Els homes: una tasca pendent

Els homes: una tasca pendent. Ressenya de El deseo de cambiar: hombres, masculinidad y amor, de bell hooks

[Puede leerse en castellano aquí]

hooks, bell (2021) La voluntat de canviar: homes, masculinitat i amor. Manresa: Tigre de Paper, 260 pp.

A un llibre molt més conegut que el que ressenyaré a continuació, Simone de Beauvoir (2005: 339) afirmava la necessitat que les dones ens constituíssim com a subjectes propis, ja que només a partir de deixar de veure’ns com a moneda de canvi del patriarcat podíem arribar a ser lliures. bell hooks ens posa sobre la taula una cosa molt més transgressora i polèmica: no només les dones hem de trobar-nos i afirmar-nos com a subjectes, sinó que necessitem que també ho facin els homes. De fet, conèixer els homes sols en relació a la violència patriarcal és un coneixement parcial, inadequat i perillós. Qüestionar-nos si els homes són i han sigut totpoderosos és un acte, si més no, desconcertant. És desconcertant donada la difusió, per part d’un sector del feminisme, de la idea que els homes tenen privilegis i que, com a tal, gaudeixen d’una còmoda situació en totes les seves esferes vitals. En realitat, bell hooks ens escriu aquest llibre per dir-nos dues coses: que hi ha patiment apart de privilegis a la vida dels homes i que la por a la masculinitat patriarcal ens uneix a totes i tots.

Gran part del llibre de hooks està dedicat a entendre la socialització dels homes des de ben petits. De fet, l’autora posa molt d’èmfasi en la necessitat d’anomenar el sistema pel seu nom: patriarcat. Anomenar-lo pel seu nom implica entendre que ens afecta a tots, no només a les dones, i que és un problema estructural, no individual. Segons l’autora, és a l’adolescència quan els homes trenquen, de forma molt violenta, amb el seu jo menys influenciat pel patriarcat.

La fase de l’adolescència es aquella mitjançant la qual els homes passen per un procés d’aïllament social, fruit de la necessitat d’adaptació a les exigències patriarcals. És a dir, sorgeix la pressió d’adaptar-se a un model d’home que està lligat a la violència i a la apatia, al no reconeixement de la vulnerabilitat. D’aquesta manera, l’única forma d’expressar els propis sentiments és a partir de la ràbia i de la ira, vistes com quelcom completament normal en els homes i, sovint, inclús recompensades. Aquest procés d’aïllament i d’adaptació implica assumir imaginaris patriarcals que no són reals, promeses que no es compleixen; això és, una falsa idea d’aconseguir la felicitat a través de l’assassinat de desitjos i elements de vulnerabilitat. Les conseqüències d’aquesta socialització es poden veure de forma clara en l’actitud del “pare” seriós que l’única emoció que expressa és la ràbia i que no és troba a si mateix. Els homes no són seriosos i inexpressius per naixement, sinó que el patriarcat necessita matar una part d’ells perquè siguin funcionals a l’organització social del sistema. Per això mateix, estudiar els homes no és “anar-se’n al llit amb l’enemic”; és entendre el patriarcat en el seu màxim esplendor.

L’ideal patriarcal diu que els homes deuen ser altament sexuals i violents per obtenir plaer. És una d’aquestes promeses que fa el patriarcal que acaben sense complir-se. La decepció arriba quan els homes assumeixen aquesta necessitat de satisfacció sexual constant i les dones fan el que la societat els ha dit sempre que facin: dir que no. Ens bombardegen cada dia amb la idea que els homes són perillosos i del perill del seu descontrol, una concepció que alimenta la por en les dones i, també, en els homes. Exercir control en les relaciones sexuals és una cosa que els homes entenen com a necessari per no esclatar; han d’estar en un estat d’alerta perpetu, perquè els han dit sempre que, efectivament, són intrínsecament perillosos. És aquí on entra en dubte fins quin punt el consentiment positiu és una política transformadora: concebre les dones com a subjectes passius que sempre es posicionen en el no fins que diuen que sí, entendre les relacions de gènere des de la lògica d’home-opressor i de dona-víctima. hooks ens diu que la concepció dels homes com a indubtables opressors i de les dones com a indubtables víctimes és la cultura del propi abús sexual i implica el risc de perpetuar les relaciones de dominació. Citant-la: “y solo añado que no basta con permanecer en el espacio de la reacción, que ser siempre reactivo siempre supone arriesgarse a permitir que ese pasado sombrío se apodere del presente”.

