Monroe-Lamarr obra representada el desembre de 2020 al TNC, escrita per Carles Batlle i dirigida per Sergi Belbel és una peça plena de caramelets. No em refereixo als que s’obren sorollosament en senyal de protesta a algun teatre de París quan una representació no agrada, sinó tot el contrari, em refereixo a l’agradable dolç que es consumeix i ve de gust. Es tracta d’una obra carregada de detalls i petites sorpreses o picades d’ullet a l’afeccionat del teatre. Encara diria més, Monroe–Lamarr sembla un homenatge implícit a la teoria de la representació teatral, però alhora també s’hi revelen de manera oculta algunes de les grans preocupacions del propi dramaturg Carles Batlle.
Tot i que l’espectador no ho pot detectar a primera vista, a l’escenari s’hi representen alhora dues escenes que van succeir en un mateix lloc, però amb un interval de quatre anys de diferència. Aquest espai comú és un pis on hi han viscut dues actrius de Hollywood: Marilyn Monroe i Hedy Lamarr. Una acció data del 1962 i l’altra del 1966, per tant, tot i que els personatges de diferents anys estiguin en una mateixa casa, representa que no es veuen. A partir d’aquí es narren dues històries relacionades, una com a conseqüència de l’altre. A través de les quals i el simultani successiu transcurs del temps a la representació, mica en mica se n’acaba traient l’entrellat de tot plegat.
Les dues protagonistes principals són aquestes actrius de Hollywood que donen nom a l’obra i que estan sotmeses a una analogia en relació a la natura morta. És a dir, en la pintura s’utilitza com a model fruita joiosa. Però evidentment ja ha estat arrancada, per tant, després de ser pintada, ben aviat l’hi arribarà el procés de fer-se malbé. Doncs aquesta metàfora pretén representar una mica això amb la Hedy Lamarr y la Marilyn Monroe. Tot i que en el fons, veient l’obra, un mateix pot arribar a creure que potser és el propi Batlle qui tan sols es projecta en els seus personatges. És a dir s’adona que irremeiablement el cicle de la vida el força a fer-se gran i potser no ho voldria, o més aviat, li agradaria tenir la sensació que no tot passa tant de pressa. D’aquí neix aquesta preocupació en el pas del temps, que s’exemplifica amb aquesta divergència de segments temporals. Tanmateix, el temps és també un dels temes sobre els quals es reflexiona en el discurs de l’obra i, apart, Batlle aprofita per emprar un discurs en clau de gènere ja que, avui en dia, això mai queda malament i no és criticable.
Un dels grans moments de l’obra és la història explicada i deixada per acabar al final de la primera escena. Aquesta mateixa s’acabarà d’explicar per concloure la pròpia funció. Precisament es tracta d’una idea presa de la pel·lícula Vides rebels; s’articula doncs en escena un homenatge cap al cinema clàssic en el qual hi van estar ben involucrades les protagonistes d’aquesta obra. Una petita metaficció que conforma una gran referència i alhora adverteix que aquest fet referencial es repetirà amb freqüència.
Tot i això, hi ha vegades que l’esmena d’altres continguts és ben explícita. Per exemple en el moment que tracta el fenomen Blancaneus de Walt Disney per aprofundir en una de les qüestions més importants de l’argument: qualsevol interpretació de la veritat depèn sempre de la perspectiva. Així si Disney es va inspirar en la pel·lícula Èxtasis protagonitzada per Hedy Lamarr alhora de caracteritzar la protagonista del seu conte fet film, les transferències d’un lloc a l’altre són tangencialment palpables. Quan el personatge representat per Lamarr a Èxtasis fuig despullada pel bosc d’un home ben plantat que l’ha enxampat banyant-se a un llac, els arbres que l’envolten la protegeixen. Mentre que resulta tot el contrari quan la Blancaneus s’escapa pel bosc. Un caçador que tenia la missió de matar-la, li ha perdonat la vida i li recomana que no torni a casa perquè és la seva madrastra qui ha donat l’ordre. En aquell moment quan marxa esgarrifada de por, els arbres li estripen la roba i es tornen tenebrosos, la fan embogir i l’aterren. El model és ben clar, però la perspectiva ha fet canviar el significat de l’escena totalment.
És doncs aquest canvi de perspectives on se situa l’accent a Monroe-Lamarr. El qual acaba rematant a través d’un quadre de Renoi a l’estil natura morta. La petició d’assassinat de la Blancaneus prové de la dona que ha deixat de ser la més bonica del món i per això vol eliminar la persona que li ha arrabassat aquest honor. El paral·lelisme, doncs, rau en el després, és a dir, qualsevol dona bonica envelleix així com la fruita lluminosa està condemnada a podrir-se.
Insistint en la constant al·lusió de l’obra, en un moment se’ns parla d’unes cuques de llum que resulten ser molt boniques a la nit posades dins una bossa de plàstic transparent en el moment previ d’anar-se’n a dormir. Però al despertar-se de bon matí les cuques s’han convertit en uns escarabats grisos morts. Petit moment que pot recordar La metamorfosis kafkiana ja que el seu personatge se’n va anar a dormir tranquil i es va llevar insecte condemnat a mort. Tot això passa perquè en el fons la vida és un gran teatre, una funció que comença i acaba. Per això Lamarr diu en un moment “la meva cara és una màscara que no em puc treure” i això repercuteix en tots els aspectes de la comprensió de la pròpia existència. L’obra està carregada de regals en forma de sentències de l’autor en boca dels personatges que ens fan recordar o pensar moltes altres coses.
El pas del temps, la pèrdua de la joventut i el canvi de perspectiva són les grans raons que tracta l’obra. Fenomen que s’aconsegueix parlant de temes del passat, per fer pensar en temes del present, entre aquests el feminisme. És tot un recurs narratiu. Batlle fa veure que parla de política i aprofita per parlar de teatre, cinema i pintura, centrant-se concretament en el valor de la perspectiva respecte el temps. O com també, una mica més tergiversat, fa veure que parla de les actrius de Hollywood més boniques del món, per tant, fa veure que parla de gent completament inaccessible per a la gran majoria de persones, per estar parlant, en el fons, de sí mateix. Com si d’alguna manera volgués expressar la seva por al declivi que potser creu que tard o d’hora li arribarà. I per això, segurament, tal i com ell comenta tothom li diu que Monroe-Lamarr és una peça tant diferent a la resta de la seva obra completa.
La vida està carregada de preocupacions que actuen com a preludi de l’única tasca que veritablement ocupa: la mort. La vida és tan sols el lloc on deambulem perduts abans de morir.
