes per la pròpia patronal. Daniel Gutiérrez aporta aquest vídeo com a mostra de que els directius de Glovo recomana als treballadors integrar-se en aquestes organitzacions afins.
Pues lo acaba de reconocer el cofundador de @Glovo_ES.
Necesitáis más pruebas de que las plataformas potencian y publicitan las asociaciones amarillas pro empresa para defender los intereses empresariales?
Blanco y en botella. pic.twitter.com/pkoRMq2YkW
— Riders x Derechos (@ridersxderechos) November 19, 2020
Aquesta pràctica sindical recorda a les velles tàctiques de la burgesia catalana als anys deu i vint, quan els patrons intentaven (no sempre de forma amigable) que els proletaris es fessin del Sindicat Lliure i no pas de la Confederació Nacional del Treball. Hem canviat les pistoles per algoritmes, però les amenaces i les manipulacions sobre els treballadors tornen a emergir.
Capitalisme de plataformes
La pandèmia de la Covid-19 ha suposat una acceleració tecnològica i una expansió de l’anomenat capitalisme de plataformes. Com debatíem a l’episodi del podcast Suavitat Universal que vàrem gravar allà cap a maig de 2020, les plataformes havien aconseguit guanyar un pes molt significatiu en el desenvolupament del capitalisme sota les condiciones pandèmiques.
Les plataformes són fruit d’un món on es creuen la precarietat i la tecnologia, en contínua acceleració. Després de la crisi de principi de segle, els treballadors precaris tenen sous baixos i una gran incertesa, però tenen accés al seu Smartphone, des del qual poden demanar menjar a domicili si estan cansats per cuinar amb Deliveroo, vendre objectes que ja no volen a WallaPop o buscar futures parelles sexuals en Tinder.
Però de què parlem quan parlem de plataformes digitals? En la seva obra, Capitalisme de Plataformes, Nick Srnicek planteja que, en la fase actual de desenvolupament tecnològic del capitalisme postfordista (és a dir, on les fàbriques es deslocalitzen a altres indrets del món amb pocs drets laborals) les plataformes com Uber han adoptat un paper protagonista. Srnicek descriu a les plataformes com infraestructures digitals que permeten que dos o més grups interactuïn.
El capital financer, a partir dels anys noranta i en plena globalització, aposta per un nou actiu que guanya valor: les dades. La gestió de dades massives a través d’algoritmes permet a les empreses cercar un cost marginal zero, és a dir, negocis amb costos tendents a zero, però amb grans beneficis que atreguin l’interès d’inversors. Són empreses extremadament austeres, ja que els costos es redueixen a una infraestructura digital capaç d’interconnectar a diferents agents.
Però això genera un cicle en el qual més usuaris engendra més usuaris, el que condueix a plataformes que tenen una tendència natural monopolística. També atorga a les plataformes una dinàmica d’accés cada vegada més gran a més activitats, i per tant a més dades. D’altra banda, la capacitat d’escalar ràpidament de molts negocis de plataforma al basar-se en la infraestructura preexistent i en costos marginals barats suposen que hi ha pocs límits naturals per al creixement.[ii]
Però, amb quines alternatives ens podem confrontar a les plataformes?
Ivan Miró ha proposat la necessitat de generar una alternativa cooperativa i social al capitalisme de plataformes, proposant el que cautelarment podríem anomenar un “cooperativisme de plataformes”. Si bé existeix Mensakas, una cooperativa de missatgers que té una grandíssim potencial, la mera creació d’una cooperativa i la seva potenciació no suposa la fi de la precarietat terrible que pateixen els treballadors de les plataformes com Glovo.
Alguna cosa més
El dia 15 de Desembre diferents mitjans, com La Vanguardia, El Periódico o el diari Ara han publicat entrevistes a Oscar Pierre, CEO de Glovo. Com és habitual, Pierre es manté en la línia de defensar que els seus treballadors són lliures per ser autònoms, i demana un «terme mig entre assalariat i ser autònom». Si Glovo prova de netejar la seva imatge pública, és perquè sap que es difícil de defensar que milers de treballadors que van sobre rodes no tinguin les mesures adequades de prevenció de riscos laboral, o no tinguin dret a vacances ni a baixes de maternitat. Per molt que es pugui insistir en discurs més propi del coaching de l’autonomía personal i de fer-se a un mateix, finalment la realitat s’impossa i els treballadors demanen el mateix que demanaven en el passat.
No sembla que es pugui descriure l’actuació de Glovo amb una altra expressió que no sigui dura. Criminalitat. Vulneració dels drets fonamentals dels treballadors. Què poden fer els subjectes emancipadors quan una plataforma digital es nega a assumir l’esta de dret? Què fer quan les sentències de l’ordenament laboral no són suficients? Què passaria si Glovo es nega a complir una futura llei que inclogui al riders a l’estatut dels treballadors?
Però sempre hi ha alguna cosa més.
Sens dubte, com ha dit fa poc César Rendueles a la Fira Literal, necessitem un exèrcit d’inspectors de treball per a perseguir les vulneracions de les garanties legals que protegeixen els treballadors. Però no és suficient. Si una plataforma digital es rebel·la contra la sobirania popular, podria ser el moment per a plantejar la dissolució de la seva figura jurídica per la via penal i decomissar els seus béns.
Segurament al plantejar això, molt juristes liberals posarien el crit en el cel i afirmarien, indignats, que això que es planteja va en contra de totes les garanties legals i processals hagudes i per haver. Societas delinquere non potest, les societats no poden delinquir, dirien els juristes com si dir una cosa en llatí signifiqués que és més certa. Els mateixos juristes ultra-garantistes que no solen criticar mai els desnonaments que es duen a terme sota actuacions legalment dubtoses.
Com expliquen Tombs y White, les empreses sí que poden delinquir[iii]. La seva irresponsabilitat és un fet estructural, construït expressament per amagar-se sota “escuts corporatius” que els mantenen per fora del radar de la llei. L’origen classista del Sistema Penal condiciona que els articles que defensen els drets dels treballadors (en el cas del Codi Penal espanyol, articles 311-318) s’apliquin. Pot ser el Codi Penal, sota certes condicions, ésser una eina en mans de la classe treballadora?Les fórmules per intervenir sobre la criminalitat que comet Glovo segurament són variades i no tenim encara una resposta clara sobre què fer. Però les polítiques públiques necessàries per enfrontar-se a les plataformes digitals haurien de ser discutides a diferents nivells. El que hauríem de tenir clar és que si una empresa com Glovo vulnera les lleis que protegeixen als treballadors, es lícit que estigui sobre la taula la possibilitat d’aturar la seva activitat. No simplement per una defensa formalista de l’estat de dret, sino perquè les lleis laborals són conquestes de les classes populars.
Estem a pocs mesos de les eleccions al Parlament de Catalunya. No hi ha dubte, estem en un moment adequat per a reflexionar com a país en quin model econòmic volem, i en per què la vida d’Oscar Pierre val més que la d’un treballador precari. La sobirania popular ha de servir per a donar seguretat als que pateixen la precarietat i lluitar contra els que es senten impunes.
Referències
[i] https://www.genbeta.com/actualidad/accidente-trafico-vs-accidente-laboral-protestas-atropello-mortal-rider-mochila-glovo-barcelona
[ii] Srnicek, N. (2018). Capitalismo de plataformas. Caja Negra.
[iii] Tombs, S., & Whyte, D. (2016). La empresa criminal: por qué las corporaciones deben ser abolidas. Icaria.