El feminisme actual que ocupa les institucions a l’Estat espanyol ha elaborat el seu discurs basant-se en la idea de la violència com a una característica inherent dels homes. El famós projecte de Llei de Llibertats Sexuals (coneguda com a llei del “solo sí es sí”) entén que el consentiment positiu servirà com a antídot a la violència patriarcal i permetrà a les dones obtenir plaer sexual. En realitat, la violència que patim se sustenta sobre problemes estructurals, no sobre la nostra voluntat individual; no es tracta d’una gestió individual del risc a rebre violència (Angel, 2021: 43). Només una concepció neoliberal ignoraria que, més aviat, ens trobem davant d’un accés desigual al coneixement i a l’educació sexual, entre altres aspectes. Pretendre crear un espai de seguretat completa és, en si, sospitós, tenint en compte que el perill forma part del sexe i de tota relació social. Tampoc ajuda els homes a deslligar-se de la idea d’exercir sempre el control –exigint-los ser la part activa–, a més d’ensenyar-los a tenir por de la seva pròpia naturalesa. Citant la nostra autora:

Si como dice Terrance Real, el patriarcado fuera una enfermedad, sería una enfermedad de “trastorno del deseo” y para curar esta enfermedad, entonces, todos deberíamos reconsiderar la forma en que vemos a los hombres y el deseo masculino. En vez de ver la violencia de los hombres como una expresión de poder, deberíamos llamarla por su verdadero nombre: una patología.

bell hooks no podia no parlar del treball i de la necessitat d’acabar amb el sistema laboral actual per poder construir una societat feminista. Els homes consideren l’espai laboral com aquell on no s’expressen emocions; aquestes s’expressen a casa i d’elles s’encarreguen les dones. La recurrent addicció al treball per part de molts homes sorgeix d’aquesta por a estar sols i reflexionar, la qual cosa està necessàriament lligat a les emociones i se’n surt de l’esquema de control patriarcal a què deuen sotmetre’s. De fet, que les seves relacions laborals no impliquin vincles afectius és una condició indispensable de la masculinitat patriarcal.

La mirada de classe és crucial en aquest apartat, ja que les dones de classe treballadora han sabut sempre que els seus homes no s’han vist mai a si mateixos com a poderosos. Les seves relacions amb el treball han implicat sempre sentiments d’impotència per no arribar a ser suficientment “masculins”, apart d’una insatisfacció constant per la precarietat. En canvi, aquelles dones de classe alta van ser les qui van defensar una concepció dels homes com a totpoderosos, perquè, efectivament, es rodejaven d’ells. hooks fa èmfasi en com van ser les feministes blanques de classe mitjana les qui van concebre als homes com a éssers omnipotents, una concepció que va més de la mà amb una voluntat de repartir el pastís de poder i no tant amb alterar les relacions de dominació. Per això, la necessitat d’una reducció de la jornada laboral per tal que els homes tornin a connectar amb les seves pròpies emocions és obvia.

Encara que sent conscient de com els homes són víctimes del patriarcat, els llibre ens deixa clara la idea que aquests perpetuen l’esquema patriarcal a través de les seves actituds cap a les dones. De la mateixa forma, les dones juguen un rol important en el manteniment de la societat patriarcal. Al·legant en contra dels essencialismes de gènere, l’autora assegura que les dones són també violentes. Un dels seus exemples és el paper que juguen les mares en exercir, en molts casos, violència contra els seus propis fills. Enfrontar-se a la realitat de què les dones juguen un paper a l’hora de perpetuar el patriarcat és dur; assumir-ho implica deixar enrere la santificació de les dones com a víctimes i acceptar que es dilueix la lògica víctima-opressor. És difícil d’acceptar perquè implica entendre el problema com a estructural i no només individual: tot i que hi hagi homes que decideixin canviar les seves actituds masclistes per complet, les dones seguiran sent explotades.

Entendre el problema com una cosa estructural és entendre que també afecta els homes i que necessitem declinar la masculinitat patriarcal en masculinitats. Hem d’optar per una redefinició més que per una supressió, hem de definir les masculinitats feministes des de l’acceptació de la interdependència; el reemplaçament de la necessitat d’agredir per la de ser bondadós; la comprensió de la força com la responsabilitat cap a un mateix i els demés; i l’abandonament de la por al descontrol masculí, una de les bases del funcionament del patriarcat. Les masculinitats feministes no vinculen els homes amb la reacció i el salvatgisme. Si ens dediquem a expandir la idea dels homes com a potencials violadors, no podrem construir relacions de confiança, i sense confiança no hi ha amor. Val la pena deixar per escrit part d’un dels últims fragments del llibre, en què bell hooks se serveix de Kay Leigh Hagan:

Quizás lo más sorprendente es que los hombres buenos perciben el valor de una práctica feminista para ellos mismos, y la defienden no porque sea políticamente correcto, o porque quieran gustar a las mujeres, o incluso porque quieran que las mujeres tengan igualdad, sino porque entienden que el privilegio masculino les impide no solo convertirse en seres humanos completos y auténticos, sino también conocer la verdad sobre el mundo… son la prueba de que los hombres pueden cambiar.

No ens podrem trobar a nosaltres mateixes si no entenem el mal que el patriarcat causa als homes. Per fer-ho, moltes hem hagut de rectificar i acceptar que les nostres posicions eren errònies, que els identitarismos aïllen i no permeten construir un nou sentit comú. Necessitem construir alternatives perquè els homes assoleixin una masculinitat diferent i construir mitjans per tal que això sigui possible. Potser, la millor manera de començar és entenent que ells també son subjectes de la nostra lluita.

Referències

Angel, Katherine (2021) El buen sexo mañana: mujer y deseo en la era del consentimiento. Barcelona: Alpha Decay.

Beauvoir, Simone de (2005) El segundo sexo. Madrid: Cátedra.

Deja un comentario