Per Ivan Montemayor
A les grans sedicions, des del segle XIV, s’ataca regularment als agents de justícia, així com als agents de la fiscalitat, i, de manera general, als agents del poder: s’obren les presons, s’expulsa als jutges i es tanquen els tribunals.
Michel Foucault, Sobre la Justícia Popular, diàleg amb els Maos. Revista Temps Modernes, 1972.
Penseu que tot el que hem parlat aquí no és el somni d’un il·lús. És la construcció socialista d’un sistema penal per tots compartit, per tots sentit, pels mateixos mestres de barbes que abans es van dir Kropotkin i Karl Marx; tots penseu així, fins i tot els mateixos liberals demòcrates. Qui no sentirà, de tots els que lluiten avui, la creació ideal de la vida que és la justícia, una justícia no cega, sinó humana i comprensiva?
Juan García Oliver, anarquista i Ministre de Justícia. Obertura de l’any judicial davant el Tribunal Suprem, recollit a Solidaridad Obrera de Barcelona, 1 de Gener de 1937.
El rei dels jutges?
25 de Setembre de 2020. A l’Escola Judicial, a Vallvidrera, el President del Poder Judicial, Carlos Lesmes anuncia que ha parlat amb Felip VI. El Cap d’Estat no està allà amb els nous jutges i magistrats. De les 62 noves places judicial, 56 aniran cap a Catalunya. D’altra banda, només hi ha 6 jutges d’origen català.
És un acte cerimoniòs, però deslluït per la pandemia i la manca de càrrecs polítics. Però llavors arriba el plot twist. Lesmes indica que el rei no ha vingut per indicació del Govern de Pedro Sánchez, però que li hagués agradat ser allà. Exclama un “Viva el rey!” i els nous jutges criden amb ell. Semblaria com si la figura de la monarquia quedés lligada amb els interessos del Poder Judicial, una estructura sota l’hegemonia de les forces conservadores.
El jutge Fernando de Rosa ho explicava així a un article al diari La Razón.
Pero la indignidad de este Gobierno no ha logrado oscurecer la dignidad de S.M. el Rey, que ha telefoneado al presidente del CGPJ para transmitirle que le hubiera gustado estar con los nuevos jueces, con estas sencillas palabras nos han dado esperanzas: tenemos un gran Jefe del Estado.
Aquest article va ser compartit al twitter del l’Associació Professional de la Magistratura, de caràcter conservador. És l’associació majoritària de jutges, amb més de 1300 afiliats.
El dilluns 28 de setembre, el Tribunal Suprem inhabilità definitivament a Joaquim Torra, que va deixar el mateix dia de ser President de la Generalitat. És condemnat a un any i mig d’inhabilitació per no haver despenjat una pancarta, tal i com demanava la Junta Electoral Central de la Provincia de Barcelona. De nou, la política catalana condicionada pel poder judicial. Noves eleccions a principis de 2021.
Tornem enrere.
Després del judici més important de la història recent, el Tribunal Suprem va interpretar que a la tardor del 2017 havien ocorregut diversos delictes de sedició, però no de rebel·lió. La diferència era rellevant entre d’altres coses perquè la rebel·lió hagués obert la porta a la il·legalització de partits polítics.
A més a més, la rebel·lió pressuposa un intent armat de presa del poder. Això es pot veure de forma literal a la sèrie Rebellion, que narra l’Aixecament de Pasqua dels independentistes irlandesos a l’any 1916. No, aquí el subjecte important era la massa, el tumult, el so de bullanga als carrers el que s’equipara a la violència.
L’arribada al Govern d’Espanya de la coalició entre el PSOE de Pedro Sánchez i Unidas Podemos va necessitar per força del suport d’ERC i JxCat. Sobre la taula apareix recurrentment la qüestió dels presos. Sense superar la judicialització de la política, difícilment pot haver-hi un diàleg genuí. Poc després, el CGPJ emet un comunicat criticant unes declaracions del Vicepresident Iglesias acusant-lo veladament de voler “polititzar la justícia”.
Des de llavors, el PP ha bloquejat la renovació del CGPJ per mantenir la majoria conservadora. És necessària una majoria molt ampla al Congrés, de tres cinquenes parts, que només és possible ara mateix amb la participació del PP.
