Selene Cox, treballadora sexual: “la persecució de la prostitució no es fa perquè sigui masclista”

[Puede leerse en castellano aquí]

En col·laboració amb Agon. Qüestions Polítiques, entrevistem Selene Cox, mistress i domina valenciana, per conèixer la seva opinió sobre la despenalització de la prostitució i els debats al si del moviment feminista.

Un dels grans debats dins del feminisme es dona en relació a com s’entén la sexualitat, quines pràctiques són emancipadores per les dones i quines reprodueixen els rols imposats pel patriarcat. Què opines sobre aquest tema? En quin sentit creus que la sexualitat por ser empoderant per les dones?

Considero que és un debat molt viciat, ja que la prostitució es castiga com si fos d’ahí d’on emanen el masclisme i el patriarcat, quan realment es tracta d’una qüestió estructural que està present en totes i cadascuna de les decisions que prenem en el nostre dia a dia. Per això, la qüestió, al final, rau en la moralitat i en com castiguem en funció del que ens sembla “bo” o “dolent”. En definitiva, la persecució de la prostitució es fa amb el fi d’erradicar un mal social i no tant perquè es consideri que és masclista o patriarcal. Perquè, desgraciadament, masclista i matriarcal ho és tot en aquesta societat.

Crec que la sexualitat pot ser empoderant per les dones en el sentit que ha sigut una cosa que se’ns ha arrabassat durant molt de temps i urgeix la necessitat de recuperar-la. Amb la tercera onada del feminisme i la idea del cos com una eina de lluita i reivindicació, s’ha posat en evidència que la sexualitat femenina ha estat —i segueix estant— sotmesa a moltíssimes més pressions que la sexualitat dels homes. Per tant, clar que pot ser empoderant, ja que t’estàs reapropiant d’una cosa que en un passat t’ha estat arrabassat, prohibit i censurat. La recuperació de la sexualitat femenina i seva la vindicació i normalització, així com l’ús del cos com a eina de lluita, és un pas agegantat pel feminisme.

Des d’alguns sectors del feminisme es considera el treball sexual com una expressió de violència contra les dones i, per això mateix, promouen la seva abolició. Què opines sobre aquesta postura? Creus que és possible abolir la prostitució? És el treball sexual un treball més?

Penso que el feminisme no consisteix que unes dones diguin a altres el que han de fer amb les seves vides. Estem en el segle XXI i devem allunyar-nos de postures que donin tal importància a conceptes tan cristians com la moral o la puresa.

Pel que fa a la segona qüestió, aquesta té dues vessants. En primer lloc, ja hi ha gent que considera que es pot abolir la prostitució de manera legal, és a dir, posant els mecanismes judicials a treballar en pro d’unes lleis que persegueixin els caps de turc. Com ja se’ns ha repetit milers de vegades, la llei no ataca les prostitutes, sinó que els perseguits són els clients. Al mateix torn, això afecta directament sobre la demanda i, per tant, a la capacitat econòmica dels puters.

“El que no es veu d’aquestes mesures de tipus abolicionista és que no acaben amb el treball sexual, sinó que el llencen als marges i a la clandestinitat”

No obstant això, tot aquest mecanisme legal —el qual, en teoria, ofereix un recorregut acompanyat de teràpia psicològica— esdevé paper mullat, perquè s’inverteix moltíssim més en persecució que en assistència a les treballadores sexuals. El motiu resideix en el fet que les persecucions i detencions van sumant números que, un cop fets públics, es venen com a “triomfs abolicionistes”. A més a més, als països abolicionistes, si una treballadora sexual vol accedir a aquestes “ajudes” mínimes, està obligada a declarar-se com a víctima de tràfic d’éssers humans, negant la mateixa existència del treball sexual. Per algunes, això és aberrant i s’allunya molt de la seva realitat, ja que no es perceben com víctimes.

