Tots som soldats, afirma el General Villarroya.
L’estat d’alarma ha suposat el desplegament de l’exèrcit espanyol per realitzar diferents funcions de suport. Algunes clarament necessàries en la situació crítica que patim: la UME desinfecta ports i aeroports i altres funcions logístiques. Els sanitaris militars creen hospitals de campanya. Cal recordar que la Unitat Militar d’Emergències va ser creada per Zapatero amb l’oposició frontal de les dretes, que pensaven que era un capritx. La realitat és que la UME realitza funcions que Protecció Civil (un cos de voluntaris infra-finançat) no pot assumir.
El discurs bel·licista, la idea de que el COVID-19 és un enemic contra el que s’ha de lluitar, no és una mostra de fortalesa. Ans al contrari, és una mostra de feblesa. Les infermeres, doctores, personal de neteja, zeladors, etc, es troben atrapats en una situació de crisi. La manca de recursos, de planificació, de personal, de llits amb respiradors, aboca a la sanitat pública a una situació propera al col·lapse. Hi ha una manca alarmant de tests per a detectar els positius de Coronavirus.
A la sèrie el Ministerio del Tiempo quan el Ministre Salvador Martí es troba amb una paradoxa temporal que el supera, crida: “S’ha acabat, vaig a trucar a l’exèrcit!”. A l’imaginari col·lectiu, doncs, l’exèrcit apareix com un eco de la grandesa imperial d’una espanya que ja no existeix i l’esperança d’una salvació. El vigor imperial que intenta recollir Arturo Pérez-Reverte a les seves narracions. Però no, això no és una guerra. Una guerra és quan les persones es maten entre elles, habitualment els homes. Spínola i el Gran Capitán no poden ser convocats per lluitar contra una malaltia que ha de ser tractada per uns hospitals que han sofert retallades i privatitzacions que ara ens avergonyeixen com a societat.
Els hospitals no lluiten contra un enèmic. Fan una cosa molt menys soldadesca i patriarcal. Curen persones. Les tasques de cura, com ens recorda la teòrica ecofeminista Yayo Herrero, històricament han estat tasques feminitzades. Crec que, des d’una perspectiva feminista, s’ha de reconèixer que són dones les que estan esforçant-se per defensar la vida. No són heroïnes de guerra, són una cosa molt més valuosa: persones que curen dels altres.
L’exèrcit recorre els carrers, però és el personal sanitari el que pot resoldre la situació amb èxit, en unes condicions molt precàries. D’altra banda, seria irresponsable per a un governant no disposar de tots els recursos que els militars poden aportar. Tot suma en una situació de crisi. Però això no pot silenciar una crítica de fons. El pressupost sanitari ha sofert unes terribles retallades, en nom de l’austeritat. El nostre estat del benestar és feble perquè ha estat afeblit en nom de l’estabilitat pressupostària i la cohesió europea.
L’exèrcit espanyol no és una ONG. Està plenament implicat en el negoci de la indústria armamentista i participa en conflictes a l’estranger. Totes les aportacions que fan l’exèrcit, sens dubte molt necessàries en aquest moment excepcional, les podrien fer cossos desarmats i desvinculats del gran negoci de la Guerra. Com diu David Fernàndez, els pobles tenen exèrcits desarmats, exèrcits amb bates blanques i blaves de persones que han de tenir cura pels altres.
Un cop acabada la pandèmia, serem capaços de donar la importància que es mereix a la sanitat pública? I a la recerca científica? Serem capaços de valorar la feina que fan les dones que netegen milers d’edificis? Tan de bo.
