Irene Pujadas: “La idea de l’error em sembla tremendament més interessant que la perfecció”

Entrevistem a Irene Pujadas, autora del llibre de contes Els desperfectes, una de les guanyadores de la darrera edició del Premi Documenta. Conversem tranquil·lament sobre els temes d’alguns dels relats per entendre més bé què s’hi tracta en el recull.

Quan comences a escriure els contes? Per què decideixes presentar-los al Premi Documenta?

N’hi havia algun que el tenia escrit de feia temps, però la majoria dels contes els vaig començar a escriure un any i mig abans de presentar-me al premi. Em vaig presentar al premi perquè el vaig veure en un horitzó futur proper i era un premi que sempre he tingut com a referència.

Com te n’assabentes que has sigut l’escollida com a guanyadora?

Bé, les escollides! Perquè he guanyat ex aequo amb la Laia Viñas (Les closques). Doncs em van trucar, que suposo que és lo més normal. Estava a casa dels meus pares i em van trucar. Els meus pares tenen un jardí i llavors vaig estar fent voltes compulsivament per allà mentre parlava amb l’Eugènia. Quan vaig tornar a entrar a casa tenia la cara completament desencaixada, la meva mare em va preguntar i li vaig explicar.

Què creus que haguessis fet amb els teus contes si no haguessis sortit guanyadora?

Em dedicaria a acabar de polir els contes i presentar-los en algun altre lloc.

Per què contes? Quins són els teus referents del gènere?

No vaig pensar: em posaré a fer contes. Sinó que és una mica el gènere que m’ha funcionat més de manera natural. Crec que comparat amb la novel·la és un gènere que et dóna molt més espai per poder experimentar i per poder fer provatures. Amb els contes pots tocar temes molt diferents: pots escriure un conte amb uns quants dies sobre la mort i no cal que t’estiguis cinc anys d’escriptura sobre la mort com caldria en una novel·la. T’hi pots dedicar d’una manera més curta i alhora et permet explorar moltes formes diferents. Molts cops el que vulguis tractar condiciona la forma que utilitzaràs i a mi en aquest cas em va anar bé el conte.

Pel que fa als referents, depèn. Crec que a vegades pel fet d’escriure contes sembla que només puguis llegir contistes i no. A vegades, també, amb el tema de la tradició t’ho pregunten molt, quan et pots haver basat amb tradicions d’altres llocs. També pot ser que lletres de cançons t’inspirin, o per exemple, hi ha una dona que fa còmics que es diu Roz Chast que m’agrada moltíssim i crec que té un humor que en bona mesura m’ha inspirat. Però bé, sí que la Lydia Davis és molt evident perquè a més l’he posat a l’epígraf del llibre. És una escriptora que juga moltíssim amb la forma. Calders també és un autor que m’agrada molt, com Jordi Masó o Jeffrey Lewis.

Quan t’adones a la teva vida que t’agrada llegir? I escriure?

No recordo un moment molt fundacional. Llegir, he llegit molt des de sempre. Però sí que és veritat que coses d’aquestes clàssiques i llibres d’aquests que s’han de llegir no els vaig llegir fins bastant tard, la veritat. Recordo durant l’adolescència llegir moltes històries de psicòpates. En quant a escriure, també ha sigut una cosa que he fet bastant sempre; escriure contes així seriosament jo crec que ha sigut els últims dos o tres anys. Quan he tingut més temps ho he fet més. Sí que recordo de petita tenir el moment de flipar amb la literatura en el sentit que et pots inventar el que et doni la gana, tenia al cap: puc escriure el que vulgui! És un lloc sense cap mena de limitació, això sí que ho recordo, flipar de petita amb aquesta idea.

Per què creus que actualment un llibre de contes també és capaç de guanyar un premi de prestigi i abans això no succeïa?

Crec que hi ha un prejudici que sempre hi ha sigut. És un prejudici que ha operat tot i que a Catalunya per exemple tenim una tradició molt rica de contes que ve des del segle XIX, al final és quan es va fundar el conte modern. Crec que sempre s’ha considerat el gènere menor per la senzilla raó que és més curt que les novel·les i per tant sembla que sigui molt més fàcil de fer que una novel·la.

