Ressenya de Podem abolir les presons?, d’Angela Y. Davis

Per Ivan Montemayor

 

Els Estats Units es presenten al món com la terra de la Llibertat. Però la realitat és que els seus camps estan plens de centres penitenciaris, amb una de les taxes de població reclusa més altes del món.

Fa poc més de dos-cents anys que existeixen les presons com a institució de càstig. Abans, els càstigs corporals eren el càstig més habitual. Des de la crucificació en temps dels romans fins a les tortures de la Inquisició, la crema de bruixes i les execucions a les places de les viles. Certa historiografia penal s’ha referit a aquest procés de transformació del càstig com a “dulcificació de les penes”, habitualment agraint l’humanitarisme d’autors il·lustrats com Beccaria o Bentham.

D’altra banda, gràcies a les reflexions de Rusche i Kirkheimmer a Pena i Estructura Social, Foucault a Vigilar i Castigar  i finalment a Melossi i Pavarini a Presó i Fàbrica,  sabem que l’origen de la presó té més a veure amb la disciplina sobre les grans masses proletàries durant la Revolució Industrial. Fent una breu síntesi: del camp a la fàbrica a través de la presó.

Angela Y. Davis reflexiona sobre l’origen i l’obsolescència de les presons en aquest text originalment publicat en 2003. Tigre de Paper ha traduït per primer cop al català a una de les autores feministes i antiracistes més rellevants de les darreres dècades, tant a nivell teòric com per la seva militància i compromís polític. Les editores han tingut cura de la presentació del llibre, amb una edició estèticament molt atractiva. A pesar d’això, l’única cosa a objectar és que potser la traducció podria ser més acurada en alguns termes tècnics.

Jordi Cuixart obri les pàgines del llibre amb un pròleg escrit a la presó de Lledoners, on es troba condemnat per motius polítics. El seu relat personal de com és viure dins d’un centre penitenciari ens mostra la seva fortalesa psicològica i el seu compromís amb els Drets Humans. El president d’Òmnium Cultural, a més, demostra un interès en la situació dels presos socials o comuns. Per desgràcia, moltes vegades els presos per raons polítiques solen intentar desvincular-se del destí de la resta de reclusos. És un bri d’esperança que una persona com Jordi Cuixart tingui clar que les presons tenen l’objectiu històric de tancar pobres.

Davis aconsegueix lligar en els diferents capítols del llibre la intersecció entre classe, gènere i racisme. Combina cites d’autores diverses amb la seva pròpia experiència personal. La fi de l’esclavitud al Sud dels Estats Units és l’inici de la criminalització de les persones afroamericanes. L’autora mostra la continuïtat de la segregació racial als Estats Units amb el mecanisme de la presó: els antics esclaus acaben en institucions carceràries, i des d’allà els presos són llogats com a mà d’obra barata per a treballar per diferents empreses. Treballadors sense capacitat de sindicació i negociació col·lectiva. Les dones afroamericanes, d’altra banda, van ser disciplinades en les tasques domèstiques, en la neteja i cura d’infants. Sovint van ser patologitzades i ingressades en centres psiquiàtrics, i no tant en centres penitenciaris com els homes.

Una de les millors aportacions teòriques d’Angela Davis és la definició d’un complex industrial-carcerari. És a dir, de les interrelacions entre l’estat, els jutges, les empreses, els mitjans de comunicació i sindicats de treballadors de presons. La presó com un immens negoci.

Hem de tenir en compte que als Estats Units una bona part del Sistema Penal es troba privatitzats. Corrections Corporation of America cotitza en borsa i fa tasques de pressió per augmentar la durada de les sentències de presó, finançant a partits polítics. Seria interesant saber si a casa nostra existeix, en certa mesura, un complex industrial-carcerari, ja que els empresonats a Catalunya treballen per empreses automobilístiques, agrícoles i per institucions públiques. Les urnes del referèndum del 9N van ser elaborades per presoners. Podia sorgir la llibertat d’un poble de mà d’obra empresonada?

Davant aquest panorama, sorgeix l’eterna pregunta: què fer?

Des d’una postura abolicionista de la presó, Davis proposa un programa gradual de desempresonament. L’estratègia del desempresonament és assumible també per persones que no vulguin l’abolició de la presó, i puguin plantejar altres vies como un Dret Penal Mínim. Entre aquestes mesures hi hauria la descriminalització de les drogues i l’augment de programes socials i de mediació comunitària.

Iñaki Rivera, que d’altra banda ha estat processat per sindicats de funcionaris de presons per denunciar la tortura i els tractes inhumans i degradants, també ens dona eines per a construir un programa polític de desempresonament al seu llibre Descarcelación Principios Para una Política Pública de Reducción de la Cárcel (Tirant lo Blanc, 2017).

Com afirma David Fernàndez a l’epíleg del llibre, a les presons dirigides per la Generalitat de Catalunya es continua apostant per l’ideal de resocialització. A les sales d’espera de les noves presons hi ha reproduït amb grans lletres l’article 25 de la Constitució, el que parla de la reinserció social. Com es pot reinserir a qui exclous de la societat? Com es “rehabilita” a un pres polític? Seguint el diu el David, en unes presons on per desgràcia es denuncien tortures aquestes línies escrites sobre la paret són d’una gran ironia visual.

No sóc un ingenu. Passar de la filosofia re a l’estratègia des suposa un salt qualitatiu que moltes organitzacions polítiques poden no estar disposades a fer. L’audàcia necessària per assumir que la presó és una institució obsoleta ha de venir d’una lluita cultural per recuperar políticament la idea de futur. Defugint de la distòpia. A una persona de la Barcelona del segle XVII li semblaria utòpic un món sense execucions públiques. Podem nosaltres imaginar un món sense presons?

Deja un comentario