Addicionalment, el que no es veu d’aquestes mesures de tipus abolicionista és que no acaben amb el treball sexual, sinó que el llencen als marges i a la clandestinitat. Empitjoren les condiciones de treball de moltes dones, ja que passen a haver d’exercir-lo a llocs molt més amagats i amb moltes menys garanties de seguretat. EL que l’abolicionisme considera com un triomf, en realitat, amaga tot l’anterior.

En definitiva, considero que no es pot abolir la prostitució per tots els motius que he exposat anteriorment i que el camí que s’hauria de seguir passa per una regulació a l’estil de la que s’ha assajat a Nova Zelanda i per atacar el problema del tràfic diferenciant-lo del treball sexual.

Quant a la tercera pregunta, òbviament, la meva consigna sempre és: “treball sexual és treball”.

Un altre dels arguments contra la regulació del treball sexual és que donaria més poder als proxenetes. En què mesura creus que això seria cert? Quin tipus de mesures s’haurien de portar a terme per regular la situació de les treballadores sexuals?

En relació a aquesta qüestió, l’exemple de Nova Zelanda és un gran indici que és possible la regulació del treball sexual des d’una perspectiva pro-drets —que, compte, no hi ha que confondre-la amb la regulació portada a terme a Alemanya o els Països Baixos— i que no comporta un augment del tràfic d’éssers humans, sinó una reducció. També cal recordar que en aquests temes sol equiparar-se tràfic i prostitució quan no són en absolut el mateix.

“L’exemple de Nova Zelanda és un gran indici que és possible la regulació del treball sexual des d’una perspectiva pro-drets i que no comporta un augment del tràfic d’éssers humans, sinó una reducció”

En segon lloc, deuríem fixar-nos en la regulació laboral realitzada a Nova Zelanda i com aquesta ha anat evolucionant i sotmetent-se a autocrítica es del col·lectiu de treballadores sexuals del país, el NZPC (Aotearoa New Zealand Sex Workers’ Collective). Així, podríem tractar d’apropar-la al nostre país i adaptar-la a les necessitats de les treballadores sexuals que exerceixen aquí.

Es pot entendre que donar suport a l’autoorganització de les treballadores sexuals no vol dir ser regulacionista. Hi ha una tercera via entre l’abolicionisme i el regulacionisme?

Més que una tercera via entre les dues, jo la definiria com una postura que s’allunya d’ambdues. Es tracta, doncs, de la postura pro-drets o de despenalització del treball sexual. Com ja he dit abans, tenim un exemple de la seva execució a Nova Zelanda, on les treballadores sexuals han format part de l’elaboració de les lleis que les afecten i que s’està en contacte continu amb el sindicat d’allà, el NZPC.

Què relacions tenen les treballadores sexuals organitzades amb els sindicats convencionals? Hi ha hagut algun apropament per part dels sindicats? I dels partits polítics?

Les institucions solen estar bastant enganxades del discurs abolicionista, per la qual cosa no reconeixen el nostre treball i no els interessa escoltar la nostra veu. Des de la meva experiència, no m’he sentit gaire propera a cap sindicat tradicional.

Quant als partits polítics, l’únic que ens ha escoltat una mica ha estat Podemos. Ha uns quants anys, quan el debat sobre el treball sexual s’estava donant a les distintes seus per marcar la línia de la formació —que finalment seria abolicionista, vam ser convidades als debats. Si bé valorem molt aquesta acció, la qüestió és que la seva definició com a abolicionistes va marcar un abans i un després, ja que moltes persones que conformaven el partit es declaraven pro-drets.

Actualment, tinc constància que el Col·lectiu de Prostitutes de Sevilla (CPS) va intentar reunir-se amb Irene Montero arran de la famosa llei del “només sí és sí”, però des del Ministeri d’Igualtat els van posposar la reunió en nombrosos ocasions i, finalment, la van acabar cancel·lant.