Està passant per un moment més dolç el conte? No ho sé, potser està com ressorgint en certa manera. El Documenta l’han guanyat gairebé sempre novel·les, per això jo pensava que no guanyaria perquè normalment no guanyen llibres de contes. No sé què dir-te, perquè no ho tinc clar que hi estigui havent un ressorgiment dels contes. Els contes van tenir una època bastant gloriosa amb Quim Monzó que sí que llavors es llegien moltíssim i crec que tot i això continua sent un gènere considerat menor. Els contes i la poesia a vegades semblen com per iniciats, o per gent que és més literària, però no hauria de ser així. La gent té ganes de posar-se en una història així com gran. Els contes això no t’ho poden donar, però crec que demanen més esforç lector, molt sovint, que una novel·la. Llavors tot això no funciona si conceps la literatura com una forma d’evasió. La gent es vol entretenir, encara que algú vulgui fer lectures més crítiques o actives.

Aquesta pregunta va en relació al primer conte del llibre. Un pare i una mare es volen quedar el seu nadó, l’estiren i es trenca. Mira què has fet, es diuen, cosa que demostra que tenen una cosa en comú. Una noia a qui se li cauen les coses no ha agafat mai un nadó, quan n’agafa un per primera vegada cau a terra i s’esmicola en mil bocins. Quin és el poder curatiu d’una bona història de fracassos?

Jo crec que la perfecció està immensament sobrevalorada. És una mena de noció terrible i molt fortament opressiva que ens fa ser a tots molt infeliços. A ningú li va tot bé i és important la idea de l’esquerda, de la imperfecció, de l’error, m’agrada molt i em sembla tremendament més interessant que la idea de la perfecció. El tema del fracàs com a cosa curativa és una cosa que li vaig sentir a dir a la Zadie Smith en una conferència que va fer fa temps. En aquest cas, en el conte, està portat a l’extrem. El fracàs en sí és que s’han trencat nadons i això entra una miqueta en el terreny del tabú perquè és una de les grans pors dels neuròtics. Quan et donen un bebè i dius: merda, que se’m caurà i ja l’hem feta grossa.

Et recorda a la història de Salomó?

Doncs no ho havia pensat, la veritat, i és molt interessant això que dius. Coneixia la història. I em ve al cap que la utilitat de l’error és el consol, el fet de permetre-te’l. La de gent que no fa coses perquè no pot equivocar-se. Per mi el desencallament a l’hora d’escriure i de presentar-me a premis i posar-me valenta en aquest sentit, va venir d’acceptar la meva pròpia mediocritat. Et permet avançar.

Al conte  Mercenaris hi ha una pregunta latent que és la següent: voleu ser lliures o voleu diners? El que sí que es diu al llibre és si volem ser camperols o mercenaris? Quin és el preu de viure, Irene?

O sigui, jo vull ser lliure i vull diners, francament, vull les dues coses [riu]. Per mi el propòsit d’aquest conte era senzillament crear un dubte moral. Plantejar una situació en que els alumnes d’una classe d’escriptura s’hagin de posar a la pell d’altres éssers. Per mi aquest conte va sobre la dinàmica contemporània de buscar en l’interior de tu mateix per trobar respostes, que crec que està bé responsabilitzar-nos de nosaltres mateixos, però portat a l’extrem és una mica alienant. Com més dedicar-nos a mirar-nos el melic i pensar que trobarem totes les respostes a dins d’una mateixa, em sembla l’antificció. Crec que la ficció té un paper molt important de posar-se a la pell de l’altre. No tenim totes les solucions a dintre.

Parlem ara del conte Adéu Poupolos. Una dona es posa perruques i es pinta els llavis per seduir un home i poder ser com una copa de vi per ell. Tens la sensació que les dones fan aquesta classe de coses i no haurien?

Crec que a la vida tothom fa coses que no hauria, evidentment. Tothom fa coses que no hauria de fer. En cap moment estava jutjant moralment el personatge de la Fanny, que de fet el que està intentant clarament és sortir d’aquesta situació. És una dona que es disfressa per reunir el coratge i trucar al seu amant que la ignora completament, és a dir que no li serveix de res disfressar-se. Vol dir-li que la història s’ha acabat. La disfressa en realitat és una cosa que fa per ella, i ho fa per poder-se sentir com l’altre persona que necessita ser per tal de poder fer aquesta trucada. M’agrada, tot i així, que ella es munti aquest mecanisme, una mica boig, de fugida i escapament, davant d’un home que l’ignora.

