Ressenya titulada El que encara no t’he dit d’una obra de teatre titulada Escape room de Joel Joan i Héctor Claramunt

El dia de reis vaig anar a veure Escape room al Teatre Goya de Barcelona, una obra dirigida per Joel Joan i Héctor Claramunt, duet que anys enrere també van dirigir conjuntament El crac, la última sèrie televisiva de Joel Joan a TV3 fins el moment. Joel Joan, a més, també protagonitza aquesta història teatral.

L’espectacle en qüestió consta de quatre personatges, dues parelles d’home i dona per ser concrets, que decideixen anar a passar la tarda en un escape room abans d’anar a sopar tots quatre. El tema força els límits de les convencions socials ja que els protagonistes s’hi enfrontaran per culpa d’un empresonament, o un tancament, en aquest  escape room. Fet que ens recorda el clàssic Huis clos (A porta tancada) de Jean-Paul Sartre, el film de Luis Buñuel El ángel exterminador, o portant-ho més a l’actualitat (i a casa) El Mètode Grönholm de Jordi Galceran.

Les raons que es tractaran van sobre la discussió política actual prèvia a la pandèmia que, encara que no hagi desaparegut, degut a aquestes circumstàncies de força major, com a mínim s’ha vist lleugerament desplaçada. És a dir, es parla de la relació de Catalunya respecte a Espanya i del paper del feminisme en els nostres dies. Però en el fons, i això és el més important de tot, l’obra tracta sobre tot allò que no ens atrevim a dir a les nostres relacions més properes, per tant, dels secrets totalment inconfessables, aquells que empresonem ben endins.

El fet d’estar tancat amb poques persones entre quatre parets i no poder-ne sortir, catapulta tots els convencionalismes i és llavors quan espetega una batalla constant de disputes entre els personatges. No obstant, aquestes disputes queden reduïdes degut a que la possible escapatòria esdevé el fet més important de les seves vides i per tant els temes de conflicte perden tota transcendència, es banalitzen o es trivialitzen, si el que està en joc en el fons és la llibertat, o en realitat, la vida o la mort.

Físicament la funció té dos espais. El primer és al carrer, just a la porta d’entrada d’aquest esmentat escape room. El segon és, òbviament, la sala on es duu a terme la pràctica d’aquesta activitat de lleure tant de moda últimament. Virtualment n’hi ha un de tercer ja que a dins de la sala on succeeix la trama hi ha una pantalla de televisió en la qual hi sortirà el cinquè actor de l’elenc marcant les normes del joc a seguir.

El conflicte en la trama és que un cop a dins aquest escape room, resulta que no es tracta d’un escape room a l’ús en el qual el que hi vius a dins és mentida, es fa veure o és fictici, que es juga, vaja. Sinó que resulta que aquell escape room és una farsa, o una tapadora d’un psicòpata nazi que atreu clients enredant-los per fer-los anar a l’escape room quan el que vol fer, en realitat, és mutilar-los.

Els quatre personatges discuteixen alhora d’intentar salvar-se ja que la única escapatòria possible passa per respondre preguntes íntimes que comprometen l’estabilitat de les seves relacions amoroses o els seus valors. Això en el fons recorda a la saga de pel·lícules de por Saw, que consten de gent segrestada que es troben en situacions en les que han de decidir si salvar la vida o no a les persones culpables de les desgràcies més grans de les seves pròpies vides personals. Cosa que comporta una referència cinematogràfica constant.

Els quatre personatges estan caracteritzats amb un vestuari associat a una ideologia política. Una de les parelles són un director de cinema famós i l’actriu estrella de les seves pel·lícules. L’altra parella consta d’un nerd, en Joel Joan, treballador a l’Ajuntament de Barcelona, i la seva parella que és una professora universitària simpatitzant de la CUP. És gairebé un tòpic ja, potser per culpa dels programes satírics de TV3, la indumentària de les dones de la CUP: malles o mitges a sota d’una minifaldilla, samarreta de tirants o de màniga curta d’amunt d’una samarreta més aviat arrapada i un serrell molt característic. A més, també satiritzen una mica la versió feminista més radical. No l’acaben de criticar del tot, però l’argument d’alguna manera deixa entendre que a vegades assumeixen unes posicions una mica perepunyetes.

En canvi, el personatge del Joel Joan vestia formalment com estem acostumats a veure vestir a algú que no vol cridar l’atenció ni per bé ni per mal, però que en el fons és una mica friqui. Qui ha vist ha vist Plats bruts o Porca misèria que sàpiga que a Escape room el Joel Joan representa un paper que conforma un mix entre el David o el Pere d’ambdues sèries.

Tornant a la indumentària, la parella d’estrelles vestien d’una manera més aviat cridanera, cosa que es relacionava amb la seva fama o popularitat. Això, doncs, associava el seu pensament polític més proper al del PSOE o Ciutadans, per molt diferents que puguin ser. Com a mínim l’obra pretén aproximar-los, com dient que ambdós posicionaments no són molt divergents.

Hi ha un moment concret molt destacable en la representació degut a l’estratègia en la il·luminació. És un moment en el que es queden a les fosques tot just entrar a la sala de l’escape room. S’apaguen les llums del teatre que queda completament a les fosques. En aquell moment els quatre personatges activen l’aplicació de les llanternes dels seus mòbils i així els espectadors hi tornen a veure. Aquella llum és la primera il·luminació que rebrà l’espai on es desenvoluparà el nus de la trama i una de les primeres proves que han de fer els protagonistes, evidentment, és trobar la manera d’encendre les llums.

Aprofitant aquest moment d’incertesa un dels quatre personatges apaga la llum del seu mòbil i s’amaga. L’espectador no se n’adona i els altres personatges representa que tampoc. Ells van tocant les coses que troben, que es poden veure il·luminades per la llum emesa pels mòbils. En un d’aquests moments de reconeixement troben un taulell clínic amb rodes en el qual hi ha a sobre braços mutilats. El personatge del Joel Joan els comença a palpar, tot dient que aquest escape room és molt realista. Un d’aquests braços és del personatge que anteriorment s’havia amagat i quan el Joel Joan l’enfoca o enlluerna amb la seva llanterna, el braç s’aixeca de cop tot causant un ensurt al públic d’allò més cinematogràfic. Tota la sala va cridar. Representa que un dels quatre integrants del grup volia fer una broma als acompanyants.

Tot això s’aconsegueix gràcies a aquest efecte amb la llum, i alhora aquest espant no deixa de ser una reminiscència d’aquest cinema de por més emocional que pretén causar angoixa i por amb moments com aquell.

Més endavant obren la llum i el joc avança a través de les ordres que reben des d’una televisió que hi ha a la sala. Aquest personatge és un nazi i va una mica en consonància a aquest insult fàcil que massa sovint apareix a les discussions polítiques estúpides. Si tu no comparteixes la meva posició, et puc titllar de nazi que per analogia podem continuar amb l’etcètera que a tothom li ve al cap: proetarra, comunista, blablablà.

L’obra acaba repassant aquests temes tant candents a Catalunya amb aquest joc de referències al teatre, al cinema i a la politització de la vida. Ara bé, al final, marxes del teatre pensant en tot allò que encara no t’has atrevit a dir, i precisament això no té relació amb Catalunya o el feminisme, sinó amb tot allò que apel·la la literatura, en aquest cas el teatre: el més endins. Les veritat ocultes en el fons de la nostra ànima.

Deja un comentario