“La tendencia autodestructiva del capitalismo moderno empieza con la gran empresa”
John Keneth Galbraith, La Cultura de la Satisfacción
A continuació podreu llegir un article força eclèctic. Amb una primera part de dades que creia interessants per saber en quin moment estem, i que progressivament avança cap a una descripció més narrativa però no menys rigurosa en quant al que s’explica. La idea marc de tot l’article és la tendència aniquiladora de les espirals d’acumulació i centralització del Capital amb tots els mals que genera en el seu desenvolupament, també en aquests temps pandemics. Trobareu un petit homenatge a la Comuna de París i per últim una proclama a una determinada acció i estratègia política.
2021 una odissea pandèmica
Passat 2020, un any no hàbil com diria el Berto Romero, tenim un panorama econòmic potencialment terrible, només pal·liat pels mecanismes emprats pels Estats. Per fer-nos una idea aquí tenim un gràfic de la caiguda del PIB per sectors a Catalunya.
La forta caiguda del PIB català es deu sobretot al pes que tenen els serveis exposats a la interacció social i més afectats per les restriccions (serveis d’allotjament, restauració, activitats de lleure i comerç) i per la importància del turisme estranger. La davallada del turisme ha estat molt intensa, ha caigut un 79,4% anual en el període de gener a novembre. És a dir, la falta d’una diversificació ja sigui potenciada per una classe empresarial amb visió al llarg termini o d’un Estat emprenedor amb capacitat de guiar la producció cap a sectors anomenats més resilients, fa que la tendència al monocultiu empresarial faci més feble el teixit productiu davant d’entrebancs inesperats
Això es trasllada necessàriament al treball. Les dades de l’atur del mes de març ja recollien els primers efectes de la covid19 sobre el mercat de treball: l’atur registrat es va incrementar en gairebé 22.000 persones i es van destruir 130.000 llocs de treball, amb una caiguda d’afiliació a la seguretat social d’un 4,1 % des del 12 de març, com a conseqüència de l’allau d’acomiadaments de treballadores i treballadors que es van produir els primers dies de la crisi sanitària. La darrera dada de l’atur registrat a Catalunya (febrer de 2021) el situa en 512.290 persones, 117.076 més que l’any anterior (un 29,62 % més) i s’han perdut 81.831 llocs de treball en un any, amb una afiliació actual a la seguretat social de 3.360.902 persones (últim dia del mes). Aquí podeu veure un gràfic de l’Informe de la UGT Un any de COVID-19: impacte laboral, econòmic i social, a on marca l’evolució d’atur i afiliació a la seguretat social a Catalunya.
Resulta curiós que a hores d’ara en la majoria d’informes sobre món laboral cada cop hi ha més sectors precaritzats o en risc de precarització. Una “joventut” que s’allarga en termes estadístics fins als 35 anys i un risc elevat per a la reincorporació laboral que baixa fins als 45 anys, el que porta a preguntar-se qui manté avui dia una situació laboral relativament segura. La resposta seria ben poca gent, i a això sens dubte han contribuït una pèrdua de força negociadora dels treballadors deguda a dos factors: la constant millora tecnològica i de gestió i, sobretot, una pèrdua de capacitat negociadora, de la negociació col·lectiva. Situació forçada per dues reformes laborals que només han portat unes condicions més dures per als treballadors sense apropar-nos cap a una situació de plena ocupació.
Catalunya i Espanya reforcen una identitat comú terrible, una anomia seguint la terminología de Durkheim, a on el pobre, que representa un percentatge elevat, elevadíssim si veiem la gent en risc de pobresa i de perspectiva vital en perill, es manté sota sospita. Una Inquisició dels ideals d’un capitalisme amb una funció social inexistent, que fa que un altre cop em vingui al cap la frase de Bakunin a Déu i l’Estat: com més ric és el regne de Déu, més pobre el món dels mortals. El Regne de Deú ja no arriba amb la mort, arriba després dels esforços personals per encaixar en les demandes del mercat, el mite de Sísif, i quan torna a caure la roca ens queda el coaching o els ansiolítics en una societat en la que el suïcidi és la causa de mort de més de 3500 persones cada any.
Està clar que la legislació no ajuda, no hi han drets per als pobres. Com deia Galbraith a La Cultura de la Satisfacción, a qui demana 10.000$ se li revisa de cap a peus, a qui demana 10M$ se li pressuposa una intel·ligència superior i amb prou feines passa filtres. El resultat com explica Galbraith és que els pitjors errors sempre es donen amb els de dalt. Però l’Estat no és queda curt, fins i tot a un govern com l’actual amb “ministres comunistes” com es diu en algun canal de Youtube. Una mostra és l’IMV. Atorgat només als més pobres dels pobres i en una situació que hauria d’estar ja protegida dins de qualsevol democràcia. Aquí el gràfic del mateix informe abans citat de la UGT.