Tot això ens porta fins el dia 30 de Setembre de 2020. El dimecres, el CGPJ en funcions va realizar uns nomenaments claus per a reforçar la preponderància de Lesmes i el sector conservador. Entre d’altres, la majoria conservadora va aconseguir designar per la Sala de lo Penal del Tribunal Suprem a Ángel Hurtado, que va emetre un vot particular contrari a condemnar al PP per finançament irregular i va demanar l’absolució del partit.
La dreta realitza, en termes gramscians, una guerra de posicions dintre de l’estat. El bloqueig del pacte parlamentari necessari per renovar el CGPJ va semblar que es resoldria durant l’estiu. Per què el PP no va pactar amb el PSOE? M’atreveixo a afirmar que segurament la competència electoral de VOX influeix en aquesta decisió.
Centralisme i unificació
Queda clar que els alts magistrats tenen una visió molt clara del model territorial espanyol.
S’hauria de superar aquesta l’estructura centralista? A pesar de la cantarella frequent que afirma que Espanya és un dels “estats més descentralitzats del món”, veiem que els moments en què Catalunya ha tingut els seu propi Poder Judicial són escasos.
Francesc Pi i Margall va plantejar un poder judicial que no emanés d’un poder central, sino de la pluralidad dels demos que constitueixen la federació. L’autor de Las Nacionalidades va estudiar els casos de justícia federal dels Estats Units, Suïssa i altres estats de tradició federal germànica.
El pensament del President de la I República es veu reflectit en el projecte de Constitució Federal de 1873, en el seu article 73, en el títol X:
“El Tribunal Supremo Federal se compondrá de tres magistrados por cada Estado de la Federación.”
La frustració del projecte republicano-federalista va impulsar d’altra banda el catalanisme. Si Pi i Margall va reflexionar sobre com construir un poder judicial que pivotés sobre els diferents estats federats, Valentí Almirall va centrar-se més en la particular creació d’estructures administratives a Catalunya, entre d’elles, tribunals propis.
“Lo poder judicial estaria confiat als Tribunals que s’ establissin, debent haberni de tots los graus, desde ‘ls de pau ó municipals fins al Suprem catalá. Las nostras qüestions judicials no haurian de sortir may de Catalunya en quant no ‘s referissin á las materias que s’ haguessin confiat als poders generals de la nació. (Pag 335, Lo Catalanisme, 1886). “
La Generalitat republicana s’alimenta clarament de la reflexió d’Almirall ja que a l’Estatut de 1932, en el seu article 11, s’articula un control de la Generalitat sobre els tribunals. Els redactors del text també tenien molt interés en el municipalisme judicial.
“La Generalitat nomenarà els Jutges i Magistrats amb jurisdicció a Catalunya mitjançant concurs entre els compresos en l’escalafó general de l’Estat. El nomenament de Magistrats del Tribunal de Cassació de Catalunya, correspondrà a la Generalitat, de conformitat amb les normes que el seu Parlament determinarà. L’organització i funcionament del Ministeri fiscal, correspon íntegrament a l’Estat, de conformitat amb les lleis generals. Els funcionaris de la Justícia Municipal seran designats per la Generalitat, segons el règim que estableixi. Els nomenaments de Secretaris judicials i de personal auxiliar de l’Administració de Justícia, seran fets per la Generalitat, de conformitat amb les lleis de l’Estat.”
Per tant, el doble poder República Espanyola-Generalitat, fruit del joc d’equilibris entre les forces republicanes catalanes i les espanyoles, també es manifestava en l’administració judicial. L’Estatut de 1932 era al mateix temps una versió retallada de l’estatut de Núria de 1931, i alhora la creació de la Generalitat era la conseqüència del pacte entre Macià (que havia declarat la República Catalana el 14 d’abril) i els republicans espanyols.
Veiem que la qüestió de la competència sobre els tribunals va estar present en una de les fites que va originar el cicle del Procés. Va ser una de les institucions que el Tribunal Constitucional va buidar de contingut a l’Estatut al 2010.
L’estatut de 2006, aprovat en referèndum amb més del 70% de vots favorables, preveia la creació del Consell Català de Justícia. Increiblement, aquesta institució va sobreviure al «cepillado» del que parlava Alfonso Guerra, que considerava el projecte estatutari com infumable. Aquest hagués estat un òrgan desconcentrat que compartiria amb el CGPJ les decisions que afectarien a la magistratura a Catalunya. Entre d’elles, el Consell Català participaria de l’elecció del president del Tribunal Superior de Justícia.
