Sobre la novel·la Sátántangó (1985)

en castellano: http://espai-marx.net/?p=823

“Va saber que no estava sola, doncs tot i tots –el seu pare allà dalt, la seva mare, les seves germanes, el metge, el gat, les acàcies, el camí enfangat, el cel, la nit allà baix- depenien d’ella, així com ella també depenia d’ells.”

L’obra del novel·lista László Krasznahorkai (Hongria, 1954) va ser guardonada amb el prestigiós premi Man Booker International l’any 2015. Al seu reconeixement mundial també hi han contribuït la feina de brillants traductors i les adaptacions cinematogràfiques realitzades pel mestre hongarès Béla Tarr. La producció de Krasznahorkai, fins al present, compta amb un total d’onze novel·les, publicades entre 1985 i 2019, de les quals Sátántangó n’és l’òpera prima.

Tot i que qualsevol novel·lista sigui, de fet, un creador de móns, la ment de László Krasznahorkai resulta vertaderament excepcional en aquest sentit. Universos minuciosament orquestrats que es despleguen amb naturalitat, personatges amb vida pròpia que no deixen intuir la veu d’un únic creador, un humor sarcàstic (però dolç i reflexiu, mai biliar) que embolcalla les accions…i, tot plegat, exposat amb una prosa densa i absorbent, com la pluja hongaresa. 

 Enllà de referents confessos com Kafka, Dostoievski o Beckett, Krasznahorkai funda la seva obra en la consciència del propi moment històric. És per això que Sátántangó es desenvolupa al cor d’una comuna agrària en crisi, com a presagi de la fi d’una època (la desaparició de la República Popular d’Hongria, així com la fi de la URSS). L’ensorrament de l’explotació agrària formarà part d’unes dinàmiques històriques de grans dimensions, però alhora estarà lligada a les accions i els anhels més íntims dels seus treballadors.

 En llevar-se, un dels camperols sent estranyes campanades entre la boira. A continuació descobreix un complot: dos dels seus congèneres han planejat donar-se a la fuga, amb tots els diners de la venda de bestiar i del treball col·lectiu. Els fugitius tenen la intenció d’emprendre una vida moderna i nova a la ciutat. Aquesta primera complicació es veu de seguida superada per la boja arribada d’Irimiás, un romàntic il·luminat al que tothom creia mort, i que, abans d’acabar empresonat per corrupció, havia liderat evidents millores a la comuna (la reconstrucció de la fonda, del molí, de la sala de màquines…). Des d’aquest moment, la resignada vida dels treballadors es veurà agitada per una il·lusió superficial, i alhora perillosament poderosa. 

Segons paraules del propi escriptor, Sátántangó s’inspira en la fugida del passat comunista. Però es tracta d’una fugida cega i endavant, a base de promeses realitzades per nous líders. No en va, el títol de l’obra pren sentit profund quan una de les camperoles –amant de tots, sempre a l’aguait per si apareix l’home que la tregui de la misèria econòmica i amorosa- balla un ebri tango a la fonda, amb un individu que li assegura que ella es mereix molt més del que té. I és que l’esperança (sovint en forma d’interrupció messiànica i farsant d’una vida empobrida) és la columna vertebral de l’obra de Krasznahorkai. Ell mateix ho assegura, amb el seu somriure dolcíssim i sincer, en una entrevista enregistrada aquest mateix any.

A la novel·la també apareixen altres personatges captivadors, com el solitari metge de l’explotació agrària, que no creu en paradisos i es limita a prendre nota de tot allò que veu rere la finestra; o la petita Estike, una nena oligofrènica (que Béla Tarr convertí en homenatge a Mouchette), símbol d’un món que s’autodestrueix, i que és incapaç d’educar i de salvar. 

Al 1994 (pràcticament deu anys després de la publicació de Sátántangó), quan la URSS ja no figurava als mapes, Béla Tarr va dur la peça al cinema. Krasznahorkai i Tarr són, a més de compatriotes, amics i artistes que aprenen mútuament i que han treballat plegats en la composició de quatre guions: La condena (1988), Armonías de Werckmeister (2000), El hombre de Londres (2007) i El caballo de Turín (2011). Ambdós comparteixen, també, una personalitat discreta que els allunya dels circuits mediàtics de l’art.

El film Sátántangó, profundament fidel a la novel·la, va requerir set anys de preparació i un milió i mig de dòlars (dotze vegades menys que una pel·lícula hollywoodenca de baix pressupost), donant com a resultat una inusual pel·lícula de set hores. Molt pocs van arriscar-se a veure-la al Festival de cinema de Berlín de 1994, però aquells que van fer-ho confessen haver experimentat una transformació profunda en la seva concepció del cinema.

Pel que fa al retrat humà i social de Sátántangó, el propi Béla Tarr, antic comunista, va negar que tingués relació amb el tòpic de la “degeneració del quist burocràtic de l’estalinisme” (els buròcrates apareixen a la trama, i no són ni millors ni pitjors que la majoria de personatges). Es pretenia, més aviat, configurar un esbós complex del moment històric, fins i tot “metafísic”, de panoràmica històrica total.        

És aquesta una voluntat que es correspon amb l’evolució temporal del cinema de Tarr, centrat inicialment en els problemes quotidians de la vita en el socialisme hongarès (Nido familiar al 1979 o Gente prefabricada al 1982) i que lentament amplia la seva profunditat de camp, tot abraçant els dubtes més profunds que puguin atènyer als ésser humans, en aquest món d’anhels omnipotents i grans decepcions (La condena al 1988, Sátántangó al 1994…).

És aleshores quan no es pot renunciar a l’obra de László Krasznahorkai.  

Deja un comentario