Sobre el conte Els consells. Allà se li diu a un personatge: has de tallar el vincle amb la mare. S’hi fa la reflexió que els millors consells d’alguns no coincideixen amb els millors consells dels altres. Què en penses quan et diuen el que has de fer? Tu creus que dones bons consells?

Sí, (diu rient i pronuncia a continuació en to irònic) crec que els meus consells són els millors consells. Aquest conte parteix precisament de la frase que has citat. Segurament tendim a pensar que la nostra veritat és la veritat del món i la realitat és que la veritat de cadascú no congenia amb la de l’altre. Aquest conte és una paròdia sobre la gent que et vol salvar la vida. I que ho fa dient-te la seva veritat, partint de la frase: el que tu has de fer és… Com a principi de frase és bastant horrible. Aquest conte no va contra els consells, és bo que t’aconsellin, però crec que portat a l’extrem la pressió exterior augmenta molt i al final s’ha de fer una miqueta el que et doni la gana. La protagonista d’aquest conte, faci el que faci, no deixarà a tothom content. En aquest conte les opinions exteriors venen més com una forma d’opressió que com una forma benvinguda.

Continuem parlant del conte el Cos calent.

Em fa molta gràcia els contes que has triat. Em sembla com curiós, hi estic molt a favor.

Pot ser que les entrevistes anteriors que t’han fet no siguin en relació als contes?

Sí, moltes entrevistes no tracten els contes. T’agraeixo tant que em facis preguntes basades en els contes.

Jo t’agraeixo que m’ho agraeixis, davant dels elogis estem indefensos. Amb un atac em podria defensar. David Roas diu que un conte funciona quan el recordes, quan queda en el record. Per tant, com a mínim aquí ja tens una llista dels contes que jo recordo, que per tant potser és que funcionen. Seguim, va.

Per quin motiu, o bé, quina és la raó literària-artística, que et fa prendre la decisió d’escriure un català amb mots i termes que denoten un alt coneixement de la llengua, o com a mínim un privilegiat ús del lèxic català, i en canvi a molts contes apareixen noms i ciutats estrangeres?

Crec que depèn de cada conte en sí. D’una banda volia que el llenguatge fos un vehicle més per poder crear una certa estranyesa. En aquest sentit combinar el registre culte amb el registre col·loquial creava una estranyesa que em funcionava. En aquest conte en concret, al tractar-se d’una història de fantasmes que té a veure amb una dona que el seu marit li ha estat infidel, però que ella no es pot divorciar, em semblava que era una història antiga. Llavors em funcionava bastant bé col·locar-la a la Viena de principis del segle passat. Sense saber res de la Viena de principis del segle, però sabia que no hi havia dret a divorci i em convenia més posar-ho en aquella època que no a Olot als anys seixanta. No crec que sigui incompatible.

El català i la pròpia llengua del narrador, actua com a context en la història o senzillament aquesta és l’expressió natural del narrador perquè cada una de les paraules emprades és la forma de les seves idees? Els significants contribueixen en la història?

Jo crec que sí que hi ha molts contes que el tipus de llenguatge o de frases que utilitzo tenen a veure amb el context narratiu. Per exemple, al conte dels consells, gairebé no hi ha connectors. És veritat que a vegades potser no tinc molt clar perquè em funciona millor això que una altra cosa. No veig cap problema en que hi hagi mescla del registre culte i col·loquial. El conte de Les hores baixes hi ha bastanta oralitat buscada, però en canvi el tema estranger no me l’havia plantejat.

Si tu haguessis d’explicar a algú de què va Els desperfectes, tot el llibre, què li diries?

El lector és l’última escala del llibre i enriqueix molt el que pot ser el llibre, o que pot afegir coses que ni tan sols l’autor ha pensat. Sense el lector el llibre no diu res. Fa de mal resumir un recull de contes, però crec que a Els desperfectes hi predomina molt  la idea del poc control que tenim sobre la nostra vida i les formes que tenim de gestionar aquest poc control. És a dir, per mi és un llibre que va molt sobre la mort i sobre la fe. Parla d’una il·lusió de control sobre la vida que és bastant mentida, perquè en la majoria de casos en qualsevol moment tot es pot ensorrar. Davant d’aquesta realitat, o acceptem l’atzar com a peça clau de la vida o ens inventem creences que ens ajudin a sustentar-nos. La manera com ens enfrontem a les tragèdies.

Deja un comentario