És a dir, a la proposta de l’Estatut, que podríem considerar com a tímida, hi havia dos subjectes des d’on emanava la sobirania popular de la qual es legitima el poder judicial: Espanya en el seu conjunt, ja que el Congrés i el Senat escull el CGPJ, i Catalunya, ja que el Parlament escolliria el Consell Català de Justícia seria designat per Parlament. Per tant, es preconfigurava un Poder Judicial català que fos responsables davant dos demos.
El que va ocòrrer després tots ho sabem. La Sentència del Tribunal Constitucional de 2010 va considerar “excesiva” la creació d’aquest òrgan jurisdiccional, d’entre moltes altres qüestions. El TC va posar punt i final al procés autonòmic, carregantse, en paraules del jurista sevillà Javier Pérez Royo, la Constitució Territorial de l’Estat.
La famosa sentència afirmava:
«Es notorio que el Estatuto catalán incurre en un evidente exceso pues ningún órgano, salvo el Consejo General del Poder Judicial puede ejercer la función de gobierno de los órganos jurisdiccionales integrados en el Poder Judicial, exclusivo del Estado, ni otra ley que sea la Orgánica del Poder Judicial puede determinar la estructura y funciones de aquel Consejo».
Va anar així. L’Estat de les Autonomies no donava per més, segons el TC. El Consell Català de Justícia, que era una autèntica estructura d’estat, no va arribar a funcionar mai amb les competències previstes. Catalunya, ja sigui com estat independent, com a estat federat o inclús com a Comunitat Autònoma, tindria el seu propi Poder Judicial. Podria ser un consens clau a la societat catalana?
En tot cas, un Poble no pot ser sobirà sense aplicar el principi democràtic a tots els poders, i això inclou el judicial.
Cap a la transformació del Poder Judicial
Arribats fins aquí ens podríem preguntar si es possible transformar el Poder Judicial. És un debat pendent que tenim com a societat. No és propi d’una societat democràtica que el govern dels jutges tingui una majoria absoluta d’un color polític que no correspon a cap resultat electoral. Tampoc que no reflecteixi la plurinacionalitat de l’estat, i sigui, conjuntament amb l’exèrcit, una de les administracions més centralitzades.
Què podem fer?
Ens hem de plantejar col’lectivament com volem que sigui el Poder Judicial. Com afirma Gemma Ubasart, canviant l’accés a la carrera judicial i fiscal per a que sigui de més fàcil accés per a les classes populars. D’altra banda, impedint que un CGPJ en funcions pugui fer nomenaments clau, limitant les seves actuacions.
Acceptar que els alts tribunals tenen una essència conservadora i nacionalista espanyola sense més reflexió és un error. L’estat és una relació, no una cosa sòlida. Una nova Llei Orgànica del Poder Judicial podria ser un primer pas per un procés de democratització. Una nova LOPJ que de pas ordeni una desconcentració del poder en els Parlaments de les Comunitats Autònomes.
És cert, els Mossos i les presons són competències de la Generalitat i això no les fa més essencialment respectuoses amb els Drets Humans. Nogensmenys, acumulen un historial conegut de maltractaments i vulneracions de drets fonamentals. Però són més fàcils d’observar i controlar. La tradició federalista de Pi i Margall buscava justament això mateix: dividir i subdividir el poder per dissoldre’l progressivament.
Posem exemples pràctics: els moviments socials d’aquest país van aconseguir prohibir les bales de goma i posar càmeres a les zones cegues de les presons. El Sindicat de Llogateres ha aconseguit regular els lloguers al Parlament gràcies a que existeix un Codi Civil català. La proximitat pot facilitar la tasca de fiscalització del Sistema Penal per part de la societat civil organitzada.
Finalment, com reaccionaran els alts tribunals en l’actual conjuntura si finalment s’alliberen els presos independentistes? Una reforma del Codi Penal en el tipus de sedició o l’aplicació d’indults serien una desautorització democràtica dels excessos d’aquests bel·ligerants tribunals. No diguem ja una Llei d’Amnistia!
Veurem alguna forma de Lawfare o Guerra Judicial?
Encara és d’hora per fer prediccions, que podrien ser massa precipitades. Però de la mateixa manera que a la Transició es parlava de soroll de sabres per referir-se a l’intervencionisme de l’exèrcit, podem parlar de soroll de togues. Un soroll que cada cop és més aclaparador.
