Aquí abans produíem coses: sobirania industrial en temps d’incertesa

Per Juanan Geraldes

Versió en castellà aquí

 

Deia Maquiavel que el poble, la gent humil, reclama sobretot una cosa: seguretat. Fa una setmana mentre m’acostava a Montcada per a acompanyar als treballadors de TE Connectivity em va venir al cap aquesta idea, quina major seguretat que la perspectiva d’un treball estable, ben remunerat i que permeti tenir un horitzó vital.

Vaig arribar al polígon en el qual el primer que vaig veure va ser un McDonald’s, un rentat de cotxes autoservei i una benzinera low cost automatitzada; a l’altre costat, un immens solar amb marques d’haver estat anteriorment un espai de naus industrials. En arribar a la planta i parlar amb els treballadors el primer que comenten és que la filial espanyola és totalment viable i no sols això, era la planta més productiva de les que tenia la companyia a Europa, amb premis que reconeixien tant les seves mesures de seguretat, higiene, eficiència i sostenibilitat.

Ens acostem al centre de la concentració i parlem amb una de les persones amb les quals havia quedat el dia anterior. El primer és David Guijo, treballador de l’empresa des de fa lustres, ens explica que el tancament d’empreses com en la que ell treballa és un cop no sols per als 250 treballadors afectats i les seves famílies, és un cop per a la classe treballadora. Un col·lectiu de treballadors que cobraven per sobre de conveni, amb estabilitat en el treball, amb les seves cotitzacions via IRPF i la pertinent aportació a la borsa de la seguretat social, també amb una important capacitat de consum. Però a més tant Guijo com altres treballadors ens parlen de la importància dels cicles de formació duals que desenvolupava l’empresa juntament amb un institut públic del municipi, formant i posteriorment donant treball estable a joves que s’estalviarien la mala passada de la precarietat laboral gairebé obligatòria per a la majoria de joves.

Abans de parlar amb Pedro Prieto, el president del comitè d’empresa, apareix un treballador amb una samarreta de suport a la lluita dels treballadors i treballadores de Nissan. I és que en aquest mateix carrer, a unes desenes de metres, es troba una de les plantes de Nissan Motor Ibèrica que tancaran en un any. La conversa llavors es torna cap a una mena de patró, i és que un dels treballadors assenyala en direcció oposada per a explicar-nos que just a l’altre costat es trobava General Cable Electric, empresa estatunidenca com TE Connectivity, i que va acomiadar a 153 treballadors de la fàbrica de Montcada al que s’havia de sumar els 334 de la planta de Manlleu feia uns mesos.

Després d’unes declaracions per a la TV i de parlar amb Javier Pacheco, secretari general de CCOO, Prieto s’acosta a saludar-nos. Un treballador i sindicalista bregat amb discurs clar. Pedro se suma a la conversa, ens recorda l’injustificat del tancament pel que fa a costos i beneficis, i se suma al repàs de les empreses veïnes. Totes les visions ens recorden a aquella frase de la segona temporada de The Wire: “aquí abans produíem coses”. Les fàbriques van donant pas als magatzems logístics, on abans hi havia fàbriques ara hi ha rètols de centrals logístiques de supermercats, una realitat que genera menys ocupació i més precari, la bola es fa més gran.

Les expectatives de canvi d’inèrcia són poques, en la conversa es diu que els treballadors de Nissan havien rebut la notícia que LG, el gegant coreà, havia renunciat a establir-se a Catalunya utilitzant les instal·lacions de Nissan. Pel que sembla havien demanat una suma desorbitada a l’Estat a fons perdut i no van voler signar un contracte de permanència de l’activitat per 25 anys. La solució la van trobar en el govern francès que va pujar la licitació, gràcies als fons europeus, – batejats en la secció de Negocis d’El País del dia 15 de novembre com “el mannà europeu” -, fent una oferta que l’empresa va acceptar per a produir els seus bateries al país veí. El que estableix un joc de competència que poc té a veure amb la idea europea que ens continuen venent. El cas concret de les bateries d’LG és de gran importància estratègica, i és que les bateries asiàtiques són capdavanteres en eficiència a les portes d’una transformació electrificada de la mobilitat.

La pluja de milions que se’ns ve anunciant a través dels plans europeus sembla que es comença a perfilar com una versió desmesurada de la ja desgastada teoria del degoteig il·liberal, a la qual se sumen els Estats, i és que com tothom sap, els capitals no tenen pàtria, però sí estats que els defensen. Una cosa similar ocorre amb TE Connectivity, la matriu europea del qual té seu a Alemanya. Segons els mateixos treballadors, al mateix temps que es tanca la fàbrica catalana, s’ha obert la contractació a Alemanya, una planta ja al 100% de capacitat que haurà de subcontractar tallers externs per a fer front a les comandes. La conclusió de tot això és clara, enfront de la incertesa les empreses repleguen l’activitat cap als països en els quals tenen la seva seu. Ho tenen fàcil, els governs entre el tacticisme i els projectes de llarga durada i incert rèdit opten pels primers. Només així es pot entendre l’absència d’una política industrial que vagi més enllà de les corredisses d’urgència. Ni estat emprenedor que creï indústria estratègica ni industrialització verda. Guerra econòmica de baixa intensitat on els governs patris (cadascú que triï el que desitgi, el resultat és el mateix) accepten de bon grat la subalternitat.

Tornant a Maquiavel, lectures com la de Louis Althusser, remarquen que ell sempre va buscar la manera d’omplir el gran buit polític de la seva època: l’absència d’una República unida que impedís a les potències estrangeres jugar amb el destí del poble. Sens dubte, estem lluny d’aquesta tesi, sense anar més lluny, en un article recent sobre la reincorporació del Major Trapero a l’adreça dels Mossos d’Esquadra, es deia que Trapero animava als comissaris a preparar-se per als temps incerts que s’acosten i els efectes que es comencen a notar al carrer, seguretat per la via policial, l’única que sembla importar. Enfront d’aquesta idea incompleta de la seguretat, potser és el moment de reprendre els projectes i discursos que van emergir en la passada crisi i que apunten cap a la unitat dels pobles del sud per a guanyar en sobirania i seguretat per a la gent. Treball, salut, habitatge, aquesta és la seguretat que necessitem. Mentre penso en tot això, em paro en la benzinera low cost en la qual per megafonia es vana de ser 100% automatitzada. La distopia ja és aquí.

Deja un comentario