Col·lectius com el CPS van criticar la decisió del Ministeri d’Igualtat de tancar els prostíbuls durant els mesos més durs de la pandèmia en considerar que les mesures adoptades no asseguraven les condicions materials de les treballadores. En quina situació va deixar a les treballadores sexuals el tancament dels prostíbuls durant el confinament?

La situació de les treballadores sexuals, tant les qui exerceixen a prostíbuls o pisos com les independents, va ser —i segueix sent— de vulnerabilitat i abandonament total. Com molts altres ciutadans, vam deixar de percebre tot tipus d’ingrés, però la nostra situació es va veure agreujada per no poder accedir a ninguna ajuda econòmica, com els ERTO o l’Ingrés Mínim Vital (IMV). En relació a l’IMV, la barrera d’entrada és tan elevada i els requisits són tan estrictes per persones que exerceixen un treball que no està reconegut com a tal —com ho és la prostitució— que ha sigut impossible accedir-hi. A més, moltes companyes migrants tampoc han pogut sol·licitar-lo per ni tan sols entrar dins del públic objectiu de la prestació.

En definitiva, hem deixat de percebre ingressos i hem sobreviscut a base dels pocs estalvis que teníem algunes privilegiades. Per tant, atès que per part de l’Estat no hem rebut cap garantia, entre nosaltres hem anat creant xarxes de suport per emplenar la nevera d’altres companyes.

Cóm és el dia a dia d’una treballadora sexual?

El dia a dia d’una treballadora sexual independent reuneix diferents activitats: mantenir actualitzats els anuncis, atendre trucades de clients i fixar les cites i realitzar els serveis. També cal destacar que, en moltes ocasions, som nosaltres les qui ens encarreguem de la neteja del lloc de treball, així com del canvi de llençols i de l’acondiciament de l’habitació. Si es treballa de manera autònoma i organitzant-se amb altres companyes, el més habitual és una gestió grupal de les tasques. També és molt important la creació de xarxes entre companyes per tal d’acompanyar-nos en el cas que tinguem una cita amb un client nou, amb l’objectiu de garantir la nostra comoditat i el nostre benestar.

Quines mesures creus que es podrien portar a terme perquè aquelles que es dediquen al treball sexual i sofreixen exclusió social puguin sortir-ne? Coneixes casos de treballadores sexuals que es troben en situació d’exclusió social?

Acabar amb l’estigma és la primera i la més fonamental, ja que l’exclusió social s’alimenta d’aquest element diferenciador entre la persona que és puta i la que no ho és. Per tant, tot el que es faci en aquesta línia mai serà suficient: campanyes de conscienciació i normalització a tots els nivells, etc. També són molt importants, com he comentat abans, les xarxes entre companyes, perquè compartir experiències i cuidar-nos entre nosaltres són ferramentes molt poderoses per combatre l’estigma.

Efectivament, conec casos de treballadores sexuals que es troben en situació d’exclusió social i, de fet, podria afirmar que qualsevol persona que es dediqui a açò ho està. Principalment, perquè no gaudeix dels drets laborals que posseeix qualsevol altre treballador, la qual cosa és una raó de bastant pes per tal que es desenvolupi aquesta exclusió.

“Treballar a compte d’altri està més que normalitzat a aquest país; hauríem de preguntar-nos per què amb la qüestió de la prostitució molesta tant que s’opti per treballar d’aquesta manera”

A més a més, considero molt important assenyalar aquí l’estigma i la diferenciació social que una treballadora sexual carrega constantment: no poder parlar lliurement del treball, ser tractada com una malalta mental o com una víctima de violació i rebre comentaris segons els quals el motiu que t’ha portat a exercir aquest treball és fruit de traumes infantils. Aquest és el dia a dia de moltes de nosaltres. L’estigma actua a tots els nivells i és un gran llast que totes carreguem, encara que ho tractem d’evitar mitjançant les xarxes de suport i cooperació entre treballadores sexuals.