Un Estat mancat d’inversió tant en contractació com en eines solvents per donar resposta a necessitats de tramitació. En canvi l’Estat ha salvat el sistema (i de pas a les persones) del col·lapse mantenint un cert nivell de circulació, garantint salaris i ingressos a les empreses.
Política monetaria al rescat, política fiscal ja veurem
A començaments de l’abril, el New York Times obria la seva edició parlant de la voluntat de Joe Biden de crear un impost global del 21% per a empreses transnacionals i obligar-les a cotitzar allà a on generen els beneficis, independentment del país a on estigui la seva seu. En realitat la proposta de Biden és coherent amb les necessitats del seu país: després d’una política monetaria activa, cal una política fiscal que faci cobertura. Tot i que recorda massa a la famosa frase de Sarkozy de reinventar el capitalisme i la lluita contra els paradisos fiscals que va quedar en res.
A Europa en canvi ja és comença a debatre sobre quan enretirar el dic de contenció de la política monetaria “sense perjudicar la recuperació”. La clau es que mesures com el Programa de Compres d’Emergència per la Pandèmia (PEPP) ha trencat amb la barrera que suposava Maastricht entre política monetària i fiscal, posant nerviosos a membres del Comité Executiu com l’holandès Klaas Klot. A Espanya, “la eventual retirada d’estímuls ens podria agafar en pitjor situació que d’altres països” deia Óscar Arce, director d’Economia i Estadística del Banc d’Espanya a un article a El País. I és que com diu l’economista alemany Clemens Fuest, “la política monetaria té efectes limitats a una situació amb tipus d’interès cero o negatius, la clau per a impulsar la recuperació la trobem a la política fiscal”.
La política monetaria ha de fer front a un altre perill, i és la feblesa de la hegemonia del dólar davant del yuan. El PIB de la Xina a preus internacionals, va superar al dels Estats Units al 2014 i encara creix més ràpid que la dels EUA i d’Europa i l’atracció econòmica de la Xina sobre la resta del continent cada cop és més important. Així com a finals del segle XIX EUA va eclipsar a Regne Unit com a principal soci comercial global, fa temps que la Xina ha superat als EUA en aquest aspecte, en aquest sentit el problema principal segons Kenneth Rogoff (execonomista principal del FMI) és la manca total de previsió davant d’aquesta transició, un recordatori més dels principis exposats per Galbraith a La Cultura de la Satisfacción.
La política fiscal global és imprescindible, fins i tot, per a mantenir la viabilitat de l’estat de les coses. Com recorda Paul Krugman en un article recent, aproximadament, del 40% de la inversió extranjera directa o inversió empresarial transfronterera, és inversió “fantasma”, o sigui, ficcions contables creades per evadir impostos, el que ha generat una competició a la baixa entre països en la lògica harveyana de “creació del millor entorn empresarial”. Per això sobre el paper, Luxemburg, amb només 600.000 habitants, rep més inversió extranjera que els EUA. A continuació un gràfic que mostra l’evolució de la tasa nominal mitjana per regions (Font El País extret de dades de la OCDE).
En definitiva, podem dir que sense un control de la pulsió centralitzadora de la riquesa, les mal anomenades economies de mercat acabarien escanyant el propi mercat en una tendència a una mena de feudalisme digital dominat per uns pocs actors globals. El problema resideix en que una política fiscal moderadament expansiva va contra els principis de l’actual estat de les coses i, sens dubte, contra la lògica d’acumulació per despossessió. Tot i que també pot servir de salvaguarda davant de la tendència autodestructiva dels mercats no regulats, com va ser la llei Glass-Steagall durant la presidència Roosvelt i sobre la que sembla que Biden vol inspirar-se en les seves reformes.
La acumulació per despossessió en la era pandèmica
La Comuna de París, que ha fet 150 anys, va ser reprimida amb una ferocitat esgarrifosa, el resultat va ser la remodelació urbanística total de París per facilitar que passés d’una economia de gremis artesans a una economia d’especulació immobiliària, amb el sorgiment d’una nova forma de capitalisme dominat per les altes finances i la moderna cultura del consum, com ens explica Harvey a la seva obra París, capital de la modernidad, editat en castellà per Akal. En altres paraules i seguint la hipótesi de Polanyi, trencant els llaços socials de protecció davant del mercat. Obviàment mitjançant el recurrent exercici d’acumulació per despossessió. La brutal repressió va facilitar aquest exercici de despossessió i la acumulació. La brutalitat a 2021 no ha desaparegut sino que ha mutat de forma i l’acumulació per despossessió només ha fet que ampliar-se en escala, en coherència amb la lògica de la espiral del capital.
Aquest recordatori de la Comuna parisenca no és només un petit homenatge, és un exemple de com operen les lògiques del Capital sense importar gaire el temps o l’espai. Actualment podem parlar del que ha passat amb les farmacèutiques, en un recordatori d’allò que deien Paul Baran i Paul Sweezy en el seu llibre El Capital Monopolista, de 1966. Allà exposaven com les grans corporacions no són ni competitives, ni eficients i molt menys promotores d’innovació. Pel contrari són entitats majoritàriament conservadores i que eviten el risc. A més, absorbeixen grans quantitats de fons públics i s’aprofiten dels sistemes nacionals d’educació per extreure’n el màxim benefici, així com acostumen a traslladar al sector públic els costos o directament la investigació o esperar que petites empreses siguin innovadores per un cop veuen possibilitats d’èxit fer-se amb elles mantenint la lògica acumulativa i centralitzadora.
Tal qual ha passat amb les farmacèutiques que han traslladat més del 90% dels costos d’investigació per a trobar vacunes al sector públic, per després col·locar el producte en contractes secrets. Una corrupció del capitalisme que s’ha convertit en un joc a on una minoría legalitza les trampes per guanyar mentre la majoria ens trobem amb unes regles rígides . A Aquesta fórmula s’ha d’afegir el fons d’inversió Blackstone, el principal propietari d’habitatges a Espanya, que resulta ser un dels principals accionistes dins d’aquestes farmacèutiques.
Una realitat que és torna encara més sagnant si tenim en compte la realitat global amb països que encara no han iniciat la vacunació i que ja no demanen un cop de mà a occident, sino a la potencia del s.XXI, la Xina. Un país que tot i les seves deficiències democràtiques es mostra obert a la liberalització de les patents començant per les vacunes desenvolupades allà.
Per altra banda, la UE i els seus fons de recuperació apunten a la creació de més alicients en la espiral d’acumulació i centralització. Bona part de les respostes i dels estímuls van enfocats a una solució tecnoutòpica. Quan es parla de les meravelles de la digitalització, de la Intel·ligència Artificial o de l’Internet de les Coses, no és que no existeixin potencialitats. Un bon programari de software ens pot facilitar moltes coses, ens pot donar informació que empoderi les nostres decisions i pot generar canals descentralitzats de comunicació. Ara bé, no oblidem que molts del components, eines i programes els trobem cada cop més centralitzats en la seva propietat. Tot depèn del marc cognitiu des del que s’apliqui, i l’algoritme majoritàriament parteix del marc cognitiu de l’acceleració dels cicles del capital el que facilita l’anomenat creixement compost i que va en contradicció amb els límits ecològics del planeta.
El diner especulatiu torna a estar a la cerca desesperada d’inversions que aportin rendibilitat, ja sigui en criptomonedes, habitatge o materials necessaris per a les bateries elèctriques. Les conseqüències són les esperades. Ja sabem que els diners especulatius que es van abocar en els mercats immobiliaris, d’EUA o d’Espanya i Irlanda, després del crac del mercat de valors de 2001 i van ser un dels elements claus a la crisi de 2008. Quines noves crisis ens poden portar els grans corrents sense control de capital a la caça de rendibilitat? Qui farà el paper de la Xina al 2008 construint a unes escales i velocitats mai conegudes abans en la història de la humanitat? Quin col·lapse ecològic ens ve a sobre si continuem igual?
Que fem?
Hi ha una lluita per fer pagar impostos als rics, una lluita a la que responen els rics i els sectors de la classe satisfeta amb una demanda de més llibertat davant de l’Estat. Sens dubte la lluita per la redistribució per combatre la desigualtat existent s’ha de mantenir per moltíssims motius: la ineficiència de la desigualtat, el cost d’oportunitat de tenir població que no pot desenvolupar tot el seu potencial, que les societats més igualitàries tendeixen a ser més felices… És per això que la nostra lluita cultural ha de ser radical. Radical en quant transformar el marc i el significat, també de la llibertat per permetre’ns avançar en la societat que volem. Però tinguem en compte que el més radical no és parlar de fantasmes, recurs literari que va tenir èxit en un temps determinat. L’important és aterrar el conflicte ideològic en el nostre dia a dia, en la nostra proximitat més inmediata. Fer palesos els grans conflictes i contradiccions estructurals en els nostres patiments diaris, inmersos en la nostra rutina. Com ja s’ha dit més adalt, el trencament entre un superjo capitalista que demana l’impossible i un principi de realitat que ens genera angoixa i dispara el consum d’ansiolítics ens mostra la inhumanitat d’aquestes espirals del Capital. Recordem la famosa distinció entre valor d’ús i valor de canvi. Una societat possible i que apunti cap a la necessària transformació ecosocial és aquella que torni a donar el protagonisme al valor d’ús i relegui a un segon plànol el valor de canvi. La vida i el viure com a bandera de llibertat i seguretat en els nostres projectes vitals. El temps, la salut, el benestar, la comunitat, els amics, la família, el menjar, és aquí a on resideix la batalla cultural a disputar, és aquí a on s’obren els escletxes des de les que podem trencar els motlles d’anquilosament polític i d’ortodòxia econòmica. És des de la proximitat des d’on ens podem reconèixer com a majoria.