Creus que el cooperativisme podria ser una solució per evitar el control del treball per part d’altres?

Sí, podria ser una de les solucions, però considero que no s’ha de criminalitzar el treball a compte d’altri, perquè hi ha companyes que els resulta més còmode fer-ho així. Treballar de manera autònoma implica haver de gestionar-te tu mateixa els anuncis —pagar per ells, mantenir-los actualitzats, etc.—, i també gestionar-te les cites i les trobades amb els clients. Per algunes companyes és una tasca pesada o prefereixen que altra persona ho faci per ells, per la qual cosa decideixen exercir la prostitució a un pis que regenti una Madamme i en què s’acordi un percentatge determinat de beneficis per cadascuna.

Si ho pensem bé, treballar a compte d’altri està més que normalitzat a aquest país; hauríem de preguntar-nos per què amb la qüestió de la prostitució molesta tant que s’opti per treballar d’aquesta manera. Com he dit anteriorment, el millor és el que a cada companya li vingui millor: per compte propi o per compte d’altri. És la seva decisió i ambdues modalitats tenen els seus pros i les seves contres.

De quines maneres creus que es manifesta l’estigma social contra el treball sexual? Has sentit que el teu treball ha condicionat aspectes de la teva vida (relacions familiars, afectives, etc.)?

L’estigma social es manifesta en totes i cadascuna de les esferes de la vida d’una treballadora sexual, si bé en les relacions interpersonals és encara més evident i, probablement, l’esfera que costa més tirar endavant.

“Que el sexe sigui la teva eina de treball es converteix en una qüestió molt difícil dins de la parella”

Quant a les relacions familiars, hi ha un abans i un després quan es decideix exercir el treball sexual. Si es decideix compartir-ho, la relació amb la teva família canvia per complet, inclús arriba a trencar-se en ocasions. També et sents sotmesa a milers de preguntes incòmodes i judicis de valor totalment innecessaris. Per altra banda, si es decideix no contar-ho, es viu en una situació incòmoda en la qual, tot i que consideres que el teu treball és lícit i una decisió que hauria de ser acceptada, has d’inventar-te que tens altres treballs i preocupar-te de no ser descoberta.

Amb les relacions d’amistat sol ser una mica distint, perquè al final t’acabes quedant amb aquells a qui ho has confiat i t’escolten com si els contessis qualsevol altra cosa. Considero que, amb les amistats, decidir contar-ho és un procés molt més orgànic, ja que qui no ho accepti simplement acabarà desapareixent del teu entorn. També és veritat que jo he tingut la sort d’acceptar aquests processos de manera molt sana i he comptat amb gent al meu voltant que m’ha acompanyat durant tot el procés i sempre ha estat amb mi prengués la decisió que prengués.

Existeixen moltíssimes més qüestions al respecte, però l’última que m’agradaria tractar és la relació de parella, ja que té un valor afegit: el sexe. I és que, atès que vivim en una societat que sacralitza la monogàmia, que el sexe sigui la teva eina de treball es converteix en una qüestió molt difícil dins de la parella. Encara que en una relació idíl·lica tot es resol amb maduresa i s’integra dins de la parella sense dificultat alguna i amb una comunicació constant, el problema és que el que realment succeeix s’allunya molt d’aquest escenari idíl·lic: es juga amb la culpa, la vergonya i el xantatge emocional. Sens dubte, aquest segon escenari és molt més freqüent que el primer, perquè entra en joc el desconeixement i els prejudicis en relació a la prostitució.

Totes aquestes qüestions tracten de resoldre’s mitjançant les xarxes de suport que anem creant entre nosaltres. Al final, ahí dins acabes coneixent gent meravellosa amb la qual et relaciones sexo-afectivament i t’ajuden a allunyar-te, almenys durant uns instants, de l’estigma.

Deja un comentario